V

De la secció lírica y de les particularitats que reunían certs instruments y’ls socis que’ls tocavan.

Les serenates dels Habitants de la lluna varen esdevenir famoses a Planells. Tant, qu’encara avuy día se’n fa plat: ¡ja veyeu què’m feu dir! Però no us penseu qu’ara parli de serenates com la que havía anat a fer en Barrabola a la seva muller. ¡Oh, cà! Allò no passava de ser una axera sense importancia, en la que no hi tenía rès que veure l’esperit artístich. Més aviat el de vi.

Aquexes serenates individuals, no més les feya en Barrabola, qu’era l’únich que de tant en tant s’emancipava de l’autoritat d’en Pepis Calau, president dels Habitants y director de la secció lírica. Per que a la societat hi havía secció lírica, sinó que, ben mirat, passava de secció. ¡Com qu’hi figuravan tots els socis!

Y no us cregueu que’s tractés d’un chor més ò menys desballestat. ¡Chor y orquesta hi havía! Però la orquesta era d’una mena un xich estranya, per la barreja d’instruments que la componían. Ab tot, els més importants eran el contrabaix y l’armonium. L’armonium ¿eh? ¡no son pas bromes!... un armonium gros, ab honors d’orga, qu’en les nits de serenata era passejat de cap a cap de vila ab un bayart, carrossat per en Fresques y en Requena, que passavan per ser els més forsuts de la colla y que desempenyavan el càrrech ab tota conciencia, sentintsen tan gelosos, que may havían permès ser ajudats per ningú... ¡Y còm se’n reyan l’un y l’altre al veure que pera dur el contrabaix—¡rès! ¡una palla!—els demés socis se rellevavan a cada tombant de carrer!

Per cert qu’era curiós aquell contrabaix... Vist de nit y sense fixarshi massa, semblava un contrabaix com qualsevol. Però no ho era un contrabaix d’ús corrent: era un contrabaix escepcional, que s’havía fet el mateix que’l tocava, aprofitant les desferres d’una antiga caxa de rellotge y afeginthi ab trassa’ls materials que varen ser menester, encara que comprats en estat natural y transformats després a casa... Fòra l’arquet y les cordes, tot s’ho havía fet el Cedassayre, qu’era l’autor del progecte del monumental instrument. ¡Y no n’estava poch orgullós de la seva obra! ¡Y no s’estufava poch ni gayre al sentirse alabar la trassa per tots els companys!

Val a dir que s’ho merexía, per axò. ¡Jo ho crech! Figurèus que, ab tot y’l seu tarannar de jan-fúmere, era ell el que feya’ls cedassos més ben fets y de més durada de tota la comarca. Y axò, que pera un cedassayre ja era un mèrit prou gros, anava acompanyat d’una pila de conexements qu’eran l’enveja fins de certs homes de carrera. Ell, gavies; ell, posarse mitges soles y talons; ell, historia; ell, francès; ell, solfa; ell, geografía; ell, figures de pessebre y cases de suro quan venía’l cas... De tot arribava a saber aquell home menut y desnarit que caminava balancejantse y que semblava un qualsevol... ¡Un qualsevol! Li haguessin hagut d’anar al derrera més de quatre advocats!... Mirèu si n’era de sabi, qu’una vegada, quan encara a Planells hi havía sub-governador, va tenirhi rahons a causa d’unes baralles ab un de policía, y’l sub-governador no va tenir més remey que callar. Però, com qu’era un home molt venjatiu, quan va acabar les paraules, va comensar els fets, y en lloch de rahons va donar ordres, y les ordres varen ser de posar al Cedassayre a l’ombra fins al endemà. Axò sí: més hi va perdre’l sub-governador que no pas ell, per que d’aquella feta, may més va ser monàrquich. Y cal fer constar que fins aleshores, sempre havía estat fidel al règim, com a home ben ordenat y pacient, enemich de tot destorb que podés perjudicar la tranquilitat de l’auca.

Derrera l’armonium y el contrabaix, seguía en importancia la trompa, un altre moble de respecte. Qui la tocava era en Fidel, cafeter de la societat, sabater, y nunci de la vila. Però, ¡quín nunci, fillets de Deu! Avuy día, ab tot y fer ja una colla d’anys qu’es mort, se parla encara a Planells y fins a tots els pobles vehins, dels complicats refilets que treya de la trompeta... ¡Quíns pregons els d’en Fidel! N’hi havía pera quedarshi ennartat. Y no per la veu, nó, per que la tenía molt esquerdada, sinó per aquella complicació de notes que treya del instrument. Mirèu si havían de serho de boniques, que molts del públich, un cop sentit el toch, se retiravan. ¿Què n’havían de fer del pregó? Però ja va venir día que varen escoltarlo. Per qu’en Fidel, al veure que, com més anava, més mala veu tenía, va comensar a fer seguir ab ell al seu fill. Y’l pare tocava y el fill pregonava. Y justament va resultar que’l fill, en Miquelet, tenía una veu de primer que era una delicia. Per axò’ls planellenchs solían dir que les crides d’en Fidel y’l seu noy, no eran propiament crides, sinó concerts vocals y instrumentals.

Llevat de la trompa, no hi havía cap més eyna de tocar per medi del buf a la secció lírica dels Habitants de la lluna... En Terratrèmol tocava’l bombo, tant per ser l’instrument de més retruny, com per la circunstancia de poderlo tocar sense necessitat de dexar anar la crossa; en Requena se les heya ab els platerets, en Fresques tenía al seu càrrech el triangle, y els altres socis lo que volían, encara que gayrebé tots havían acabat decantantse per les guitarres y bandurries, qu’arribavan a formar una veritable banda d’instruments de punteig, de la que n’era director especial en Barrabola. Y dret hi tenía, per que, ab la guitarra ò la bandurria als dits, ningú era capàs de passarli la mà per la cara.

Ab tan valiosos elements, ¡podeu comptar si’n tenía d’importancia la orquesta dels Habitants! Donchs, el chor era tan important com la orquesta. ¡Es clar! com qu’era format pels matexos músichs. Fòra en Fidel, que prou feyna tenía ab la trompa, tot els socis cantavan. Y vèus aquí per que’ls instruments havían estat escullits entre’ls que no han de menester el buf de la persona. Y si be en Fidel no figurava com a corista, en les grans serenates feya seguir sempre al seu fill, qu’hi refilava uns solos capassos d’enternir les pedres.

Y ab aquells solos pensava en Barrabola una matinada, tot revolcantse pel llit y bregant pera atrapar el sòn, que no comparexía. Estava trist ¡pobre Barrabola! Feya un any que no s’havía fraccionat cap partit polítich, cinch mesos qu’estava separat de la dòna, y vuyt díes que havía anat a ferli la serenata, y l’anyorament l’havía comensat a agafar en tanta de manera, que ja pensava ab organisar una sortida extraordinaria de la secció lírica, pera anarne a cantar un rengle a la Carme y veure si arribava a enternirla..... Axò sí, la cantamenta havía de ser de gran solemnitat, ab solos d’en Miquelet y tot... Y si convenía dur pistoles pera fer foch al sogre en cas de que’ls hi cridés algun fàstich, se portarían pistoles.

Ja decidit a tot, va comparèxerli la calma y va adormirse. Però no va durar gayres hores el seu sòn. De bon matí—abans de les onze—ja era de peus a terra, decidit a anar a treure del llit a n’en Pepis, pera exposarli’l seu plan de reconciliació ab la de casa.

Va vestirse a corre-cuyta; va baxar a l’argentería per la escala interior qu’hi comunicava desde l’entressol hont tenía l’habitació; va preguntar al aprenent si hi havía novetat; va proporcionarli mitja dotzena de rahons pera acontentar als parroquians que s’impacientavan, esperant que estessin llestes les joyes que li havían dut a adobar; va empassarse a la correguda mitja presa de xocolata y un llonguet, y, caminant depressa, fent banderejar els faldons del revellit jaqué y duent el barret a la mà per mor de la calor, va dirigirse cap a ca’n Pepis.

Feya un día de setembre tot pesat... Una immensa nuvolada grisa cobría’l cel, amenassant pluja forta. Y en Barrabola se’n sentía malhumorat del enxovament del día. Per axò, sense adonarsen, va anar emmandrint els passos, fins a passar del de llebrer axerit al dels bous fexuchs. Y veusaquí qu’al arribar a l’ampla portalada del casal hont vivía en Pepis y trobarla closa com si encara fos bella nit, va sentir mandra d’axecar el bras pera empunyar el picador.

«Va, prou que li esplicaré a la nit el plan» va acabar per dirse.

Y va recular ab l’intent d’anar a la botiga y pujar després al obrador, que’l tenía a dalt del terrat, pera aprofitar treballant l’hora y mitja que mancava pera ser la una. La llàstima era que pel camí va haver de passar devant del Cafè del Sol, hont hi havía en Fresques, que’l va convidar a fer la titlla. Y ell va acceptar... ¡No podía pas desayrarlo a un company com en Fresques!... Axò sí, fer la titlla y anarsen... Era cosa de fer feyna aquell día... Però, tot enrahonant, en Fresques va proposarli un partit de caramboles. Y també va haver d’acceptar. Després del convit, no podía pas dir que nó... Y va fer el partit y va perdre, rebentne una gran alegría.

«Els que al jòch tenen desgracia, en l’amor tenen sòrt» va exclamar.

Y, com que ja era més de la una, va anarsen cap al hostal hont menjava d’ensà qu’era separat de la dòna.