I

PRELUDIS.

Es deia Tem, i, amb aquest parlar blanenc que, en esforçar la veu, tendeix a tornar planes algunes paraules agudes, tot doblant el so de la consonant final, la seva mare, escridassant-lo, li havia tret el nom de Temme, un nom que sonava com un gemeguet. I a fe que li queia bé, un gemec, per nom, a aquell pobre xicotet d'ulls blaus, colrat de sol, gravat de verola, magre, ratat de parpelles, que sempre se l'havia passada prima i que d'ençà que tenia coneixement patia d'una set d'amor que mai no havia pogut ben satisfer.

La seva mare restà vídua poc després que l'infantà, i, escarrassada amb els quefers de casa seva i amb els més feixucs que li calien a les dels altres per a guanyar-se la vida, poques estones havia pogut dedicar al gomboldatge i educació del fill. En Temme va créixer a la bona de Déu, a l'aire lliure, per platges i carrers, entre la patolla dels murriets; però no s'havia aficionat gaire a companyons. Era un xicot pensador, pacient i d'habituds solitàries, i ja de molt petit s'havia decantat amb més gust al treball útil que no pas al joc i a la gatzara.

Professava a la seva mare una amor tota reservada, però intensa i tendríssima. Per heure algun senyal de complaença d'aquella bona dona s'hauria obligat a qualsevulla fatiga:, s'hauria abellit a qualsevulla sacrifici. Mes eren tan poques les satisfaccions que per aquest caire solia gaudir!… Sens dubte per tan poques, li sabien més grates i desitjadores. Ell prou feia tot el que podia per conquerir-les; i, portat d'aquest desig, sotjava sa mare, amatent a servir-la tan bon punt ella li manava quelcom, i, àdhuc sense que ella li ho manés, procurava ajudar-la, ja en les baixes feines de la cuina, ja a traginar la roba de les bugades des de la riera a l'estenedor i des de l'estenedor als coves; però quasi sempre, la dona feinera i atrafegada, que el considerava més aviat com una nosa que no pas com un adjutori, se'l treia del davant amb algun rebuf.

-Arri, fuig-me d'aquí Temme! Què fas? No em grapejus aqueixa, roba. Vés, no m'entrebancus! Deixa estar es ganivet i ses patates, que et taiaràs. No em cercus més mals de caps, que bé prou que en tinc. Apa, toca ruixola: sents? -No em destorbus! Mira que no t'ho haju de dir amb un caluix d'escombra a s'esquena! M'has entès?

I el noi, bandejat d'aquesta manera, no tenia més remei que anar- se'n, tot trist de veure que era tan inútil i destorbador.

Un dels goigs més grans de la seva vida l'hagué amb motiu d'una pesquera. Amb hams i llinya i pèls de seda, que va trobar dintre un calaix del seu difunt pare, que era estat pescador, s'havia guarnit una canya, i, després d'algunes provatures quasi infructuoses, un vespre pogué comparèixer a casa seva amb una enfilada de mabres i un llobarret de mitja terça, que resplendí argentadament com un comal de lluna, dins la plàcida foscor de la cuina, així que el noi va entrar-hi mostrant-lo a sa mare.

-Què ès això, Temme?- va fer la bona dona, agradosament sorpresa.

-Jo l'hai ajat. Teniu. és per a vós.

-I tu l'has ajat, Temme?- tornà ella. -Tu has tinguda tanta traça?

-Hai feta una sort- va dir el xicot, abaixant els ulls per honestar l'orgull i la joia que li vessaven a estuf del cor.

-Molt bé, Temme!- exclamà la dona. -Ens vindrà de primera. Vet aquí que avui soparem com uns americanos. No, aquest peix de sa teua primera pesca no el vendré pas, caret meu: en farem festa nosatros dosets. Oidà! veuràs quin guis, aquest vespre! Amb un suquet que jo em sé… veuràs, veuràs… un rajolí d'oli, alguns granets d'all dauradets, una mica de farina… veuràs, veuràs. Quines torrades hi sucarem! Tota sa casa s'embaumarà de sa flaire. Però, Temme, fill meu, i quina traça has tinguda! No me'n sé avenir. Ses mabres, oidà, ja són boniques, i n'has ajades un bon ram. Però un llobarro, Temme! Això ja és pesca d'homo fet. De qualsevol manera valdria dos rals a sa plaça. Quasi ès una consciéncia que ens el mengem nosatros, pobrets. Però ja ho hai dit, Temme: serà per a sa nostra dent.

El noiet no cabia en pell. I no era que es fongués pel bon sopar, no: hauria donat el peix i el suquet i les torrades, per gana que tingués, i se n'hauria anat al llit a ventre buit, amb tal de no perdre aquell goig que sentia, del contentament de la seva mare, si les dues coses fossin estades incompatibles. ¡Amb quina fruïció escoltava aquelles paraules tan dolces i acaronadores! ¡Com se n'hi emmelava l'ànima! ¡Quin esponjament, quin benestar, de sentir-se tan estimat i festejat! Que n'era, d'amable, la seva mare! ¡Quin parlar tenia més entrador! Què no hauria fet, ell, per complaure-la! I sí! amb aquells peixets l'havia alegrada, sí!

Se va asseure, tot quietet, en una cadira, a la cuina, i escoltava i guaitava; i, tot escoltant i guaitant, es banyava en un mar de delícies. Cada exclamació, cada somrís, cada gest de complaença de la seva mare, era un plaer inefable, que el noiet recollia àvidament i assaboria després a poc a poc, donant-li voltes i més voltes, com se fa en llemugar un caramel. I heu-vos aquí com aquella nit va adormir-se tot estovat d'un sentiment de dolcesa com tal volta mai no l'havia fruït; i heu-vos aquí com l'endemà no pogué menys d'esguardar el mar amb una simpatia i un afecte més profunds que fins aleshores. En havent-se llevat, eixí al seu balconet i va dir- se:

-Ès bona ànima, sa mar! Té ses butxaques obertes a totes ses mans, i sembla que digu: «-Apa, traçuts, escorcoieu-me!» A sa terra: «-Ai, no tocus això, que ès d'en Pau! ¡Ai, no no tocus allò, que ès d'en Pere!»…, un pobre no hi troba cap amigança, tot li crema es dits, i quasi no ateny un tocom on es pugu ajeure refiat que no l'en façun marxar a bordada de gossos. Sa mar, de contra, ès cristiana… estima tothom, i tan bona cara posa as pobre com as ric. No vol amos ni particions, sa mar. Ella i jo ens entendrem, vatua! Jo m'enginyaré… i Nostro Senyor m'ajudarà, perquè Nostro Senyor també ho vol, que rigun i que sigun felices ses bones mares.

Recalcat a la barana de fusta del petit i rústec balcó, ¡no se'n féu poques, d'il·lusions, aquell matí!

Des d'aquella humil miranda, una de les més foranes del barri de S'Euguer, descobria part de la cala de Blanes, amb ses roques daurades, i tota la gran platja de S'Abanell, rossa com una immensa estiba de xeixa, estesa fins al cap de Tordera. Amb la imaginació el xicot saltava de roca en roca, recorria de llarg a llarg els sorrals, triava a frec del mar els millors paratges on installar-se, i preveia pesques meravelloses.

-De primer, un bon grumeig- va dir-se: -això ès important. I, després, ull alerta a guipar bé!… ull i enginy, Temme! ¿Que ses aigües comencen a fer llunetes olioses i a bombollejar i esquitxar?… Peixi minuti. Vinga llavors sa potera i… zist, zast!… gurrama de panxes en l'aire. Es peix menut ès es que s'enduu ses esques dets hams grossos sense embocar-los. Cal saber-lo filar i no donar-li vianda, sinó ferro. I ell n'hi hagués força, de peix menut, que també fa bona paellada.

El cas era practicar bé l'ofici. Cada ormeig a la seva oportunitat; cada paratge al seu temps. A la vesprada i a les nits de lluna, per la tardor, cap a les roques foranes a esperar el pas de les orades, oblades i bissos. A mig dia, cap al sorral, que era l'hora que el llobarro s'hi atansava a menjar. Ja les aniria aprenent, les avinenteses. Hi havia pescadors entesos, i altres que eren uns enzes, que treballaven com a màquines. No, ell no volia ésser dels enzes: hi posaria el cor, al ofici; observaria, estudiaria… La mar era, a la seva manera de veure, com un arbre immens i fullós, carregat de fruita, que calia escarrar a les palpentes; però les estacions i els vents, i el sol i la lluna, a qui sabia observar- los, assenyalaven màgicament els indrets on era més convenient de picar. -No, sa canya no ès un mal ormeig, si as reramànec hi ha un esperit astut i un parell d'ulls desperts i ensenistrats.

Pocs pescadors s'hauran pres amb tanta d'afició llur ofici. Al cap de poc temps manejava la canya amb un tacte i una mestria extraordinaris, tan delicadament com un virtuós pugui manejar l'instrument musical de la seva preferència. Àdhuc, més que un instrument, li semblava un orgue nou del seu propi cos, una mena de tentacle per on circulava el seu fluid nerviós, animant-lo de cap a cap, de la soca al cimerol, del cimerol a la linya i de la linya als pèls de seda i els hams, dotant-los d'un palp exquisit que els convertia en una mena d'urpes sensibles. ¡Com li agradava, d'afinar- ne les sensacions! ¡Com les estudiava i quins secrets li ajudaven a descobrir! Cada peix tenia les seves maneres de picar, que, amb una petita vibració, el descobrien al pescador entès. La mabra no picava com la jodriola, ni el serrà com el llobarro; i el peix que embocava l'esca produïa una sensació tota diferent a la del que només l'envestia i l'estirava traçudament per despullar-la del ferro. En Temme cada dia aprenia secrets nous i traces noves; cada dia la seva canya es sensibilitzava més i més, i ell n'havia un goig senyorial semblant al que experimenta l'infant en educar els orgues del seu propi cos i sentir-se'n més i més mestre a cada moment. Per aquells temps la canya li inspirava un ver entusiasme.

-Sa canya! No hi ha cap estrument més fi ni més ben enginyat. Amb ses xarxes i es palangres i ses nanses s'aja més abundor de peix, certament; però amb sa canya un hom el palpa abans de vure'l. És una atra cosa, ès un estrument de més gust. Ajar una peça grossa amb sa canya… i sentir ses seues estrebades… coi!… això, es bo!

Se n'emportava molts desenganys, això sí. Quasi mai la realitat no corresponia al somni magnífic amb què solia fantasiejar per endavant les seves pesqueres. El peix gros abundava poc i era de mal agafar, car fàcilment rompia, amb el seu pes i les seves batzegades, els guarniments; i el peix petit feia perdre molt de temps i paciència a canvi de resultats insignificants. Però, si avui va malament, demà anirà millor: ell, en Temme, no es descoratjava. Com tots els pescadors de canya, de cada fracàs treia una ensenyança amb la qual evitar-lo un altre dia, i no perdia mai les fiances de millorar de sort. Hi havia tants de paratges a provar! Oferia tan belles promeses cada canvi de lluna!

Vivia entre somnis: el somni de la seva ambició abans de la pesca, i el somni del seu cor després d'haver-la realitzada amb algun resultat satisfactori. -A veure què m'hi dirà, sa santa dona. Me sembla que avui se li alegrarà sa cara.

Desgraciadament, la «santa dona» solia estar trista i cada dia més caiguda. de forces i d'esperit. Les seves humors eren estranyes i llunàtiques. A voltes victorejava i festejava el pescadoret amb motiu de petits èxits als quals ell no havia atribuït cap importància, i en canvi l'acollia amb fredor altres vegades que ell amb raó s'esperava un gran aplaudiment. En aquest últim cas el xaval restava tot desconcertat i brandava el cap amb tristesa i pensava: -Pobra mare! Que en deu estar, de rebentada des trebai! ¡Que disgustos deu donar-li ets meu germà d'Amèrica! Tinc por que jo, amb sa meua canya, no podré pas salvar-la. Si no trobo un art de pesca que ens enriqueixu més de pressa, estem perduts!

N'Àuria Maresa, que així (del seu nom de fonts i del cognom femenitzat del seu marit) li deien a la mare d'en Temme, sempre havia viscut com a distreta d'aquest noiet. L'amor maternal gloriosa, la de les il·lusions i els goigs, la hi havia proporcionada un altre fill, el primer, en Jordi, un noi robust, garrit i espavilat, que li envejaren totes les comares del barri; després havia tingut altres fills, que se li havien mort; i finalment li havia pascut en Temme, que havia vingut al món, com un núvol de pedregada, a l'hora de la desgràcia. Néixer ell i morir son pare, després d'una llarga malaltia, havia sigut tot u; i llavors havien comparegut els disgustos, i la secor dels pits de la mare, i el mancament de guanys, i els deutes i els neguits. Un sadoll d'una veïna, un sadoll d'una altra, l'infant havia sigut criat com de captiri, entre fam i males mamades; i, quan començava a menjotejar, l'havia pres una verola, que el posà de tal manera que feia riure la gent: pelat de cap, ratat de parpelles, tot ell trepat de sots i esgratinyadures com una corcada roca marina.

Se diria que en Jordi s'era format de les sanitats i ufanors de la mare, i en Temme, de les seves lletjors i misèries ocultes. L'un inspirava amor, l'altre pietat; l'un era orgull, l'altre vergonya; l'un duia a l'expansió, l'altre a la depressió de l'esperit; i els llavis s'abellien instintivament al goig de besar les galtones xamoses, i sentien repugnància per les marrides.

N'Àuria Maresa sempre havia considerat el seu fill petit com una creu. Estava disposada a sacrificar-se per ell sense esperar-ne res sinó penes, i, en atansar-s'hi, n'havia un toc d'espines. Tots els delits del seu cor se'ls enduia en Jordi, el garrit, el fort, l'excelsador de la missaga. Per aquest sí, que perdia el temps amb gust, sense adonar-se'n. S'embadalia contemplant-lo i escoltant-li la veu, el somniava en les absències, i el creia, per dret propi, destinat a la fortuna i a la glòria.

En Temme no havia pogut haver cap impressió d'aquestes coses. Es pot dir que els dos germans no s'havien conegut. Hi havia entre ells quinze anys de diferència, i el petit tot just en tenia tres quan el gran va marxar a Cuba invitat per un parent que s'hi havia enriquit i manifestava intencions de protegir-lo entrenant-lo en els seus negocis.

En rebre aquesta invitació, n'Àuria Maresa no dubtà gens ni mica. Prou li recava, haver-se de separar d'un fill tan estimat; però va creure que la fortuna el cridava, i no volgué posar-hi entrebancs.

-Marxa, marxa, caret meu- li va dir plorant i abraçant-lo apassionadament. -Ves-te'n. Mal que es rompun de dolença ses meues entranyes, mal que s'hagués d'apagar sa meua vida, no vui aturar sa teua sort. Vés i feste homo, ric i noble i gran com tu mereixes. Jo aquí no et podria donar sinó misèries. Has de marxar: no hi ha més remei. Però vui que viatjus en cambra de popa i que et presentus a ses Amèriques vestit com un milord. Es llustro dóna importància i ès s'esca de sa fortuna. Ja ho hai pensat: ara ès s'hora de fer un vaitot, i el faré. Vendré sa barca i sa barcada de ton pare, es seus ormeigs de pesca, ses meues calaixeres de caoba, ses meues joies de nuviatge… tot! Així pagaré es deutes que ens estalonen, i encara aplegaré una bona mota per as teus menesters. Tot per tu, reiet meu! Jo i aquest infeliç d'en Temme, amb quatre moblets podem passar; i bé serà prou que no ens l'acampem de qualsevol mal amén Jesús. No en passus ànsia, de nosatros. Un altre dia ens ajudaràs, quan pugus. No plorus. Vui que estigus alegre. Jo aquí, rosegant ses meues tristeses, les trobaré dolces si sé que són sa rel de sa teua felicitat. Que mai, mai, no hi haju de sentir es regust de ses teues llàgrimes!

En Jordi partí, equipat com un senyor, i n'Auria Maresa, empobrida, desnonà la casa que fins aleshores havia habitat des del temps del seu marit, i anà a ocupar-ne una de petita i miserable a l'extrem del barri de l'Euguer. En Temme no en recordava d'altra: una casa baixa amb el frontis sense rebatre ni lliscar, la teulada bonyeguda i herbosa, una finestra als baixos, i dos balconets embaranats de fusta al primer pis. Encrostonada i rústega també per dedins, no es componia més que de dues cambres a dalt i d'un vestíbul i una cuina a la planta baixa; però aquesta cuina, encara que força rònega, era tan espaiosa i estava tan ben apariada de la seva llar, els seus fogons, el seu armari cantoner, les seves lleixes a les parets i les seves vidrieres a les portes i finestres, que, als ulls de n'Àuria Maresa, feia passadores les altres misèries de l'habitació.

Posada allí, la dona va lliurar-se desesperadament al treball, llogant-se a tota classe de feines. Rentava i bugadejava roba a tot trast, i, en oferir-se'n ocasió, esterrejava pisos, adobava xarxa i vetllava malalts; i els diumenges, en comptes de descansar, venia vi a la menuda al celler d'algun hisendat, o servia d'escarràs en alguna taverna. Tothom la cridava i la manava a tort i a dret; no tenia un moment de repòs; i quan, tornada a casa seva, assolia una estona de relativa calma i decantava dolçament la pensa cap al fill absent, refigurant-se'l i acostant-se'l al cor enyoradís, acudia en Temme a distreure-la d'aquell goig reclamant-li atencions i moixaines. I sí! ella també desitjava complaure l'infeliç i s'esforçava a conversar-hi. Però no sempre un hom té delit de tractar amb criatures. ¡Si anava tan rebentada!…

Dominada per les primeres impressions que n'havia rebudes, no sabia figurar-se en Temme sinó com un infant quasi incapacitat per a la vida, com un ésser inútil, com una càrrega; i passaven els anys, i no rectificava aquest pensament amb tot i que el xicot creixia i tornava robust, i àdhuc esvelt i formós, davant dels seus ulls. Se diria que les noves impressions no tenien eficàcia per a esborrar la petja profunda de les antigues dintre l'ànima d'aquella dona, i que, mal que toqués a palp de mà la revoltura d'abundosos cabells del xavalet de deu anys, no podia eximir-se de l'esgarrifança que li causava el record d'aquest cap pelat i encrostissat, en altre temps, a causa del deix de la verola. I, en quant als guanys d'en Temme ¡què havia ella de refiar-se'n! El peix que ell li duia, el mirava com a la ventura d'un dia, sobre la qual no podia fundar-se cap esperança ni, menys encara, seguretat per a l'esdevenidor: res, un joc afortunat de criatura; una estranyesa que no podia durar.

Pobre Temme! Sort que en Jordi el protegiria quan ja ella hauria acabat les forces per a acampar-lo! Tota la fe la tenia posada en aquell fill absent. ¡Amb quin daler esperava les seves lletres! ¡Amb quina afició les llegia i les rellegia, interpretant-les sempre a faisó i aire de les seves il·lusions!

Mes el cas fou que aquestes lletres, que al principi sovintejaren, s'anaren retrigant després i fent-se cada volta més inexpressives i curtes. És clar que això era degut als negocis, als mals de cap… N'Àuria Maresa no podia pensar altra cosa. I, oidà, mireu si no era així, que finalment en rebé una, de quatre pàgines, en la qual el minyó l'assabentava d'haver-se vist obligat a renyir amb el parent que l'havia cridat a Amèrica, home avariciós i malvat que, en comptes de protegir-lo, l'explotava. El minyó, doncs, volia establir-se pel seu compte, i pregava a la seva mare que li remetés tant de diner com pogués, en la seguretat que cada ral se li convertiria en un peso oro.

La dona va indignar-se contra aquell mal parent d'Amèrica, i, desitjosa d'agreujar-lo, li retornà pel mateix correu, sense llegir- la ni descloure-la, una carta que en rebé poc després de la del seu fill. Ara, pel que tocava a diner, ella prou n'hauria volgut tenir a senallades per a posar-lo tot a les bones mans d'en Jordi; però no en tenia poc ni molt, i, venent quatre misèries i empenyorant-se un bon xic, no pervingué més que a aplegar una quantitat tan mesquina, que al que la rebés havia de causar-li més vergonya que goig. Fos com fos, va trametre-la com a prova de la seva bona voluntat juntament amb una lletra, en la qual pintava la seva trista situació i abocava totes les tendreses del seu cor; i, després, restà descontenta de si mateixa, semblant-li que no s'havia desentranyat prou i esperant que un mot generós del seu fill pogués servir-li de perdó. I aquest mot va trigar a venir, i no fou pas tan aconhortador com era de desitjar. Mes ja n'hi havia prou. ¿Per què demanar més a un home enfeinat? I vinga un correu i un altre correu, i ella escrivint sempre i no rebent contesta sinó de tard en tard.

Per aquell temps fou quan en Temme començà la seva carrera de pescador. Algunes paraules esgarriades, que de lluny en lluny havia arreplegat l'havien posat mig al corrent de la conducta del seu germà d'Amèrica i n'hi havien donat una idea poc satisfactòria. ¡Un fill que entristia d'aquella manera la seva mare! ¿Què podia esperar-se'n? Pobra dona! Tan santa, tan pacient!… ¡No era estrany que tan poques vegades estigués de bona humor! Bah!… ell, en Temme, la salvaria; ell la trauria de les seves misèries i treballs. No calia refiar-se de ningú més. ¡Coratge i foris! Agafava la seva canya i… ¡cap a mar s'és dit!

Passava hores i més hores al trencall de l'aigua. Era, segurament, la primera figura que el sol, en eixir, descobria sobre les roques o els sorrals de la costa, i la darrera que la seva mirada paternal abandonava en aponentar-se. La lluna també el coneixia bravament; i la seva llum, que, com enyorosa de companyia, sempre s'acarrera per sobre la mar dret a dret de qualsevol que transiti pels seus ribatges o s'hi estacioni, ¡que sovint l'havia pres, encantadament, per punt d'esguard!

Aquesta vida a sol i serena durant mesos i mesos, frèjol de robes, nu de peus i amb el cap descobert, com ell solia anar, va fortificar-lo i àdhuc engallardir-lo. Igual que aquelles fades que, en visitar la princeseta de la rondalla, li concediren un do cadascuna, els penyalars i les ones, i l'ample cel i l'aire marí, tot afillant-se'l, li atorgaren màgicament llurs dons especials; i, toc-toc, toc-toc, les roques comunicaren a la seva carn quelcom de llur duresa; i, balandrim-balandram, les ones varen inculcar als seus nervis i tendons llur virtut de flexibilitat i lleugeria; i, riu que riu o brama que brama, la mar va insuflar-li de boca a boca l'alè vigoritzador del seu ample pit; i el dia li espolvorejà els rústecs cabells i li alluentà la pell amb sos ruixims d'or, i la nit va banyar-li les parpelles amb una ombra simpàtica. Era el ver fill de les platges i els roquissers: llur natura l'havia format i acolorit amb substàncies d'ella mateixa, com fa amb els seus aucells i els seus peixos. Nu sobre una roca marina, s'hauria dit que era una escultura tallada de la mateixa roca; i quan, eixint de nedar, s'ajeia sobre l'orla de sorra bruna, planxada per l'onatge, hi semblava una figura rellevada, com aquelles que a pic de martell relleva tal volta un artífex a l'orla d'una safata. Mes, si de part de fora tenia la color cuprosa dels penyalars i de la sorra humida, de part de dins era altra cosa, car l'esperit transparent que s'obirava pels seus ulls blaus era una immensitat atzurada i pura com la del mar i com la del cel en el temps de la més gran serenitat.

Respirava salut, i les seves ocupacions i contemplacions el tenien tan distret que quasi no pensava mai en ningú del món. La idea de la seva mare no constituïa cap obsessió de la seva ment. Més aviat que com una dèria, aquella dona existia dintre la seva ànima com una tendresa, que es despertava amb un glatiment mig dolorós mig dolç quan alguna circumstància li'n feia record. I la veia només de lluny en lluny. Com que molt sovint n'Àuria Maresa dinava a les cases on s'esqueia a treballar, el xaval estava avesat a endegar-se ell mateix la minestra de migdia, i quasi sempre se l'enduia ja preparada, de bon matí, per menjar-la allà on se trobés en caure l'hora de costum. Mare i fill no solien estar junts més que una estoneta al vespre. L'un i l'altra feien algunes passades a la casa durant el dia: l'un a portar-hi peix, i l'altra a mirar si n'hi havia a fi de vendre'l abans que pogués passar-se; però no solien esdevenir-se.

A la vesprada en Temme s'asseia vora la llar, en una cadira baixa, i, recolzat sobre les pròpies cames i amb els queixos entre els palmells de les mans, contemplava amorosament la seva mare, que feinejava per la cuina.

Per a ell, aquella dona, alta i d'amples proporcions, era com si quasi no tingués cos. Feia com la Mare de Déu: tota era cara, esperit. I quina cara més noble i d'un aire més agradós! ¡Quina bondat, quina dolcesa i quina tristor s'hi llegien! En Temme no podia menys de doldre's que els fatics i les penes la descarnessin i envellissin. Es desolava, verament, en reparar com aquells grossos ulls melangiosos s'enconcaven de dia en dia, i com aquelles galtes, tan amables al bes, s'esllanguien i arrugaven a manera de veles que es buidessin del bon oratge de la vida. ¡Que apenadora, aquella lleu, però constant, tremolor dels llavis, que semblava un vici que haguessin adquirit a causa del respir anhelós que solia moure'ls! ¡Que apenadores, aquelles blancors que es descobrien ací i allà en les dues rosses bandades de cabells que, eixint del mocador del cap, endosseraven el simpàtic front! ¡Ell els havia vistos tan verament auris, aquells cabells!… Eren una joia que s'anava gastant: feien com el rellotge d'argent daurat del senyor rector, que, amb l'ús, anava perdent el bany d'or i blanquejava. Pobra mareta! I, els seus gastaments de vida i de boniquesa, ¿no eren, en bona part, deguts a l'esforç que ell, en Temme, li havia costat? Ell s'havia alimentat, anys i més anys, de les entranyes d'aquella dona generosa, que mai no les hi havia escatimades. Ella no n'hi demanava res, però en cada arruga de la seva cara ell hi llegia el senyal d'un deute sagrat. Pensant aquestes coses, o altres de la mateixa traça, moltes de vegades el xaval s'entendria tant i tant, que fins i tot se li enaiguaven els ulls.

A voltes, en mig del seu entendriment, li entrava un gran desig d'abraçar la seva mare. S'alçava, se li atansava a poquet a poquet, i, enrevoltant-li un braç al cos, s'hi acostava silenciosament.

-I ara, Temme!- feia la dona, estranyada.

El noiet l'esguardava amb sos ulls humitejats, tot somrient d'una manera acaronadora.

-Què et passa? Estàs malalt?…

-No, no, graci-a-Déu… No res… tenia ganes d'abraçar-vos… I… ja està.

El xaval tornava a la seva cadira, i la dona restava un moment astorada. Què era, allò? Amb una fulgor com de llampec en nit obscura, percebia, en tals ocasions, quelcom de la vera naturalesa d'en Temme, i el cor se li atrontollava i se li omplia d'una angúnia estranya: una angúnia com d'un antic pecat no ben conegut, cóm d'una error penosa que l'enteniment repugna d'aclarir. Sordes interrogacions, a manera de veus confuses d'ecos llunyans, s'insinuaven en la seva ment. ¿Valdria més en Temme que en Jordi? ¿Hauria ella injustament despullat dels béns del pare l'un fill en benefici de l'altre, i…? No podia acabar, ni tan sols atendre, aquests pensaments. No, en Jordi no seria ingrat. En Jordi era l'esperança. No fallaria, no podia fallar.