XIV Un avi que se’n sent, una argentería revifada y una cansó que no ve al cas.

—¿Es de debò?... ¿Es ben de debò?

—Sí, pare, sí... No us he volgut dir rès fins que n’he estat ben segura... Emprò ara ja n’estich...

—Se dirà Bernat, ¿eh?... ¡Com jo!

—En Rafel be ho diu.

—¿Axò diu el teu home?... ¡Sí que ha cambiat!

—Com una mitxa..... Y ja fa temps... Més de mitx any...—

En Bernat va fer un bot... ¿Es a dir que feya més de mitx any que durava la reconciliació secreta de la seva filla y en Barrabola?... ¡Y tan confiat com vivía ell!... Li havían ben fregida, però se n’alegrava... Y, si be per una banda’l seu honor de tafaner se’n sentía malparat, per l’altra l’omplía de joya’l pensament de que aviat sería avi... Y era tanta la seva satisfacció, que les rialles li florían de la boca sense ell mateix ferhi esment... ¡Dimontri de xicot! ¡Vès quines unes de pensarsen!... Vatja: podía ser esbogerrat el seu gendre, emprò lo qu’es per graciós, no n’hi havía un altre en tot Planells... Es dir graciós: graciós y esquilat, per que ¡mirèu qu’axò d’arribarlo a enganyar a n’ell, qu’era la matexa vivesa!...

—Es el primer home que me l’ha feta sense que jo ho conegués... Y axò val un premi..... Hem de dir, perxò, que tu l’has ajudat... Y tu ¡ets filla meva!—

Seguint el fil del rahonament, va redressar el còs en Bernat. Y fent anar el cap endevant y enderrera y obrint els ulls ab ayre d’admiració, va exclamar convensut:

—¡Que’n serà de sabi’l nen!

—Deu us escolti;—va dir la Carme.

—¡Y sí, dòna!... No pot ser ruch de cap manera... Si’m retira a mi, no’n serà; si retira al seu pare, tampoch; y si’t retira a tu, lo mateix te dich... Després, la teva mare, al cel siga, no tenía pas rès de tonta... Y en quant als pares d’en Rafel, ben trempats qu’eran tots dos... ¡Ja veuràs, ja veuràs quin talentarro!..... Ah, t’aviso: rès de ferlo ser argenter ni espardenyer... Ha de seguir carrera... una carrera ben lluhida y ben senyora... ¿No ho trobas, tu?

—Veurèu, si arribés a ser un bon argenter...

—¡Fúig, noya, fúig!..... Pél cap baix, ha d’arribar a bisbe ò a general... Y podé’a ministre y tot... Ha de ser una cosa grossa’l teu fill..... Una criatura que ja abans de venir al món s’ha burlat de mi, anunciantse sense jo saberne rès, es capassa de qualsevol cosa... Crèume, Carme...

—Y... ¿si es una nena?—

Aquestes paraules varen glassarli’ls entusiasmes a n’en Bernat..... Vetaquí una cosa que no se li havía acudit a n’ell... Però, aviat va consolarse... Si era una nena, que ho fos: també sería sabia... Y després, prou que vindría un nen qualsevol altre día... Tot es comensar ab aquestes coses... Y ara, ja havían comensat... Ab tot, ell estava que sería un nen... Y ho sería, per que ell may s’hi errava...

—¿Veus la flequera? Tothom estava que tindría una nena..... Dòs, va ser nen, com havía dit jo... Y ab l’estanquera va passar igual..... Y sempre, sempre he tingut rahó..... Y també’n tindré ara. ¡No faltaría més!—

Parlant per aquest istil, va tocàlshi mitxdía a la Carme y a n’en Bernat... Y mentres ella entrava a la rebotiga pera endegar la taula, ell va dexar la feyna y va sortir a donar un tom, ab la escusa de posar gana.

Sense dexar l’acera, va tirar cap al passeig, va travessarlo de biaix y en poch més de dues avemaríes va plantarse al devant de l’argentería del seu gendre.

Renovat de nou, l’establiment resplandía de netedat y condicia..... Semblava mentida que, ab un mes, la colla dels habitants, no esmersanthi sinó les hores de nit, hagués pogut obrar aquella transformació... El rètol era una maravella... «Joyería del Sol» deya. Y cada lletra n’era un de sol, per que l’or ab qu’eran dibuxades resplandía fins al enlluernament. Però, lo més notable de aquell rètol era’l pà d’esculptura que li servía de march... S’hi havía lluhit el Cedassayre... ¡Ja ho crech! Fins hi havía qui afirmava rodonament qu’era la millor obra del seu autor, comptanthi la motllura del diploma de soci honorari regalat al batlle. ¡Vès si n’havía de tenir de mèrit...!

L’aparador era una maravella, no per les riqueses que hi hagués, sinó pel bon gust ab que les sabía presentar en Barrabola... Pera les agulles de corbata, hi havía un coxinet de peluix, formant un cor; pera’ls anells, dues mans de boix, fetes per un dels socis qu’era torner... Y cada una de les mans anava seguida de la corresponent munyeca, engalanada ab brassalets... Y aquí relluhía un rengle d’arracades, y allà un penjoll de cadenes de rellotge, y entremitx un adrés...

¿Còm s’ho havía fet en Rafel pera renovar les existencies? Treballant de ferm a totes hores, anant y venint de casa’ls antichs parroquians pera ferlos tornar, y esmersant tots els guanys en desempenyar les joyes qu’havía dut a treure taques... Y ab tanta afició s’havía posat a la feyna, qu’ara, ab el mes qu’havía calgut pera renovar la botiga y’l que s’havía escolat després de la renovació, el negoci tornava a agafar la marxa brillant del temps en que s’havía fet el casori d’en Barrabola y la Carme.

Per cert que també hi tenía quelcom la Carme dintre d’aquell aparador... ¡Oh prou! Ja feya estona qu’a n’en Bernat li semblava vèureho, y ara, fixantshi be, se n’acabava d’assegurar... Sí, sí, no n’hi havía dubte... Aquell cor de peluix hont hi havía clavades les agulles de corbata, ell l’havía vist un día a casa seva... Y ara comprenía per que no hi treballava al seu devant la murria de la seva filla...

—¡Míratela la gata moxa!—va exclamar entre sí.

Y, tot satisfet de reconèxer que la Carme havía heredat la vivor d’ell, va entrar resolt a l’argentería.

Justament en Barrabola acabava de baxar del obrador, y varen toparse tu per tu al mitx del establiment.

—¡Ola, gendre!—va dir l’un.

—¡Ola, sogre!—va respondre l’altre.

Tots dos estavan afectats, sense saber què fer ni què dir..... En Bernat guaytava a dreta y esquerra, y, veyent l’ayre de cosa nova que tenía la botiga, pensava que no dexavan pas de ser trempats els companys del seu gendre; en Barrabola guaytava a n’en Bernat, y somreya satisfet, endevinant la bona disposició en que venía.

Per últim, el vell va rompre’l glas.

—¡Noy, axò es una maravella!

—S’hi ha fet lo que s’ha pogut...

—¡Ay, llampsis de Rafel! Y ¿va be’l negoci?

—¡Tot va be!...—

Sí, tot anava be, fòra la conversa. Per que en Bernat lo que volía era convidar a dinar a n’en Rafel, y’l mal era que no sabía còm entaularli’l convit. Y encara volía una altra cosa: parlarli del nen. Y tampoch sabía còm comensar. Per axò va acabar fent les dues coses alhora, atropelladament, com si les paraules li exissin de la boca jugant a quína correría més.

—Be, be... Ja m’ha dit lo del fill, la Carme... Y ¡noy! m’ha fet riure molt... Estich més content que si hagués tret la rifa..... Y axò que m’heu ben carregat els neulers entre tots... Emprò la cosa té gracia y s’ha de reconèxer... Ah, també m’ha dit la Carme que tu volías que’s digués Bernat... ¡S’estima, noy! Aquesta delicadesa t’honra y’t fa merexedor del meu agrahiment..... De manera, que ja m’estàs abrassant y després seguintme, per que cal celebrarho tot axò... ¡Ansia, apréta fort!

—Sou un gran home... ¡pare!—

Y tots dos ploravan... y tots dos reyan, com plorava y reya la Carme al vèurels arribar tan ben avinguts a la espardenyería, pera dinar junts.

Al vespre d’aquell mateix día, els habitants varen anar a fer la serenata a n’en Bernat, estrenanthi el vals-jota conjuminat expressament per el Cedassayre y en Pepis:

Ay, Bernat, no’ns fassis riure;

ay, Bernat, qu’ets beneytó;

te la fan y no ho conexes,

te l’han feta y no sabs còm.

Has pujat d’ofici,

ignocent Bernat:

d’espardenyer qu’eras,

sabaté’has tornat.

Però’l vell, avisat desde’l mitxdía pel mateix Barrabola, va fer un punt dels seus, y en lloch d’enfaristolarse com hauría fet en altres ocasions, va agafarho alegrement. Veusaquí per que, axís que varen ressonar els primers compassos de la orquesta, va sortir al balcó disposat a escoltar tot el programa ab el somrís als llavis... Y encara va fer més qu’axò, per que, al final, quan ja la colla’s disposava a retirarse, la va aturar ab un crit:

—¡Ep! ¿que no hem de refrescar?—

Y, baxant a obrir la porta ab tanta pressa com li varen permetre’ls anys, va obligarlos a tots a entrar a la rebotiga, hont els esperavan dues grans safates de dolsos, mitja dotzena de llangonisses, cafè, licors, y fins puros de l’Habana.

Y també’ls hi esperavan la Carme y en Barrabola, mudats com dos nuvis y somrient de felicitat.