IX

Unes rahons matrimonials, un cedassayre cedasser, una discussió, y una serenata interrompuda.

La revendería d’en Requena anava una mica de cap per avall. L’home feya la joventut, y la seva dòna’s morfonía, com se morfonían la d’en Fresques y la del Cedassayre y les de tots els habitants casats.

—¡Aquets companys t’han de perdre!—solía dir ella.

—¡Quíta, mujer! Déjame en paz,—replicava ell.

—Es que’ls teus companys ens han robat la nostra.

—El hombre debe expansionarse.

—Ara mateix te serà hora. ¡Vell y boig!

—¡Pauleta!... ¡No insultes!

—No me’n donguis motius... La botiga va malament.

—Y ¿tengo yo la culpa?

—Sí que la tens, per que no tancas may y tot va de riba-revuelta. Ets un mal pare, un mal marit y un mal ciutadà.

—¡Pauleta!...

—¿Què?.. ¿Què vols dir?

—¡Míra, Pauleta!...

—¿Què faràs? ¿Què?... No més faltaría axò: que’m peguessis.

—Yo no digo tanto.

—Emprò m’amenassas.

—No es eso, mujer... Es que con tus insultos se me sube la sangre a la cabeza...

—A mi ja no m’hi puja per que me l’has recremada a disgustos... ¡Ay, Senyor! ¡quí m’ho havía de dir qu’a les seves velleses el meu home’s tornaría el verdugo de la familia!... ¡Tan pacífich y reposat que era!... Tant com estimava’ls fills abans...

—También les quiero ahora, mujer...

—Si’ls estimessis, no farías lo que fas. Vès si està be qu’un home que ja podría ser avi, corri la tuna com ho fas tu...

—¡Y dale con tus trece!

—No fossis tan perdut...

—Si eso no es ser perdido... El hombre...

—Ja sé què vols dir: debe expansionarse... Y la dòna treballar per l’home... Te la dèu haver ensenyada en Fresques aquesta doctrina...

—Peró, mujer...

—No hi hà mujer qu’hi valgui... En Fresques ne té la culpa de tot axò... Emprò véstel escoltant, que ja la pujaràs ben dreta la paret...

—Te digo que Frescas es un buen chico.

—Sinó que no’n fa.

—Cualquier santo haría lo que él con una mujer como la suya.

—¡Critícala, encara!

—Si es un basilisco, mujer.

—Una màrtira haurías de dir.

—¡Dios me libre de ella!

—Aquestes son les bones.. ¡Que esgarrapin!

—Imítala, si te parece.

—Encara no som allà hont anem.

—¡Me gustaría!

—Oh, prou... com que lo que vols es fer com en Fresques per poguer fer més el perdut... ¡Ay, Senyor! Me l’han ben cambiat a n’aquest home!—

Y la Paula plorava... plorava amargament, y en Requena, sentint també que se li trencava’l cor, fugía de casa y no s’hi acostava d’un reguitzell d’hores... Y axò passava cada día, y molts díes dues vegades... Y la salut d’en Requena se’n ressentía de mala manera, fins al punt de que anava perdent carns y tornantse ullerós y macilent... tan macilent y tan ullerós, que tots els companys se’n varen adonar y fins n’hi varen fer broma... Però’l que més va ferirlo, va ser el Cedassayre, que li duya votada de molt temps.

—¡Quín carrabiner, que’s dexa acoquinar per la dòna!... ¿Què s’ha fet d’aquell Requena que no dexava blexar als contrabandistes?... Haguessis de venirhi ara a pèndrem el fardo que’m vares pendre aquella nit...

—Esas son historias pasadas...

—Sí, sí... Vés dient... El cas es qu’ara la dòna’t domina...

—¡Quiá!

—Com que no ho sabessim...

—Pues precisamente no es mi mujer la que me tiene así, delgadito como un espárrago.

—¿Donchs quí, si’s pot saber?

—No se puede.

—¡Confítatho!

—Yo me entiendo.—

Al dir axò, va fer una guinyada a n’en Pepis, un’altra a n’en Barrabola, un’altra a n’en Fresques, y’s va despedir de la companyía hasta la madrugada.

—¡El seguexo!—va dir el Cedassayre de baix en baix.

—Mal fet;—va obgectar en Pepis.—Quan ell no diu ahont và, senyal que no li convé que ho sapiguem. Donchs, respectèmli la voluntat.

—Sí senyor, té rahó en Pepis;—va afegir en Barrabola, que d’alguns díes ensà també solía despedirse dels companys a les primeres hores de la nit y no s’hi ajuntava fins a la de despedirse pera anarsen cada hu a casa seva.

—Axò de fer les coses en secret, no es ser company,—va insistir el Cedassayre.—Y si en Requena ò en Barrabola tenen alguna gangueta, no hi hà per que amagarne la satisfacció als companys.

—Ah, noy, ab aquestes coses, cada hu va a la seva. Jo, dels meus actes secrets, no’n tinch de donar satisfacció a ningú. Cada hu que s’espavili.

—El cas es que les serenates se’n ressenten... Y vès si es lo qu’era la banda de guitarres y bandurries.

—Axò ja es tacar l’honor artístich y tacarlo sense rahó, per que no’m podràs citar una sola nit d’ensaig que jo no hagi comparegut a la llista, ni una nit de serenata que hagi dexat d’ocupar el meu lloch.

—¡Es veritat! El xicot compleix;—va afirmar en Terratrèmol donant un cop de crossa a terra.

—Trobo que sí;—va recalcar en Fidel.

—Té rahó en Barrabola;—va fallar en Fresques.

—No hi hà retop;—va confirmar en Pepis.

—Lo que hi hà—va acabar per dir en Barrabola,—es que aquest no’n té prou ab ser Cedassayre, sinó que vol ser cedasser y tot.

—¿Veus? ara ets tu que’m tacas l’honor professional.

—Donchs, ¿per què t’agradan tant les cedasseríes?

—Axò es fals. Lo que trobo es que’l fer les coses en secret, no es ser company.

—Be, vatja, val més no ferne cas de les teves ximpleríes... Adeussiau, noys... Fins a l’hora de la retreta...

—¡Ah, mano! ¡Ho sabés la Carme axò!—va dirli bromejant en Pepis. Y va afegir tot seriós:—Ben segur que’t treuría’ls ulls, encara qu’estigueu separats.—

Però en Barrabola ja devallava la escala y, rient tot sol dels supòsits dels companys, emprenía carrer amunt, pera trencar després a l’esquerra, girantse de tant en tant pera vigilar que no’l seguissin, y anant a raure, després d’una pila de giragonses, a sota la finestra de la Carme. Un cop va serhi, va fer un xiulet suau y va comensar a enfilarse per la rexa. Y quan va arribar al cap d’amunt, la finestra’s va obrir ab gran compte y va ressonar en la nit el soroll d’un petó.

Mentrestant els companys, a la sala de cafè, comentavan alegrement aquelles escapades d’en Barrabola y sobretot la d’en Requena.

—Podé’sí qu’a les seves velleses se desencaminarà;—deya en Pepis.

—Se coneix que no l’has conegut de jove;—afirmava en Fresques, convensut de que no calumniava al seu amich més íntim.

—Y cà, home... Prou que se li veu que sempre ha estat un tros de pa;—deya en Fidel.

—Sí, sí, anèu dient vosaltres..... ¡Sabessiu les coses que jo’n sé d’en Requena!...

—¡Y què has de saber, tu!—cridava’l Cedassayre.—Lo qu’ell t’ha contat sabs... Y lo qu’ell conta no son més que boles...

—Axò es faltar a un company. Y podé’no li dirías a la cara lo que dius al seu derrera.

—¡No li hauría de dir!

—¡Llengua!

—Demà ho veurèm.

—Prou qu’ho podrèm veure a la matinada.

—Si compareix.

—¡No ha de comparèxer! ¿Te pensas qu’es tan informal com tu?...

—¿A qui diràs informal?

—Vaja, noys, calma;—va saltar en Pepis, veyent que la discussió prenía mal ayre. Y per probar d’esbargirlo, va proposar que s’anés a fer una modesta serenata.

—Ja està dit.

—Ja està dit.

—¿Quí portarà l’armonium, no haventhi en Requena pera ajudar a n’en Fresques?

—No n’hi haurà: avuy farèm serenata a veus soles. Y tot lo més, jo agafaré una guitarra y’l Cedassayre’l contrabaix.

—Però ¿a quí obsequiarem?

—¡A la Marieta!—va tronar en Terratrèmol.

—¿Ab el xotis de sàtira?

—Nó, avuy hem de cantarli la habanera de la xinita.

—¡Massa trista!...

—No hi fa rès... A veure si axís se commourà.

—¿Sómhi, donchs?

—Sómhi.—

Y varen llensarse tots al carrer, y al cap de mitx quart, sota la finestra de la cambra hont dormía la Marieta a la casa hont servía, ja se les heyan ab el sereno y un municipal, que’ls exigían la presentació de permís pera cantar.

—¡No’n necessitem ni n’hem necessitat may!—deya en Terratrèmol, treyent foch pels ulls.

—Donchs, ara hi hà batlle nou y no vol dexar cantar sense permís;—remugava’l sereno.

—Ja s’hi acostumarà.

—El primero que cante, ¡al cuartelillo!—amenassava’l municipal.

—Vaja prou,—va concloure en Pepis:—¡A la una, a les dues!...

Ay chinita pronuncia el ¡sí!

¡ay chinita por compasión!

¡ay chinita, chinita, chinita!

no me partas el corazón.

Chinita mía,

vén y verás,

como en mis brazos

feliz serás...

¡fe-liz... se-raaás!

—La veritat es que ho xafan be ¿fa tu?—va preguntar el sereno al final de la estrofa.

—Eso sí que no hay por que negarlo;—va observar el municipal.

Y l’un y l’altre varen restar embadalits fins al final de la cansó, en que unes veus de ¡foch! varen trencàlshi l’encís.

Però aleshores va plegar la serenata, per que’ls habitants, al sentir les veus, varen dexar tot seguit la tasca artística, pera dirigirse corrent a treure les bombes, guiats per en Fresques, qu’era bomber.

Y primer varen ser ells al lloch del sinistre, que no pas el sereno y el municipal.