IV
Pluja, anyorament, amor, somnis, serenata, sorpresa y esguerradures.
Plovía a samalades, y la Carme, revolcantse pel llit, bregava pera atrapar el sòn... Al caure al cim de les teules que cobrían la seva cambra, l’aygua’n treya una colla de notes com de milers de violins tocats ab les ungles. De tant en tant, semblava qu’a n’aquell soroll picat s’hi barregés el més seguit y suau, però no més feble, d’una munió de guitarres y contrabaxos y violins... Era que una ratxada de vent cinglantejava la pluja... Mes, apagat el buf, tornava a regnar la fressa picada del ruxat... ¡Clich! ¡clach! ¡cloch! ¡Clich! ¡clach! ¡cloch! ¡Clich! ¡clach¡ ¡cloch!...
A la pobra Carme semblava que li foradessin el cervell aquelles gotes que queyan. Y’l catxeteig de les canals que li arribava del carrer, la tenía marejada, fentli rodar el cap entre la fosca de la cambreta blanca y menuda hont tant havía somniat amor abans de casarse ab en Rafel Vilar, per mal nom Barrabola.
¡Quàntes y quàntes nits, a n’aquella matexa hora de la matinada, havía arribat a les seves orelles una altra musica, molt més grata que la de les canals y la de les gotes al topar ab les teules y la del vent al cinglantejar la pluja, y havía sentit axecarse espay amunt la veu del enamorat, que li demanava estimació!
¡Oh! quína delicia la de sentir muntar fins a n’ella entre un punteig de guitarra, aquella veu de baríton dolsa... dolsa, cantant ab tò planyívol:
¡Ay!... criollita del alma,
tu me robas la calma,
yo no puedo vivir...
¡Ay!... labio de caramelo,
tus ojitos de cielo
me hacen latir...
La criollita era ella, y el que no podía viure, en Barrabola... Y prou qu’ho demostrava ab el cant que no podía viure, per que a cada ¡ay! de la cansó, semblava vessarhi un ayguat de llàgrimes...
«¡Ay, Senyor!» pensava ara la dòna: «¿què s’ha fet aquell temps, que sembla tan lluny..?»
Y mentres al defora la pluja abrigava les teulades, sota’ls llensols queya un’altra pluja més reposada y suau: una pluja de fel cayguda dels ulls de la Carme, de la pobra casadeta separada del marit, al qui anyorava, malgrat el propòsit que s’havía fet de no ajuntarshi may més.
Però no era pas sols anyorament lo que sentía la Carme, sinó gelosía: una gelosía fonda... fonda, qu’arribava a tocar fins a la primera muller del seu espòs... Per axò, cada nit, després de somniar desperta ab el reguitzell de dònes que creya freturoses del amor d’aquell beneyt tan estimat, la seva imaginació volava cap al cementiri de la vila, presentantli la imatge de la morta com la de la rival més temible que podés amenassarla.
«¡Oh, sí, sí!» exclamava: «ben segur que’l meu Rafel deu guardar millor recort d’ella que de mi... Ben segur que d’haverse casat ab ella no se’n penedeix y d’haverse casat ab mi sí...»
Y al pensar axò, li entravan ganes de saltar de peus a terra, vestirse a corre-cuyta, llensarse de bella nit al carrer y córrer de cap a cap de vila cercant a n’en Barrabola, pera arrebassarlo de les urpes de la multitut de dònes que debían disputàrsel. Per que d’axò, de que totes les dònes se’l disputessin, no’n tenía la més lleugera sospita de dubte. ¡Era tan graciós y simpàtich el seu Rafel! Y, sense axò, ¡tenía aquella veu de baríton tan dolsa!...
¿Quí sab si la feya servir d’ensà qu’eran separats, aquella veu?
¡De segur que sí, per que sense puntejar la guitarra y cantar, no sabía estarhi en Barrabola!... Tal vegada allò de la criollita ara ho anava a cantar sota’ls balcons dels carrers sospitosos, captanthi l’amor de la primera qualsevol que se’l volgués escoltar... Y allò sí que ja li feya més que gelosía a la Carme; allò li encomanava una rabia folla, que la obligava a mossegarse’ls punys fins a escorxarse’ls dits a la part de sobre dels nusos.
Y axò li succehía cada nit, però may com d’ensà que la societat dels Habitants de la lluna feya anar en dansa totes les llengües de Planells y de més enllà y tot, a copia de gatzares sorolloses que cada nit esvalotavan la vila en pès, desesperant al batlle en tanta de manera, que ja parlava de dexar la vara, encara que pera ferho hagués d’abandonar per un quant temps la vila y’ls interessos qu’hi tenía escampats.
Per que ¡mirèu que n’arribavan a ser de gats aquella colla de perdularis! Fins en Fresques y en Requena, tan quiets y tan reposats, comensavan ja a perdre’l respecte a la dòna y feyan blanques la majoría de les nits.
Y axò la Carme ho sabía y se n’esborronava tota... Quan en Fresques, l’home abans més obedient al sach de verí qu’era la seva dòna, y en Requena, de qui no s’havía dit may rès de mal, havían arribat a n’aquell estat d’insubordinació, ¡vès què debía fer en Barrabola, ab el seu tarannar tan rebech y la seva inquietut esbojarrada!... Ben segur qu’estava perdut com Roses y que quan vingués l’hora de fer les paus li costaría un sentit acollatarlo a la vida de casa...
Però ¿quí’n parlava de fer les paus? ¿No havía fet pacte ella ab ella matexa de no víurehi may més ab aquell home?... ¡Sí que l’havía fet! ¡Y ben ferma que s’hi mantenía!... ¡No pas poch!... Encara que se li presentés demanantli clemencia ab les llàgrimes als ulls y els genolls en terra, no se l’escoltaría; havía acabat de mofarse d’ella... ¿Què se havía pensat aquell mal ciutadà?
Aquest pacte ab si matexa també’l renovava cada nit la Carme, però si’l renovava, era per que abans se li havía escapat el supòsit de fer la pau...
Y aquella matexa nit de la pluja ja havía hagut de rebtarse a sí matexa una colla de vegades, per haverse sorprès pensant ab el día en que tornaría a ocupar al costat d’en Barrabola el lloch de muller enamorada que li corresponía. Y quan, matinada enllà, va mimvar la pluja y la pobra va conseguir que la sòn li entenebrés el cervell, els seus llavis mormolaren encara:
—May més..... May més de la vida...—
Però no havía passat un dient de pare-nostre, que ja somniava..... Somniava que tornavan a viure junts y que tenían un fill que’ls alegrava l’existencia, féntelsla veure tota de color rosat.
¡Un fill! ¡Oh, quína delicia!... ¡Y còm el petonejava ella! Y qu’enfavat que s’hi quedava ell al vèurel tan entremaliat y graciós... Per que de graciós n’era molt el fill que somniava la Carme... Graciós com en Barrabola mateix quan era petit... ¡Allò que’s diu pare fet!
De sobte, quan més engrescada estava ab el somni, va redressarse en el llit, parant l’orella com si hagués sentit muntar del carrer algun soroll.
La pluja havía parat del tot y aquella sinfonía de violins tocats ab les ungles havía estat baratada pel baladreig de tots els galls de la vila, que donavan comiat a la nit, avergonyida ja per les primeres lluhissors de l’auba.
—Sí, me sembla que sí,—se deya la dòna bo y parant atenció a la fressa que li semblava haver sentit. Y, sense voler, somreya una mica y se sentía temptada de saltar de peus a terra y badar ab compte un porticó pera guaytar a baix.
Y fins va arribarho a fer de saltar del llit, sinó qu’al punt de posar la mà a la balda, va recular com si hagués sentit una cremor als dits.
—Nó, may més... May més de la vida!—va repetir ab fermesa.
Al mateix instant, el soroll que la havía feta somriure de primer, va ferse més fort... Era un soroll semblant al que feyan poch abans les gotes de pluja al topar ab les teules, però una mica mès suau y armoniós... ¡Per forsa havían de ser els dits d’en Barrabola els que tocavan la guitarra a baix del carrer!... Sí que ho eran, sí...
Y la Carme se’n sentía tota esponjada y orgullosa... Però, més va sentirsen quan la veu d’en Barrabola mateix, aquella veu de baríton tan planyívola y dolsa, va entonar entre’l concert dels galls la seva cansó predilecta:
¡Ay!... criollita del alma,
tu me robas la calma,
yo no puedo vivir...
¡Ay!... labio de caramelo,
tus ojitos de cielo
me hacen latir...
El cant s’enlayrava espay amunt, rebotint per les parets del carrer solitari, que tot se n’estremía... Y la Carme parava atentament la orella y sentía esgarrifanses de goig per tota la còrpora... Y cada cop qu’en Barrabola deya allò de la criollita, se’n sentía orgullosa y pensava que ella tampoch ne tenía de calma sense’l seu criollito... Si no hagués estat tan reboig ¡vès qui’ls hauría empetat la basa al un y al altre!..... Haurían viscut sempre com Joseph y María, sense rahons ni disgustos, sense la més lleugera ombra que’ls entelés la felicitat... y potser fins haurían tingut aquell fill que poch abans havía comparegut en somnis al seu cervell... ¡Còm, potser! ¡Ben segur que l’haurían tingut! Per que ella no’n dubtava de que si no’l tenían era per no voler permetre Deu qu’en Rafel el malcriés de petit ab el seu exemple.
Pensant aquestes coses, va venirli fret a la Carme. Y per axò va saltar d’un bot al llit y’s va abrigassar depressa, mentres en Barrabola, que a baix al carrer comensava a despacientarse, dexava’l cant per la súplica.
—¡Carme!... ¡Carmeta!...—cridava a mitja veu, amorrat a la paret de la casa a fi de que no’s perdés el crit.
Y com que la Carme, acotxada fins al cap, no arribava a sentirlo ni donava senyals de que al món fos, va cridar ab més forsa... Y aleshores sí que va sentirlo la Carme, però també’l va sentir algú més, com ho va demostrar un grinyol de finestró al obrirse y una veu ronca que cridava:
—¡Arri, gandul, perdulari, brètol! Vés a dormir, que’n portas més al cap qu’als peus. ¡Déxala estar tranquila a la meva filla!—
Sentir axò en Barrabola y revitllar la guitarra a la paret, va ser tot hu.
Y no va contentarsen d’axò, sinó que, baratant la cansó per les esguerradures, va omplir al pare de la Carme d’insults y renechs, y va tirar carrer amunt, bo y tambalejantse com un ninot de molles.
