VI
Un qu’anyora la dòna, un que se’n vol separar, rahons que n’esdevenen y triomf final del companyerisme.
Mentres esperavan als companys, en Barrabola y en Pepis enrahonavan, mitx ageguts en una de les otomanes de la sala de festes, que’ls díes ordinaris servía de cafè.
—Te dich qu’axís no hi puch viure... Crèume, Pepis, anyoro a la dòna.
—Y ¿no te’n donas pena de confessarho?
—Una mica sí, però tu ets el meu millor company y pots saberles totes les meves coses.
—Y ¿què pensas fer ara?
—Veure si vol tornar a viure ab mi.
—¿Y si no vol?
—Tiraré per justicia.
—¿Y si la justicia li dona rahó a n’ella?
—Mataré al jutge.
—¿Y si, després de mort el jutge ella encara no’t vol?
—La mataré a n’ella.
—¿Y després?
—Me mataré jo.
—¡Sí que t’ho prens a la valenta!
—Es qu’estich desesperat... Si no torno ab la dòna, me moriré.
—¡Pobre colom ignocent, ferit de mal d’amor!
—No te’n burlis, Pepis.
—¡Y no me’n haig de burlar! ¡Sembla mentida que siguis tan poch home! Abans de rebaxarte per una dòna que t’ha despreciat, valdría més que t’anessis a trencar el coll... ¿Que no ho comprens, home que se’t posarà les calses?
—¡Axò ho veurèm! El càs es que torni ab mi.
—Ja estich veyent que’t perdrèm de company.
—¡May de la vida, Pepis! El tornarme unir ab la dòna, no vol dir que m’hagi de donar de baxa dels Habitants de la lluna.
—Aleshores, no’t refiis de que l’unió duri, per que si tu no’t donas de baxa dels Habitants, se’n tornarà a donar ella del matrimoni.
—¿Vols dir, Pepis?
—Tan segur com el fajol a Olot.
—Donchs aleshores sí que no sé què fer, per que sense la dòna no puch viure, y sense’ls companys tampoch.
—Veuràs, la teva dòna no dexa pas de saber que no som els companys sols els qu’armem gresques a les nits.
—Podé’sí que tens rahó... Y sobretot, ab lo gelosa qu’es la Carme.—
Dit axò, va posarse a rumiar en Barrabola... Y en Pepis, per la seva banda, va abaxar els ulls, fixantlos en l’esquerda d’un rejol, com si esperés veuren sortir la solució del problema que tant encaparrava al seu amich.
De sobte, l’un y l’altre varen axeribirse, sentint els truchs acompassats que, desde l’escala, anunciavan la vinguda d’en Terratrèmol.
—Muxoni,—va dir en veu baxa en Barrabola, fent l’acció de cloures els llavis ab el dit pols y l’índex de la mà dreta.
—Veurèm,—va amenassar en Pepis.
—¡Per amor de Deu!—va insistir l’un.
—Cumpliré com amich,—va recalcar l’altre.
—¿De què’s tracta, si’s pot saber?—va dir entrant el monumental Terratrèmol, bo y apuntalant el capset de la crossa a tres pams dels dos amichs, y plantantshi ell d’un sol bot.
Y en Pepis, sense fer cas de les mirades suplicants d’en Barrabola, va descobrir en dues paraules el secret, del qu’en Terratrèmol va mostrarse indignat y escruxit... tan indignat y tan escruxit, que, prenent l’ayre solemnial d’un pare que maleheix a un fill dolent, va dir ab veu fosca:
—Si fas axò, no’m miris may més la cara.—
Y’s va asseure magestuós, cridant a n’en Fidel que li portés un doble.
No havían passat tres minuts quan va arribar en Fresques, y ¡vatúa l’hereu! també va trobarho molt mal fet allò de qu’en Barrabola volgués ajuntarse de nou ab la costella...
—Crèume a mi, que’t vuy be... Ab dònes no’s va enlloch... Son l’entrebanch més gròs per un home.
—Y donchs, ¿per què estàs ab la teva tu?
—Ja no hi estaré més, per que avuy he decidit separarmen.
—¡Axò son homes!—va esclafir en Terratrèmol.
—¡Vínga una encaxada!—va exclamar en Fidel, qu’acabava d’abocar cafè al Cedassayre, entrat de totjust.
Però en Fresques, una mica concirós, va aygualir l’entusiasme que la seva decisió havía sotsllevat entre’ls concurrents.
—Oh, ¡vatúa l’hereu! es que no sé si desdirmen ara, devant del mal exemple d’aquest.—
Sentir axò’ls companys y dirigirse tots a n’en Barrabola pera dissuadirlo del seu propòsit, va ser tot hu. L’un li parlava suplicant, l’altre prenía una actitut tràgica, el de més enllà feya ús del ridícol.
—No siguis axís, home. Mal no sigui sinó per salvar a n’en Fresques, t’has de sacrificar.
—Dexèulo fer, que de les seves pells se’n faràn les tiretes... Ja ho sentirèm a dir...
—¡Anyorar a là dòna! ¡Pobre angelet!—
Y ¡vínguen comentaris!... Y en Barrabola ¡vínga callar! Estava avergonyit, confós, no sabent com ferho pera sortir d’aquell mal pas... Hauría volgut fondres y fondre d’una mirada a n’en Fresques, a qui interiorment donava la culpa de tot. Per axò, axecantse sobtadament, va tirarli a la cara aquestes senzilles paraules:
—¿Que’m necessita a mi per fer lo que li acomodi? ¿Que’m va necessitar per ventura quan va aparedar les obertures de ca’n Llansa?... Si aleshores no hagués mort el gos, ara s’hi podría aconsellar.
—¡Axò no m’ho dirías al carrer!—va cridar indignantse en Fresques. Y sòrt qu’en Pepis y’l Cedassayre’l varen detenir, sinó ¡vatúa l’hereu! prou hauría fet un exemplar, per que allò de que li retrayessin lo de ca’n Llansa, ho considerava com un insult dels més forts. Justament se tractava d’una feta que li tacava l’honor professional y a la vegada removía tots els seus dintres ab les fiblades del remordiment.
Y no dexava de tenir rahó l’home... Tots hauríam fet lo mateix al seu lloch... Figurèus qu’en Llansa era un granayre que, després d’una vida de treball, havía arreconat una fortuneta, ab la que va volerse fer una casa als afores de Planells. Però, un cop axecades les parets mestres, se va adonar de que no tenía prous cabals pera acabar l’edifici y va haver de sospendre les obres, encarregant a n’en Fresques qu’aparedés les obertures. Y en Fresques va complir l’encàrrech ab tota conciencia, comensant de bon matí per la porta forana y dexant llestos al mitx día’ls balcons del segon pis. Però, vèus aquí qu’axís que donava’l darrer cop de paleta ¡vatúa l’hereu! va sentir la veu de la seva dòna que’l cridava. Y aleshores se va adonar de que s’havía aparedat de part de dins.
Fins aquí, la cosa no tenía cap importancia, per que ni ell ni la seva dòna l’havían d’esbombar per Planells... El mal va ser que la seva dòna havía fet seguir el gos; y’l gos, sentint la veu del seu amo y no veyentlo, va posarse a lladrar desesperadament; y entre’ls seus lladruchs y’ls crits de la dòna, varen despertar la curiositat d’alguns baylets que feyan pedrades per allí aprop; y al sortir tot confós en Fresques, després d’esbotzar la porta, va ser rebut per un gran aldarull de rialles; y, indignat contra la seva dòna y contra’l gos que l’havían compromès, va esbravar la seva ira a les costelles de l’ignocenta bestiola, dexantla morta y estassada a cops de cayrut; y al endemà tot Planells anava plè de la feta y fins el setmanari carlí, El Reducto, va publicarne un solt a la secció de variedades.
Lo que va cremarse en Fresques, no tenía fi ni compte... ¡Dexèus d’un escàndol com aquell!... En més de dos anys, no va poder sentir parlar d’en Llansa que no se’n trobés tot regirat. Y encara ara, que ja n’havían passat aprop de sis, el retret de tot allò l’encalabrinava de tal manera, que li hauría fet fer qualsevol follía. Per axò, si be en Pepis y’l Cedassayre’l varen sotjogar, no varen poder impedir que digués tres vegades calsasses a n’en Barrabola.
—¡Calsasses! ¡calsasses! ¡calsasses!—
Després, va redressarse magestuós, va extendre’l bras y va afegir tot formal:
—Y ara ¡may més amichs!—
Y l’un y l’altre varen romandre sorruts. Però, matinada enllà, després d’haver anat a cantar un xotis de sàtira sota la finestra d’una criada qu’havía despreciat l’amor d’en Terratrèmol, en Pepis, afalagant a n’en Fresques ab elogis de la seva veu de tenor y vantant molt a n’en Barrabola la seva de baríton, va conseguir que fessin les paus, convidantlos a derrera hora a beure junts un canet de cervesa al Cafè de l’Ensopegada.
Y tan contents varen estarne tots dos de tornar a ser amichs, que ja tota la colla era a joch y encara ells corrían de brasset per Planells, entonant a duo’l xotis de la criada.
Marieta vanitosa,
per les plasses y cantons,
no surtis a la finestra
que ets la risa dels minyons.
Volta d’aquí,
volta d’allà,
desgraciat el que t’haurà;
¡sí!
Ja les estrelles se fonían, quan varen encaxar pera anar cada hu a casa seva.
—Vaja, adeu, Barrabola.
—Adeu, Fresques... Y lo qu’hagi estat, hagi estat.
—No hi tornaràs ¿eh? ab la Carme...
—Me sembla que nó.
—Donchs, axís, demà seré dels teus.—
Y’s varen dexar, més amichs de lo qu’ho eran a les nou del vespre.
