XIII De la rahó que tenía aquell que va dir: «O creure a la dòna ò anar al diable.»

No era pas la broma d’en Terratrèmol lo que havía privat a n’en Fresques de comparèxer a la llista... ¡Oh, cà! Justament feya una temporada que tenía’l propòsit de no enfadarse ab rès. Y com que, separat de la dòna, vivía tranquil y sense angunies, ja no botava com abans al més petit retret d’allò de ca’n Llansa... Havía posat corretja’l bo del home. Y si algú volía rifarlo, comensava ell per rifar al rifador, dexantlo sense contesta.

El motiu de no dexarse veure a la argentería d’en Barrabola, era molt més gros de lo que creyan els seus companys.

Veurèu qu’a les onze del matí, quan va llevarse, va agafar el cabàs de les eynes y’s va disposar a sortir, pera anar a posar uns rejols que mancavan a una de les cases d’en Pepis, qu’era’l seu parroquià més fort. Però, axís que va anar per sortir de la dispesa, solitaria a n’aquella hora, se va topar ab la dispesera, que tornava de comprar.

—Us haig de dir una cosa:—va fer la dòna, bo y posant el cistell damunt d’una cadira y dexant caure en un’altra la seva pesada còrpora.

—Diguèu;—va demanar en Fresques.

Y la dispesera, pantejant de fadiga y d’emoció, va exclamar:

—¡Ay, Fresques! ¡Quína desgracia més grossa!

—¡Vatúa l’hereu! ¿Què hi hà?

—Que..... que..... la vostra dòna s’està morint... Y diu qu’us vol veure.....

—¡Vatúa l’hereu!... ¡Vatúa l’hereu!... ¡Vatúa l’hereu!—va comensar a mormolar el paleta, acotant el cap y dexant caure’ls brassos al llarch del còs...

—¡Vatúa l’hereu!—

Y’l cabàs de les eynes li va escapar dels dits...

—¡Vatúa, vatúa!—

Y, sense fer cas de les paraules de consol que li endressava la dispesera, va tirar escales avall y va dirigirse cap al pis hont vivía solitaria la seva dòna, aconduhida per les vehines.

—¡Vatúa, vatúa y revatúa!...—Quan va empènyer la porta, sortía’l capellà ab qui acabava de confessarse la malalta, y ell, qu’en altre temps hauría saludat al sacerdot ab una morrada, va descobrirse respectuosament y’s va ficar pis endins, fent grans esforsos pera aguantarse les llàgrimes.

—¡Vatúa l’hereu! Podé’sí que ploraré com una criatura!—

Y va travessar el menjador, aquell menjador petit però sempre nèt, sempre endressat, sempre emblanquit de fresch.

Y del menjador va passar a la cambra de dormir, y va caure de genolls en terra, bo y llensant un clam de perdó, que va toparse ab un altre de la seva dòna... Tots dos se veyan culpables a n’aquell instant de la suprema despedida... Ella, en un moment de claretat del seny, se deya que si no hagués estat el seu mal geni, el seu home hauría portat un’altra vida més reposada, més suau, més de casa; ell, contemplant el rostre embofegat de la malalta, sentint clavats en els seus aquells ulls vidrosos—¡abans tan vius!—y escoltant aquella veu enfarfegada per la inflor de la llengua, deya entre sí que, si no haguessin estat els disgustos, hauría allargat molt més la pobra dòna. Y veusaquí que tots dos s’acusavan ab una gran tossudería.

—Jo t’he amargat la existencia... ¡Perdónam!—pregava ella.

—¡Vatúa l’hereu! ¡No diguis axò, que’l cor se’m núa!—replicava ell.

—Tu eras de natural bonatxàs, y si jo t’hagués sabut dur...

—Nó, nó... Jo soch l’únich que tinch culpa... Si no m’hagués dexat arrossegar pels companys, hauríam viscut sempre com Joseph y María...

—Si’ls companys t’arrossegavan, senyal que jo no’t sabía retenir...

—¡O que jo era un mal ciutadà!

—Massa bo qu’eras, de soportar el meu mal gènit...

—Podé’jo te’l vaig fer empitjorar...

—Nó, nó... Tu no tens cap culpa...

—Tu ets la que no’n tens.

—Dòs, jo me la donch tota.

—Y jo me la donch a mi.

—Perdónam...

—Perdónam...—

Tots dos ploravan... Tots dos estavan sense consol..... Y la vehina que conduhía a la malalta, al anar per consolarlos, se va trobar ab un nus a la gola y sense esma de dir una paraula. Sòrt qu’aviat va arribar el combregar, y la moridora, axecant els ulls al Cel, va dexar de pensar en la terra... Y en Fresques també va enlayrarlos els ulls y, ¡vatúa l’hereu! fins va fer un esfors pera recordar el Pare Nostre y ab gran satisfacció va veure qu’encara’l sabía. Y tant com Nostramo va ser a la casa, inondada de claretats de sol y de flams de candela y d’atxa, va romandre de genolls en terra, mastegant parenostres y més parenostres y probant d’encabirhi entremitx altres oracions y caps d’oració que recordava de la seva infantesa.

Després, quan Nostramo va sortir, va posarse al cap dels seguidors, acompanyantlo al Sagrari, pera tornar tot seguit al capsal del llit de la moridora, qu’aquell mateix día, a posta de sol, va entregar l’ànima a Deu, tota contenta de haver estat perdonada y d’haver perdonat.

Els vehins de la escala eran tots al pis en aquella hora del trànzit... Y a n’el pobre Fresques li semblava veure una acusació en cada esguart y una sentencia contra seu en cada mot de condol..... Sí, ell l’havía morta... N’estava segur, seguríssim... Ell y no més qu’ell era’l culpable... ell y no més qu’ell era la causa de aquella mort... Y arrencantse’ls cabells, de desesperat qu’estava, va arribarsen a acusar a crits.

—¡Jo l’he morta!... ¡Jo, jo, jo!...

—Vatja, Fresques..... No us ho prenguèu axís...

—Soch un criminal... un bandido... ¡Jo! ¡jo! ¡jo!

—Nó, home... Si ella matexa ho ha negat...

—Dòs, jo dich que sí ¡vatúa l’hereu!... Y dexèume... Y no’m digueu rès... ¡Jo, jo, jo l’he morta!... Y ningú ho sab més be que jo...—

Semblava boig, ¡pobre Fresques! No hi havía paraula que’l consolés, ni reflexió que l’endolcís, ni consell que’l posés a la rahó... Y’ls remordiments varen torturarlo tota la nit... tota la santa nit...

Però, a la matinada, quan comensava a clarejar, un fet inesperat va calmar el seu desatent... S’estava l’home a un costat del llit, cara a cara ab la seva dispesera, qu’havía comparegut a derrera hora pera vetllar a la difunta, quan varen trucar a la porta del pis... La dispesera, que dormía ab la barba enclotada entre’l seu fexuch pitràm, va despertarse d’un surt... Ell, que tenía agafada una mà de la morta y la petonejava follament, se va redressar tot d’una pessa y va anar a obrir, convensut de que’s toparía ab algun esperit qu’aniría a demanarli comptes de la mort de la dòna.

...Nó, no n’era cap d’esperit..... Eran en Barrabola y en Terratrèmol que, al sortir de l’obra, havían sabut la desgracia pel sereno y s’havían cregut en el dever de manifestar llur condol al company...

—¿Què hi faràs?... Es un camí que tots l’hem de fer;—deya en Terratrèmol.

—Resignació, noy... Ja sé lo que son aquets trànguls;—afegía en Barrabola.

Y ell se sentía confortat per l’acte d’aquells dos amichs... Y plorava silenciosament, ab aquella calma tan propia del seu tarannar... Plorava ab mesura, ab suavitat, ab prudencia.

De sobte, va tenir un rampell de inspiració. Y arrapant una mà d’en Barrabola y una d’en Terratrèmol, va acostarlos fins als peus del llit.

—¿La veyeu?... ¿La veyeu be?... ¡Es morta!... Dòs, pensèu qu’aquesta mort podé’m matarà a mi.

—Vatja, home... No siguis criatura...

—A veure si agafaràs maníes, ara...

—Be, be... El cas es que jo no estich tranquil... Y si jo hagués dut un altre comportament, n’estaría.—

En Barrabola y en Terratrèmol estavan tremolosos, tement que les paraules d’en Fresques encobrissin una acusació contra d’ells... Però, no anava a n’axò en Fresques... No volía llensar cap acusació; volía aconsellar. Per axò, dirigintse a n’en Barrabola, va mormolar solemnialment:

—Tu encara tens dòna... ¡Fés per manera de no vèuret en aquest trànzit!—Y dexantli anar la mà, va estrènyer ab totes dues la d’en Terratrèmol, pera dirli:—Tu’t casas aviat... Tu encara pots ser felís, ben felís, del tot felís... Pènsa ab lo que’t vaig a dir... ¿Veus aquesta dòna? Era la meva... Si jo me n’hagués portat be, ara estaría trist, emprò ab la conciencia tranquila... Fíxat be ab axò: «O creure a la dòna, ò anar al diable...» Havía de ser un sabiàs el que va empescarse aquesta sentencia.—

Y, dit axò, va caure atuhit en una cadira, mentres els dos companys s’esforsavan en retenirse les llàgrimes y la dispesera’s fonía en plors, que li feyan sotragar tota la carnadura.