X
De com en Pepis Calau va ferse seu al batlle y de com el batlle va ser nomenat president honorari dels «Habitants de la lluna.»
Eran tres quarts de dotze del matí quan en Pepis sortía de casa. Anava tot seriós, ab l’ample barret més entregirat que de costum y ab l’ayre d’un home que va a cumplir una missió important.
Y ben cert que ho era la que duya. Cabalment anava a veure al batlle nou, pera parlarli d’allò dels permisos de cantar. Havía sabut que’l batlle volía cridarlo a comptes, y ell no hi passava. Y per axò havía decidit anarne a demanar, segant axís l’aventatge a la primera autoritat de la vila.
Resolt a fer d’acusador en lloch de resignarse a ser acusat, va entrar ab altivesa a la casa del comú.
—¿El senyor batlle?
—No hi es. Els díes de mercat té feyna a la botiga.
—¡Va be!—
Y va dirigirse a la botiga del batlle, situada al bell costat de la revendería d’en Requena... Era una botiga de llauner tota plena de lluhissors metàliques. Les olles de llauna, els cantis de llauna, les tapadores de llauna, totes les peses de llauna apilades a dreta y esquerra y penjades a rengles de les vigues del sostre, cantavan una sinfonía de tons esbojarrats y enlluhernadors.
—¿El senyor batlle?
—No hi es.
—Sembla un ministre aquest home. En lloch se’l pot veure.
—¿Què diu què?
—¿Que ahont el podría trobar?
—A la parada.—
Donchs, ¡cap a la parada s’ha dit! Allà sí que n’era de forta la sinfonía de llum. El sol batía de plè al demunt de les olles, que feyan la rateta als plats-giradors; els plats giradors, ferits també per l’astre, la feyan a les olles; els raigs exits d’un canti, se barallavan ab els que llensava una galleda; els de la galleda topavan de rebotintes ab els d’un feix de ratlladors que formava com una toya de diamants encesos; y olles y plats-giradors y cantis y ratlladors y galledes, estremintse al buf del ayre, dansavan entre un deliri de claretats encegadores...
—¿El senyor batlle?
—¡Ola, noy!... Pòsat el barret.
—Ab el seu permís...—
Y, fent una reverencia, en Pepis, qu’acabava de descobrirse, se va cobrir de nou.
El batlle era un home gras y roig y menut. Duya brusa llarga, se dexava bigoti y pèra, qu’eran d’un blanch grogós, y’s bellugava pesadament, fòra quan se tractava de despatxar.
—Y donchs, ¿què hi hà de nou?—va preguntar a n’en Pepis.
—Voldría que’m concedís cinch minuts d’audiencia per exposarli atentament una quexa relacionada ab el servey d’ordre públich.—
Ni la més lleugera sospita de rialla traía la formalitat d’en Pepis, que havía près una actitut digna y còmicament respectuosa.
—¿Vols qu’anem a beure un glop y axís podrèm parlar tranquilament?—va proposar el batlle, enternit per les bones maneres d’en Pepis.
—Com vulgui’l senyor batlle.
—Espérat, donchs, qu’iré a posarme’l gech, per ferte una mica de costat.
—¡Cà, home! El senyor batlle tant ho es ab gech com ab brusa. No s’ha de mirar el vestit.
—Ab axò tens rahó...
—¡Y sí, home!
—Vatja donchs, anèm.—
Y, tot orgullós de que’l vegessin anar en companyía del hereu Calau, el batlle va encarregar la parada al aprenent y va dirigirse ab en Pepis al Cafè del Recreo, qu’obría les seves portes a una banda del mercat. Però, al vèurel plè de gent, en Pepis va tenir una pensada:
—Veurà, senyor batlle, si m’ho permet, el convidaré jo... Aquí no hi estaríam be per tractar de lo que hem de tractar.
—Anèm allà hont vulguis; però, ab axò de convidar tu, no m’hi confronto... Y si’m vols fer un favor, no m’ho diguis més axò de senyor batlle... Dígam Xico y tràctam de vos, com sempre. Ja sé qu’ets demòcrata, y tu també sabs que jo’n soch.
—Es que jo no vinch a parlar a n’en Xico, sinó al senyor batlle.
—Be, tant li fa.
—De cap manera.
—¡Sí, home!
—¡Oh, cà!
—Donchs, tu mateix.—
Articulejant per aquest istil, s’havían apartat del Cafè del Recreo y enfilavan ja’l carrer hont tenían el domicili social els Habitants de la lluna. Y veusaquí que, sense adonarsen, la primera autoritat de Planells va trobarse a la poca estona assegut en una de les otomanes de la sala de juntes, al costat d’en Pepis y davant d’una tauleta de marbre.
—¿Què vol pendre?
—Lo que prenguis tu.
—¿Cervesa?
—Vínga cervesa.
—¡Fidel! Cervesa pel senyor batlle y per mi.—
En Fidel, qu’era a la cuyna enllestint el dinar per ell y’l seu fill, va fer un bot de sorpresa y va córrer a servir lo que li demanavan, fent grans acataments a n’en Xico y sentint un impuls d’aprofitar la ocasió pera demanarli aument de sou en el càrrech de nunci de la vila. Però, va dexarho per un’altra ocasió, al veure l’interès ab qu’en Pepis entaulava conversa ab el vell llauner.
—Endemés sí, senyor batlle, tinch de comunicarli atentament una quexa. Hi hà un indivíduu del còs de municipals que no té gayres principis y anit volía dur a tots els habitants al violón, com si fossim uns facinerosos. Y axò està molt mal fet, per que’ls habitants no’ns fiquem ab ningú.
—Be, entenèmnos—va interrompre’l llauner, sentintse autoritat:—es que’ls municipals y serenos tenen ordres meves.
—¡No hi hà rès que dir! Les ordres del batlle son sagrades per els habitants. Lo únich que volem es que se’ns trasmetin ab cortesía. Y axò es lo que no va fer el municipal.
—El faré amonestar pel quefe del cuerpo.
—Ja li serà difícil, per que justament era ell mateix... Y axò es lo que més va indignarnos. Per que si ell, qu’es el quefe, té tan mala criansa, ¿què faràn els cinch indivíduus que forman el còs?
—¡El suspendré de sou per un mes!—va exclamar indignat en Xico:—¿hont iríam a parar si’l que ha de donar llum, dona fum?—
Però en Pepis, sentint de sobte una mena de remordiment, va intercedir en favor del acusat.
—Nó, senyor batlle; ab una petita amonestació n’hi haurà prou per aquesta vegada... Es un pare de familia, y axò s’ha de mirar... Ell va portarse malament, tractant ab massa desconsideració una colla de ciutadans pacífichs, però axò no vol dir que la seva dòna y els seus fills n’hagin de tocar les encarregades. Jo mateix, qu’he formulat la quexa, soch el primer en demanarli perdó per l’interessat.
—¡D’axò se’n diu noblesa de sentiments!—va cridar en Xico, retenintse les llàgrimes.
Y en Pepis, comprenent que ja’l tenía a punt d’admetlla, va comensar a pledejar la causa dels habitants en el sentit de que se’ls dispensés de permís pera dedicarse a les seves aficions filarmòniques.
—Veurà, senyor batlle, al cap d’avall els habitants fem grans serveys a la població... Anit mateix, si no haguessim estat nosaltres, que varem acudir primer que ningú a apagar el foch de ca’n Verneda, tot Planells hauría cremat, per que allò era un infern. Feya horror de veure. Però nosaltres varem córrer a treure les bombes y, guiats per en Fresques, varem dominar el foch en mitj’hora escassa... Y lo mateix va succehir fa sis mesos ab el foch de ca’n Terrades, y lo mateix succehirà sempre. Per que, encara que’ns trobem engrescats en una serenata de compromís, si hi hà una necessitat a la vila, dexem els instruments al vocal de torn y correm com un sol home a donar auxili al que l’ha de menester..... Y axò no es pagat ab diners, senyor batlle... No cal més que fer una mica de memoria per ferse càrrech del be qu’ha fet la organisació dels habitants... Un any enrera, cada nit hi havía robos... Donchs, gracies a nosaltres, que al primer crit de lladres ens posavam en moviment, varen poderse axarpar els saquejadors de corrals y esbotzadors de pisos y, míri, oli en un llum: tots els delinqüents, un cop purgat el delicte, han desaparegut de Planells...
—Axò sí qu’es una rahó.
—¡Ja ho crech! ¡Vès si n’hi ha hagut may més cap de robo!... Y es que tots els lladres saben que hi hà qui vetlla, veliaquí.
—Oy, qu’es ben cert.
—Tan cert, que jo estich que, mentres els habitants subsistexin, podría suprimirse la vigilancia nocturna.
—Podé’sí, ¡veyas!
—Donchs, lo que cal, es que no se’ns posin trabes, fentnos demanar permisos que no poden servir per altra cosa que per entrebancar les nostres lícites expansions..... Nosaltres, cantant y fent gresca, no fem mal a ningú y fem be a la població en pès, que pot dormir descansada, sense por de lladres ni de foch... Y axò es molt d’agrahir, senyor batlle.
—Es veritat; emprò, ¿què us costaría de demanar permís?
—Rès, ja ho sé... Lo que hi hà es que no hi pensem ab aquestes coses... Prou mals de cap ens dona la organisació dels nostres divertiments...
—¡Axò ray!... Ja ho arreglaré..... Us faré un permís per sempre.—
Al sentir axò, en Pepis va axecarse ab ayre commogut y va estrènyer les mans del batlle en doble encaxada.
—Aquest acte’l fa merexedor del agrahiment de tots els habitants..... Y mentres espero la ocasió de manifestarli el de tota la colla, rèbi la expressió del meu. ¡D’axò se’n diuen autoritats!
—¡Gracies, noy!—va replicar tot confós en Xico.
Y axecantse aleshores ell, va demanar a n’en Pepis que li ensenyés el local, del que va fer els més complerts elogis, afirmant que la sala de juntes hont acabavan de pendre la cervesa, tenía un ayre molt més senyor que la de sessions de ca’la vila.
Aquell día mateix a la tarde, va rebres al domicili dels habitants el permís pera fer tantes serenates com volguessin. Y’l senyor batlle, fins va tenir la pensada de castigar indirectament al quefe dels municipals, fentli dur el permís a n’ell mateix.
Y com que de noble a noble no hi va rès, abans de vuyt díes en Xico va ser obsequiat ab una serenata de les més sorolloses. Però, no va acabarse ab la serenata l’obsequi, sinó que al endemà, de la serenata, una comissió presidida per en Pepis va dur al batlle’l diploma de president honorari de la Societat... Era un diploma gros, caligrafiat per el mateix Pepis y per en Barrabola y emmarcat per el Cedassayre, que va fer en la motllura un treball admirable. Mirèu si tenía importancia tot plegat, que’l vidre sol costava cinch duros... Tothom qui ha vist allò n’ha restat esmaperdut. Y encara avuy día—ab tot y fer anys qu’en Xico es mort—no arriba un sol foraster a Planells, que no vagi a veure tan extraordinaria obra, de la que n’es dipositari l’hereu del difunt.
