XI Les nits dels «Habitants,» la expulsió d’en Requena, y les rahons d’en Terratrèmol a favor del culpable.
—¿Ja hi som tots?
—Sí.
—Donchs, cada hu a casa seva.—
Y al bell mitx del passeig, després de probar tots els socis ab llur presencia que a retirar tart no’ls guanyava ningú, se n’anavan a descansar... La llàstima era que molts se n’hi anavan cap-baxos y rumiosos, poch satisfets de les hores perdudes pera esperar la reglamentaria d’anar a joch.
Al istiu ¡encara! Les serenates que armavan per dintre la població y les gresques qu’anavan a fer pels pobles del voltant, els ajudavan a tots a passar distretament les hores de fosca. Però, al hivern ja eran figues d’un altre paner; al hivern se feyan eternes aquelles hores... Per que, desde mitx octubre a Pasqua florida, no calía pas comptarhi ab rodar l’olla per aquells carrers, escombrats per les bufades del tramontanal. Y axò feya que, durant les nits fredes, tots els socis se dividissin en colles pera anar a matar l’estona en diferents caus arrecerats. Els més rebogents d’entre’ls joves, ab en Terratrèmol de capitost, solían anar a raure cada nit a n’algun cau de vici dels carrers més apartats, hont feyan broma rompent mobles y pisa; en Fresques y dos ò tres més del seu tarannar, s’entafuravan a la cambra de jòch del Cafè del Sol; el Cedassayre anava al pastador d’un seu amich flequer, hont, després de fer riure als fadrins ab alguna historia alegra, feya petar una bacayna al damunt del forn... Els únichs dels qui no se sabía’l joquiner, eran en Barrabola y en Requena. Y axò que, fòra les nits d’ensaig ò de serenata, no havían dexat may de desaparèxer havent près cafè, pera no reunirse ab la colla fins a la matinada.
Però ¡es allò que diuen! per amagat que’s fassi’l foch, sempre treu fum; y’l Cedassayre, malgrat la opinió d’en Pepis Calau, va ficarse al cap de descobrir el misteri, comensant per en Requena... Y un vespre va seguirlo, y a la matinada, després d’haver donat en Pepis la veu de «cada hu a casa seva,» ell va aturar un moment als companys pera demanàlshi la celebració urgent d’una junta general.
—¿De què’s tracta?—varen preguntarli.
—D’expulsar un traydor,—va respondre.
Y, gracies a la fosca, cap dels habitants va notar la rojor qu’encenía la cara d’en Barrabola, cregut de que la indirecta anava per ell.
Per axò al endemà, quan, en plena junta, va sentir acusar pel Cedassayre a n’en Requena, va sospirar ferm y fins va tenir la poca latxa de posarse al costat del acusador, que probava ab arguments irrefutables la necessitat d’expulsar al delinqüent.
—Sí, companys, el ciutadà Requena ha mancat als estatuts... ¡Ha estat un Judes!... Per que ¿sabeu què feya ell, en lloch de retirar tart? ¡Llevarse dematí!... Jo, jo mateix, ahir vaig seguirli’ls passos..... A les dèu va sortir d’aquí, va fer una colla de giragonses per aquests carrers, y a un quart d’onze ja era a casa... La indignació que’s va apoderar de mi, no tenía límit, emprò vaig pensar: «¿quí sab? podé’s’ha descuydat alguna cosa...» Y vaig esperarlo que sortís... Y passa un quart, y no surt..... Y passa mitj’hora, y tampoch... Y passa una hora, y rès... En fin, señores, que’m vaig estar tota la nit prenent la serena, y fins a tres quarts de cinch de la matinada l’home no va sortir.
—¡Axò es indigne!—va cridar en Barrabola.
—¡Y mereix un escarment!—va afegir en Terratrèmol.
—Primer cal sentir al acusat;—va observar en Fresques.
—Tens rahó, company.—
Y en Pepis, trobant molt justa la observació, va donar un imperatiu cop de campaneta pera fer callar a tothom, dirigint després la paraula al infelís Requena, qu’estava avergonyit y hauría volgut amagarse dèu canes sota terra.
—¿Té alguna cosa per alegar en descàrrech seu, el ciutadà Requena?—
L’acusat va axecarse y, posantse la gorra, va mormolar foscament:
—Ya... ya me iré... No se molesten... Veo que estoy de más aquí..... Dispensar, señores... No sirvo pa perdido ¡la verdad!... Soy padre de familia...
—Té rahó, l’home;—va observar en Terratrèmol:—sent pare de familia, ja se’l pot perdonar.
—¡May!—va cridar el Cedassayre. Y va afegir ab energía:—al qui manqui al reglament tant temps seguit com ell, ¡coll a terra!
—¡Axò sí! Però, entench que la circunstancia de ser pare de familia, atenúa la falta. Y per axò estich que no se’l dèu expulsar.
—¡Fòra!
—¡Que calli’l sastre!
—¡Que se’ls tregui a tots dos!
—¡Al carrer!—
¡Gran esvalot! En Pepis vol posar ordre a cops de campana, y fa saltar el batall; el Cedassayre s’esgargamella disputant ab en Fresques, que defensa al seu amich; en Barrabola va d’una banda a l’altra procurant calmar a tothom y exaltantse ell; en Terratrèmol, al mitx de la sala, magestuós y imposant, aguanta’l xàfech, fins que, perdent la paciencia, dona cop de crossa y fa fer quietut ab un gran crit:
—¡Prou!—
Y quan els esvalotayres han callat, segueix en l’us de la paraula.
—Aquí no’s tracta de defensar a un culpable, sinó d’alleugerirli la pena en gracia a les circunstancies atenuants. Y axò es lo que anava a proposar quan se m’ha interromput tan desconsideradament..... En Requena ha pecat contra’ls estatuts; donchs, en Requena té culpa, y en aquest concepte merexería la expulsió ignominiosa que proposava’l Cedassayre. ¡No hi hà rès que dir! Però en Requena es pare de familia, y axò ja fa que’l delicte no resulti tan gros; donchs, tampoch ha de serho la pena, y en aquest concepte jo proposo que no se l’expulsi, sinó que se li demani atentament que’s dongui de baxa...
—Axò està be;—observa en Fresques.
—No hi tinch rès que dir;—afegeix el Cedassayre.
Y en Requena, saludant ab molta finura, se retira cap a la porta tot mormolant:
—Adiós, señores... Y dispensar... La familia... Los hijos... La esposa...
—Perxò, tan amichs com abans ¿eh?—li crida en Pepis.
—Sí, eso siempre... Los amigos son los amigos... Y si en algo puedo ser útil, mandar.—
Dit axò, s’axeca’l coll de la americana, se cala la gorra fins a les orelles, se fica les mans a les butxaques de les calses, y devalla l’escala tot content, pensant ab l’alegría que donarà a la Paula quan li digui que s’ha donat de baxa dels Habitants de la lluna.
Mentrestant en Barrabola consulta’l rellotge, veu que tot just son les onze y cinch minuts, y pensa que, abans de l’hora de trobarse al passeig ab els companys, han de passarne prop de sis.
¡Sis hores! ¿Quí les aguanta no haventhi ensaig?..... Lo qu’es ell no s’hi veu pas ab cor. Y, malgrat l’envit que li fa en Pepis d’armar una partida de barrotada, s’abriga’l coll ab una bufanda, s’abotona’l jaqué, dedica interiorment un recort a la capa que té penyorada desde l’hivern passat, y’s llensa resolt al carrer.
—A n’aquet mano també l’hauríam de cassar al agoyt;—proposa’l Cedassayre.
—¡Aquet ray!—diu en Pepis.
—No tinguis por que falti al reglament;—ajusta en Fresques.
—Prou té qui l’en guarda!—referma en Fidel, pensant ab el pare de la Carmeta.
—Ja ho sabem axò, emprò m’agradaría esbrinar ahont tanca.
—Y ¿què n’has de fer tu?—pregunta en Terratrèmol.
—Rès.
—Donchs, no t’hi fiquis.—
Però’l Cedassayre, una mica ofès, li diu ab gran formalitat:
—¡Ja sé per que parlas!... Y també sé per que has defensat a n’en Requena!
—¡Ets molt sabi tu!
—Sí senyor, sí... Parlas per que tens por que se’t descobrexin els furts, y has defensat a n’en Requena per que tu també hi vols tirar per marit pacient y per pare de familia... ¿Que’t creus que no t’hi han vist als vespres festejant ab la Marieta vanitosa?—
Sentir axò en Terratrèmol, axecarse indignat, y arborar la crossa en actitut d’amenassa, va ser tot hu, com va serho l’exclamar, ab la crossa enlayre y fent prodigis d’equilibri:
—Si no reculas aquesta paraula, t’esberlo’l tupí. ¡S’ha acabat axò de Marieta vanitosa! ¡Y pobre de tu que te la tornis a posar a la boca si no es per alabarla! ¿Ho has entès?
—¡Sí, home, sí!... No t’hi enfadis.
—Donchs, ja ho sabs.—
Y aquí hauría acabat la conversa, anantsen cada soci a les seves diversions nocturnes, si en Pepis, prenent peu de les paraules del Cedassayre, no hagués obligat a n’en Terratrèmol a dir la veritat del fet.
Y la veritat era qu’en Terratrèmol havía conseguit vèncer la resistencia de la minyona, ab la que tenía l’intent de casarse per la primavera.
