II

PROPOSICIÓ.

-Estiu!… Estiu!- Ho proclamen triomfalment a chor, les bandades d'orenetes i falzies que s'escampen per l'espai. -Estiu !… Estiu!- Indirectament ho proclama també pel poble el nunci amb aquella crida que ja tothom se sap de memòria per repetir-se cada any per la mateixa diada amb els mateixos termes i àdhuc els mateixos tocs de trompeta. -Tuturú! tuturutú! Les dones es banyaran a la part llevantina de la badia, des de sota Sant Antoni fins a l'indret de l'Esperança; i els homes a la part de ponent, des del Carrenyanc a la Pujola.- Banys!… L'estiu és vingut. Arriben tartanes carregades de forasters. Estiu! Estiu!

És el dia de Sant Cristòfol. El sol vola amb valentia pel mig del cel. Blanes resplendeix alegrement amb ses parets blanques com llenços de bugada i ses teulades grogues com altars de moresc. El mar i el cel són una sola blavor clara sense solució de continuïtat. Les muntanyoles i roques que s'hi banyen tenen l'apariència d'incrustacions d'esmalt sobre un cristall puríssim. Fineses i brillantors per tot arreu… La naturalesa sembla manifestar, en aquell sereníssim paisatge marítim, pompes i gustos d'argenter. S'endevinen riqueses d'or sota les nacrades colors de les roques. Les plantes que hi brollen al damunt ofereixen un estrany caràcter regular i ornamental. Allí les piteres amb llurs grans fulles simètriques i rígides com les d'una gegantina flor de metall inventada per algun artista. Allí les pales ovals de la figuera de moro, que, vistes de lluny, tenen el llustre i la forma de colossals gemmes maragdines. Allí les mates de ginesta, que, en compte de fulles, treuen uns llistonets verds que aguanten joiells d'or. Allí els altíssims llucs d'atzavara, que semblen arbres, convencionals i d'intenció simbòlica; gentils, esvelts, inusitats; les tornejades soques com de bronze brunyit; les branques acompassadament distribuïdes i graduades de major a menor, dues a dues tan iguals i tan elegantment corbades com els muntants d'una lira grega, llises, sense entreforcs ni ramatge, i terminant en unes grapes que es brinden al cel rublertes d'una pelussa àuria, com dient al dia esplèndid: ¡Mira, que belles, les flotes que hem arrapat del teu pelatge de llum!

El mar és tan pla que no ofereix perspectives. Només, de tant en tant, una gavina o una barca, que s'hi mouen atansant-se o allunyant-se, donen als ulls enganyats una meravelladora sensació de les profunditats del paisatge.

És a prop de mig dia. En Temme, que a la matinada havia estat de mala sort, després d'haver esmorzat a les onze proposant-se no fer cap més àpat fins a quatre hores de la tarda, compareix a la platja amb la seva olla de grumeig i les seves canyes, s'asseu a la sorra, i comença a preparar els seus guarniments. Vol provar la pesca del llobarro; però encara no l'ha començada quan un xivarri inesperat que sona al seu darrera li fa girar el cap. -Què ès això? Què hi ha de nou? -¡Sant Cristòfol, home, Sant Cristòfol!

El xicot fins aquell instant no havia hagut esment de la diada. Arreplega els seus estres i va a posar-se en fila amb l'altra gent. Tots plegats, mig despullats, mig vestits, esperen el toc de les dotze. -Nang, nang…- Així que les esperades batallades comencen a caure, ¿en voleu, de bellugadissa de braços i mans estenent per fronts i pits el senyal de la santa creu? I, tot seguit, ¿en voleu, de cossos a la mar? -Ara, ara! ¡S'hora, s'hora.!- Alguns es banyen només els peus, altres tot el cos; hi ha qui tot just de Déu toca l'aigua; hi ha qui s'hi rabeja llargament.

En Temme submergí una estona les seves cames nues, pregant de cor endins a Sant Cristòfol que el rentés de tota sement de dolor reumàtica. Després s'apartà d'aquell paratge avalotat, i atalaià d'ací d'allà a veure si en descobriria algun altre de més tranquil. A on podria dar-la? La banda de llevant estava plena de dones. ¡Quin guirigall hi movien de xerroteigs i de rialles argentines! I ¡quina xiscladissa alçava de tant en tant un escamot de noies, no podent resistir en silenci l'escomesa impressionant i pessigollera de les mateixes ones que desitjaven abraçar! Allò era un mercat de Calaf. Però, encara que no hi hagués regnat aquell traüt, tampoc no calia pensar a acostar-s'hi. Era el lloc de les dones, i en Temme no hauria volgut que cap s'avergonyís de la seva presència. I a ponent? També estava tot ocupat. Ací nedadors que es capbussaven, allí altres, i ací i allà colles d'enjogassats que batallaven esquitxant- se d'aigua a cops de peu, feien els xiquets de Valls a la platja o armaven sardanes dins la mar; i per tot arreu ressonaven crits, rialles, bruels, patacs, xipolleig i altres sorolls indefinibles. I ¿què calia esperar del recó de la Pujola, on s'acoblava tota la canalla del poble? No res: o anar lluny cap a la platja de S'Abanell, o deixar-se córrer la pesca.

Tras, tras… anava caminant indecís. I, ja una mica apartat dels nedadors, s'aturà sorprès de quasi no sentir-los. Llur cridòria i aldarull sonaven com a cosa mínima i ridícula en l'oberta immensitat, i no contorbaven poc ni molt la calma de la mar, que semblava riure-se'n benignament amb el cascadeig acompassat de la seva petita ressaca, de la qual res no era capaç d'alterar el ritme ni el to. -Ara mireu si n'es, de valenta, sa veu de ses ones, àdhuc quan sona més apagada!

Tras, tras… anava caminant indecís.

En arribar als volts de la reconada de ponent, algú va cridar-lo pel seu nom. El dia anterior havia plogut, i els llaguts, gussis i balandres reunits en aquell paratge eixugaven al sol llur velam desplegat o mig desplegat, en tan diverses posicions, que feien l'efecte d'una gran ajocada d'aus que, terrejant i espolvorejant-se com solen, haguessin esbalandrat les ales amb el major desordre, cadascuna al seu gust. L'apel·lament havia eixit d'allà, i en Temme no va trigar a descobrir qui l'havia proferit. Sota una estesa de blanques veles fresques de mullena, veié vermellejar, com una rosa dins un joc d'ombres i besllums lilials, la cara rodona i xamosa d'un home d'uns quaranta anys, vestit de blau i molt negre de cabells, d'ulls i de celles, el qual, mig ajagut, s'anava incorporant i li signava que s'atansés.

-Ep, Temme, ep! Sóc jo, qui t'ha cridat.

-Vós, Bonosi Ramoneda! I què voleu?

-Ho sabràs si t'atures una mica a escoltar-me, que tot vol temps i paciéncia, homo de Déu. A on vas, ara?

-Cap a S'Abanell, a veure si trobo unes aigues que dugun més peix que carn.

-Mal pensament. Amb es temps d'anar d'aquí a S'Abanell, ja tota sa carn de cristià que ara està en remull se serà posada en sec, i, sense moure't d'aquí, podràs pescar amb tantes fiances de sort com en altra part qualsevol… i qui sap si amb més i tot, perquè es llard que deixarà a s'aiga tanta de gent, llamp me matu si no ha d'èsser un bon grumeig per as llobarros, que són tan gola-bruts. Atura't, homo. Sant Cristòfol només té una hora seua. Dóna-l'hi, així et gordu de dolor i de baldament!

-Ja- féu en Temme, somrient amb una punteta de malícia. -Sinó que em sembla que, més que es sant, sou vós qui es vol aprofitar de sa meua hora. I cap mal ès: també em plau, de servir-vos. Sa llàstima ès que vós cerqueu qui us acompanyu à fer petar sa claca, i jo, pobre de mi…

-Ets bec-eixut com tota sa gent de mar: no cal que m'ho digus. Vatua ets homos de mar! Ells són qui m'han fet passar per xerraire, essent així que sóc el més reservat des Ramonedes i que mai ningú no m'havia tingut per llenga-llarg fins que vaig empeltar-me de pescador. Ah, Temme! ¿què deus pensar, de mi? I vas errat. Mira: m'agrada dir ses coses amb s'amaniment de paraules que necessiten, però no xerrar per xerrar, i ara! Si t'hai cridat, ès per proposar- te un negoci.

-Un negoci!- exclamà en Temme estranyat. -A mi? Que va de bo?

-I per què no ha d'anar-hi?

-Perquè encara no sóc ningú, jo- va respondre humilment el xaval. -
¿Que no veieu que soc un marrec de dotze anys i mig?

-Un raig així te'n comptava. Però, si ets petit, tens més seny i ets més trebaiador que molts d'homos que s'han d'afaitar ses barbes cada dissabte. Ja thai filat, jo, i… anem! tinc confiança en tu. Apa, seu aquí, a s'ombra des gussi, i parlarem.

En Temme, encuriosit, va convenir-hi. Tots dos interlocutors s'aclofaren a la sorra cara a cara, i l'home va dir al xaval:

-Vui començar per explicar-te es meu cas, Temme. Jo no sóc homo d'aiga. Tots es Ramonedes, de pares a fills, d'ençà que n'hi ha memòria, tots han sigut de s'art de sa terra; i, si sa malastrugança m'ha dut a merinerejar aquests darrers anys, ets meu cor no ès a ses ones, sinó as terrossos. Amb una casa as carrer de Raval, una vinya de quatre quarteres i una bòria afruiterada, que no devien res a ningú com no fos sa contribució, qui més ric i més xalat que en Bonosi? Però va venir sa filoxera, i vet-em aquí per portes. I com que per aquell temps va morir es pare de sa meua dona, que era pescador, i ella heretà aquest gussi, tothom va aconsellar-me que me'n servís i que cerqués a sa mar s'aliment que sa terra em negava. I, res, vaig deixar-m'hi caure. Pero… ca!… a mi sa mar no m'agrada. ¿Què te'n diré?… Hi trebaies i més trebaies, i mai no te'n pots fer teu cap tros ni preparar-hi cap collita: sempre hi vas a sort i ventura, i qualsevol passavolant que s'hi ficu hi té es mateixos drets que tu, que t'hi has envellit, voga que voga, baldament t'enriqueixus. És com es llit d'una lea. No m'il·lusiona, no hi trobo bon jaient: àdhuc m'hi sento feixuc i desmanyotat, i sempre hi estic recelós. Ses ones són traïdores, Temme: Es seu riure no m'entra; i quan, en dies com el d'avui, veig que s'encanten emmirallant-me, me sembla que no ho fan pas sense un desig reconsagrat d'engolir-me. Net: la tinc avorrida, s'aiga. Creuries que encara de vegades m'hi marejo? I vet aquí per què…

En Temme havia anat brandant el cap en senyal de desaprovar els darrers conceptes del seu interlocutor, i aquí el va interrompre.

-No, no i no!- va saltar amb cert desfici. -Que sa terra us tiro més que sa mar, bé: vós us ho sabreu; però que vós i datros surtin que vira que tomba amb això de sa traïdoria de ses ones… no, no i renó! Això són romansos. Per tot arreu n'hi ha, de perills; i… ¿a on anireu, doncs, que no pugueu sospitar-hi traïdories si darrera de cada perill hi suposeu una malavolença que l'empeny? Ai llampus! Repareu-ho: de vegades cau una teula i… clac!… xapa sa closca de l'infeliç que ensopega al seu dessota. Ara bé, doncs: anem a cercar: ¿qui passaria tranquil per cap carrer si s'afigurés que totes ses teules des ràfecs el sotjaven amb s'intent d'abordar-lo i estabornir-lo? Oidà, i doncs? ¿per què malparlar de ses ones i no de ses teules? Però no: tothom dali que dali amb sa traïdoria de ses ones. Es gran, això! Desenganyeu-vos: Déu ho manifasseja tot, i, si ell vol que us negueu, us negareu, baldament no toqueu més aiga que la de sa gibrella de rentar-vos sa cara. Sa mar ès franca, Bonosi. Veieu? a mi m'enamora més que sa terra precisament per això: perquè no s'entén de partions ni d'heretatges i té es cor igualment obert per a tothom.

-Ben xerrat, marrec!- exclamà en Bonosi rient i pegant amistoses manotades sobre el muscle del xaval. -¡Ui, ui, com t'entusiasmes, tan mosca morta que sembles! Bo, bo! Tu ets homo d'aiga… i perquè ho ets et cerco. Saps què em deia, dies enrera, s'avi Mundet?

-Com ho vaig a sebre, jo?

-Doncs me deia que es pescador més fi de Blanes ets tu, però que ningú no se n'atalaia perquè et trobes en es mateix cas que un music que no pogués sonar sinó amb una guitarra d'una sola corda. Entens, sa comparança? Sa guitarra d'una sola corda ès sa canya de pescar. I deia ell: «-Doneu-li un mal tros de gussi o de llanxa, i llavors serà com un music que pot governar una cobla… i ja veureu si farà parlar!»

En Temme va enrojolar-se i no sabia on girar els ulls, plens del goig i la confusió que li causà aquesta lloança; però tot d'un plegat semblà que s'entristís, tombà el cap sobre el pit, esclafí un sospir i mormolà:

-No, Bonosi: si jo fos tan bon pescador, sa meua mare no hauria d'anar tan escarrassada com va.

-Vols dir que no guanyes gaire. Jo et crec bé- saltà en Bonosi. - ¿Que no has enteses ses paraules de s'avi Mundet? Això no ve de culpa des music, sinó de sa guitarra. Doncs bé, Temme: jo tracto de posar-te a ses mans sestrument que necessites; et vui protegir… ep! no per sa teva bonica cara, lleig des meu cor, sinó perquè tinc confiança en es teu trebai i en sa teua honradesa i espero més beneficis de tu que d'un atro. Jo parlo clar: pa, pa; vi, vi. Però, sigu com sigu, aquesta confiança que et poso em sembla que ès ben falaguera per a un marrec de dotze anys i crec que tindràs punt a no desmerèixer-la mai de sa vida. Oidà?

-No passem s'arada davant des bous- va respondre en Temme amb aire greu. -Quan sàpiga què voleu de mi, us diré es meu pit. Per ara només us veig venir, però encara no sé ben de cert cap a on penseu tirar. ¿Voleu deixar s'art de sa pesca?

-Sí, Temme: de grat i per força. No puc partir-me a trossos i èsser a s'hora en mar i en terra. Has de sebre que, ara amb jornalers llogats, ara pic pic sa meua dona i sa meua mainada, ara jo a empentes i gavells quan me lleguia de sa mar, hem replantat i empeltat sa meua quintana, i ja sa vinya torna a pintar-hi que ès un gust. Es pàmpols hi canten as vent com una glòria de banderes, i no donaria per set bótes de vi sa collita que s'hi prepara enguany. Es ceps nous lleven més, molt redemés, que es veis; però, això sí, són més senyors que cap hisendat: s'han de menar nets cóm una joia, i cal sulfatar-los i ensofrar-los cop i recop: una mar de feina. I ¿qui l'ha de fer, sinó jo? Oi més, vui arrabassar un bosc que tinc, i també ensarmentar-lo. Oi més, vui pendre a preu cotat d'arrendament uns quants saions de pla. Oi més, sa meua bòria…

-Això són comptes vostres- féu en Temme, interrompent-lo. -Tornem a ses coses de sa mar. Què us proposeu? Heu d'entendre que jo no tinc pas diners. Voleu vendre es gussi?

-Sí i no, Temme. Això de vendre, sempre va llarg. No ixen es compradors en volent-ho, i tots van a sa saga d'aprofitar-se de ses necesitats des proïsme. Jo escamparé veus i… veurem. Però mentrestant, tu i jo podríem fer un tracte.

-Quin?- preguntà el xaval amb emoció.

-Mira: gussi, rems, veles, ruixó, palanqui, palangrons, nanses, garbitànes… anem, tota sa meua andròmina marinera, tu podries emprar-la as teu gust i… tracte net… a mitges de guanys. Què et sembla?

-Mitges!- exclamà en Temme gratant-se el cap. -Us hi heu pensat bé?
No ès car, això?

-No et composo, Temme- replicà en Bonosi amb to de gran formalitat; -Posem-nos sa mà as pit. Per a tu es tracte ès una ganga, perquè, per cada peix que ara ages amb ses teues canyes, en pescaràs deu amb es meus ormeigs i bertrols, i, encara que me'n dongus cinc, te'n restaran quatre d'aventatge sobre es teus guanys d'ara. Compta i ho trobaràs. I ès clar que, si escoltes s'ambició, que ès una gola que sempre fameja, te recarà sa part que m'hauràs de donar i et semblarà fora llei que jo, sense posar-hi gens es coll, m'haju de goldir tant com tu des teu trebai; però pensa que es meu goldiment ès s'assegurança del teu. Perquè… sa cosa ès clara: si estic content de sa renda que em façus, com que no sóc boig, cap comprador podrà temptar-me; mentre que, si no n'estic content, m'afanyaré a vendre barca i barcada així que me n'oferexun un preu enraonat, i sa teua ganga serà finida, pus, amén Jesus. ¿Ho veus, com a tu mateix et convé, que t'escanyu una mica?

-Això que l'escanyun no ve de gust a ningú- reparà en Temme somrient. -Però vós no en feu pas cara, d'estiracordetes. Si es compte des deu peixos per cada un que ara jo n'agi ès cert, poc que tinc dret a demanar més. Però… ¿voleu dir, que sortirà?

En Bonosi, per tota contestació, es llevà dempeus, i, ventant un patac al muscle del xaval, li va dir: -Aixeca't i mira aquest gussi. Vint-i-un pams. Sa nata per a es teu empre! Un llagut et fóra de mal remolcar, mentres que això ès una paia, i, per atra part, ès prou gran per a dur-hi tot es menester: palangrons, nanses… Veieja una mica; però ès fort, calafatat de fresc, no fa una trista gota d'aiga… El repintarem cada any… a mitges… no res: una capa. Veus? bons escàlams, bons rems… Si s'espatllen els refarem… a mitges, tot a mitges.

Ambdós anaven donant volta a l'embarcació: el xaval contemplant-la embadalit, i l'home amostrant-n'hi les bones qualitats, tot colpejant-la amoixadorament a pla palmell, tal com un marxant sol colpejar l'anca d'un mul o un cavall en ponderar-lo a un pretensor.

Mentrestant, dues persones que venien del poble s'encaminaven vers ells a poc a poc: un cavaller i una dama. El cavaller, alt, eixut de carns, ja madur; d'un negre gris com de llimadures de ferro els arranats cabells; la pell, d'una brunesa groguenca; carallarg, bigotut; vestit amb un tern blanc, i lluint sobre l'armilla una cadena d'or tan gruixuda i sobrera, que resultava un veritable excés com a fermall d'un rellotge. La dama, petitona, molsudeta, joveníssima, molt ben abillada, amb un vestit curt de cos i flàcid i lleuger de falda, una mica escotadet i braument esmanegat, i amb unes arracades i uns collarets de brillants que guspirejaven, com estelada en cel d'alba, sobre el seu cutis tendre i bru, que tirava a color de perla. Caminaven lentament, pas a pas, fent bracet, ella molt repenjada amb aire esllanguit i xerós, ell amb posat greu, decantant el cap a escoltar-la amb una dolça complaença.

-Sí, sí, quiero, vieguito (1) mío, ¡quiero!… ¡quiero!- deia ella en un to de tossuderia gemegosa.

-Está bien, Lilí (2): a eso vamos, ya te lo he dicho- va contestar ell amb veu de baix abemollada.

-Pero quiero ir cada tarde: prométeme que cada tarde, ¡ea!- tornà ella en el mateix to d'abans. I, acabat, estampà un petó a la mànega de l'americana del seu acompanyant.

-Siempre que el tiempo lo permita, Lilí.

-¡Siempre, siempre! Quiero que el tiempo lo permita siempre, Felipe- replicà ella amb una mena de rebequeria infantívola.

[Notes de l'autor: (1) Sona així aproximadament la paraula viejito, en la boca de molts cubans. Lilí, com la generalitat dels cubans, pronunciava les jotes amb una aspiració dolça i simpàtica, semblant a la que donen els castellans vells a les haes en paraules com huevo, Huelva, etc. (2) Carmelita. ]

En això eren arribats a les barques, i el cavaller va adreçar-se a en Bonosi, parlant-li en català; i, després d'haver inquirit, pel nom, que era l'home que li havien recomanat, va proposar-li d'acompanyar-los, marit i muller, totes les tardes del mes, a passejar pel mar amb el gussi. En Temme hauria volgut esquitllar-se; però els dos forasters s'havien interposat entre ell i les seves canyes, estintolades l'orla de l'embarcació, i, no atrevint-se a demanar-los pas, romangué mut i capjup, una mica apartadet. En Bonosi es llevà la gorra un instant, tomà a encasquetar-se-la de gairell, escoltà atentament la proposició, i, després d'una estona de silenci, gratant-se el clatell i fent-se el desmenjat, va dir:

-Cert, cert… us han guiat bé. No hi ha un gussi millor que es meu, per a una passejada; però… carau, carau!… em voleu collar massa. Totes ses tardes! i poder?… Totes ses tardes!

-El preu ho mata tot- va respondre el cavaller. -Vós demaneu. Em penso que no renyirem.

-Bé, bé, missenyor: vos parleu bé… prou, sí… ja us entenc; però… ès que vós no us feu compte des perjudicis que això em mena. ¡Totes ses tardes!… Un hom té ses seues hores de calar i de llevar, que lliguen dia i nit, tarda i matí; i perdre ses tardes gairebé ès igual que perdre sa pesca de tota sa diada. I, encara, això… ¡com aquell!, sino fossin ses resultes; perquè… desenganyem-nos… sa parròquia desservida s'esgarria d'ací d'allà, i, després, aneu a aplegar-la de nou!

El cavaller li va entendre la maula i la ganyoneria, i, tot simulant generositat, allargava les seves ofertes amb molta parsimònia, de ral en ral, cada vegada amb un to definitiu i amb l'aire majestuós de qui llença una fortuna. En Bonosi anava brandant el cap amb displicència, però ull-alerta, espiant la cara del seu interlocutor, amatent a donar-se per satisfet així que hi reparés algun senyal d'enuig; i, finalment, havent-hi llucat una expressió que indicava més aviat l'intent d'allargar una puntada de peu que no pas un altre ral, badava ja la boca per acceptar la darrera oferta, que era de quatre pessetes diàries, quàn la gentil dameta, que, àdhuc sense haver entès cap paraula, havia capit molt bé l'essència del diàleg, va solucionar de cop i volta la qüestió de la manera més impensada. Tota decidida, va entregirar-se, ficà tres dels seus ditets color de rosa dintre la butxaca de l'armilla del seu marit, els en tragué amb un pilot d'isabelines d'or, i, posant-les a la mà d'en Bonosi, va préguntar, amb graciosa ingenuïtat:

-Diga, Bunossi: ¿basta para lo que resta de mes? ¿No?- I, sense esperar resposta, es girà de nou amb els ditets en l'aire, a punt de tornar a pegar falconada a la mateixa butxaca; però el cavaller va protegir-se-la amb un ràpid moviment instintiu, aplacant-hi la mà al damunt i exclamant:

-¡Sobra, Lilí, sobra!

Aleshores, en Bonosi, que estava content i desitjava evitar engrinyes que poguessin desbaratar-li la bona jugada, s'acuità a fer reverències davant de la dama i a dir-li:

-Basta, missenyora, basta… sobra, basta… maneu, disposeu,…

La dama romangué un moment astorada, indecisa; esguardà el seu marit amb angúnia i ressentiment, amb un espurneig de llàgrimes als ulls: després, adonant-se d'en Bonosi, que continuava fent acataments i repetint les seves paraules de satisfacció, esclafi un sospir, somrigué, i tornà a preguntar-li, amb candorosa admiració:

-¿Basta? ¿De veras?

-Sí, misenyora: sobra, sobra maneu, disposeu- féu en Bonosi.

-¡Bravo!… Pues, entonces… portarse bien y… habrá propina!

-Sí, missenyora… a bé que això de sa pamplina no ho hai pas entès. Però ès igual: no us encaparreu: ses vostres accions valen per totes ses paraules- contestà en Bonosi. I, adreçant-se al cavaller, li va dir: -Sa vostra madama parla un castellà tan clos i ben xerrat, que ni sa cotorra més ben ensenyada; i em penso que aquí, com no sigu algun aucell, no hi haurà qui li pugu seguir sa conversa to per to. Veieu? vós ja feu un so diferent: es vostro castellà clareja més, i quasi no n'hai perdut un mot.

-¡Tío gaznápiro!- borbollejà entre dents el cavaller. -Com que t'he parlat en català limpio i corrent!- I, alçant la veu, afegí: -¿Conque… estem entesos? El esquife, digo, el barquet queda nostre per totes les tardes del mes?

-Ell i es meus serveis, missenyor. En aquells moments la gentil Lilí esclatà en una sèrie d'exclamacions xiscloses, tot giravoltant sobre els seus peus i acabant per tapar-se la cara amb les mans, immobilitzant-se.

Havia reparat que s'atansaven, esmunyint-se ventreaterrats per entre les barques, una colla de marrecs, alguns ja bastant grandots, nus de cap a peus, amb una desaprensió paradisíaca. Escandalitzada, s'hi havia tombat d'esquena; però en anar-se girant, n'havia descoberts més i més per tots els indrets: una munió: caps sobre caps, cossos sobre cossos, formaven piràmides polposes a faisó de mates de bolets rourencs; i tots la miraven llaminerament, i àdhuc alguns l'assenyalaven amb el dit. D'aquí les seves exclamacions d'horror i el seu tapar-se la cara.

-¡No us alarmeu, missenyora! ¡Atureu-vos, missenyors!- va dir en Bonosi, comprenent el cas. -Això no ès res… quitxalla… Són es cristofolets de sa diada, que s'han atalaiat de vosatros i vénen a encantar-se amb es vostros bonics. Atureu-vos. Amb quatre crits els esquivaré. Atureu-vos!

Fou inútil. Abans que acabés de parlar, ja els forasters eren lluny. El cavaller havia enrevoltat el seu braç al cos de la dameta per sota les aixelles, i se l'havia enduta, mig a l'envola-vola, per entre les veles.

Aleshores la cara xamosa i vermella d'en Bonosi s'ompli de rialles.

-Bo, bo!- exclamà. -Aquesta madameta s'espanta dets angelets com si li fessin pensar en ses rampetes que li han de costar els que ha de posar as món. Déu beneieixu es seu ventre, amén; perquè jo desitjo que no es perdu mai sa nissaga de s'hereu Escampa. ¿Has vist, Temme, quina plugeta d'or m'ès caiguda a sa mà?

-Una mica massa- va respondre el xaval. -M'ha semblat que ell, s'homo, es posava a sa raó, i vós tira que tira. No us ho aprovo. Es guanys de mal jus, aquí o a s'atro món, seran de mal pair.

-I ara!- replicà en Bonosi. -Jo no hai usat d'engany ni violéncia, Temme. S'avinença de ses voluntats ès sa llei des tractes. ¿I qui has vist mai que tornu cap tros de mercaderia, per bona pesada que li façun? Atrament, aquests dos nuvis d'avui són tan rics, que, sense patir-ne poc ni molt, poden daurar ses mans de tota sa marineria de Blanes. Sé qui són, lleig des meu cor. Ell se diu Felip i ès mataroní, fill d'un drapaire ronyós i gasiva, conegut meu, un tal Bernat Portalons, que va morir de misèria amb una sitja d'unces as peu des llit. Oi quina ànima de càntir! però… pau as difunt! No el recarreguem amb nostres paraules. Deixem que vogu a barca lleugera as port de dalt. Si algun mal pes de pecats no l'enfonsa, sa seua sorrada d'unces no l'enfonsarà pas, perquè va restar en terra. Es seu hereu, aquest manu d'en Felip, que ja era gran i més viu que una mustela, va trobar-la prou. Va embutxacar-se ses monedes, se les va emportar a Amèrica, i sembla que allà, amb sa calor, totes li van pondre i covar. I certus ès que es féu milionari. Ho sé de bona tinta: pots pujar-hi de peus. I mira si no ès veritat, allò que diuen, que es diner crida diner. Un dia va llevar-se amb delit de malgastar, i va i fa sa brutesa de comprar tres o quatre bitllets sencers d'aquells tan cars de sa rifa de Nadal. Doncs bé, caret: arriba sa diada i… cataplum!… li toca sa sort grossa. Ja ho veus: per més que vulgu no es pot desempallegar de sa riquesa. Però no… ep!… ell no vol desempallegar-se'n: al contrari, ès des puny estret. Ja ho deus haver reparat: no pot dissimular-ho: ses seues grandeses puden as resclosit de sa gasiveria des seu pare. Atra cosa ès la seua dona… galant dona!… ¿oi, Temme? Aquesta va néixer en mig des diners com un gos en mig de ses puces, i no pensa sinó en espolsar-se'ls, grata d'ací, grata d'allà. Però no t'espantus: no en farà mai net. És mestressa de tres o quatre inquènius i unes hisendes que es perden de vista. Sé qui ès, Temme; en sé tota sa història; perquè, encara que haju nascut a Cuba, ès filla de pare blanenc. Precisament ara, casada de fresc, és vinguda a Blanes amb es seu marit a fi de conèixer sa seua àvia, que encara ès plena de vida. Avui en dia aquesta àvia ès una senyorassa que viu as carrer de Mar, en una casa com un temple, amb tres minyones de servei que li ensumen es desitjos a s'alè; però jo l'hai coneguda pobra. Parlo de trenta anys endarrera, això sí; però jo l'hai coneguda pobra: cert com sa mort. Era una trista botiguera des carrer de Mercaders, i es seu marit era en Vetes-curtes, i de ca seua tothom en deia can Vetes-curtes; i anaven tan poc grassos, que sa meua mare els hi va vendre a fiar un sacotell de mongetes i no el va cobrar sinó després d'haver gruat tres mesos. Es món va de tomballons, lleig des meu cor; i a cada tomb un hom veu uns enfilaments i uns daltabaixos que esgarrifen. Jo maldo per aguantar- me. N'he passades de totes amb sa meua femella i sa meua nierada d'aucellons boca-badats, als quals no sempre podia dur becada. Ara tot just començo a surar una mica; i, quan es bon Déu menà a rodolar pes meus volts un parell de potentats d'aquests que de plens que n'estan, no es poden tocar sense que esquitxun cinquenes d'or ¿vols que els hi tornu les que m'han posades a sa grapa?

-No sé què dir-vos-hi- va çontestar en Temme. -Ells podien donar i vós rebre; però ses vostres mentides hi eren de massa. No era pas veritat, allò que, perdent ses tardes, haguésseu de perdre sa pesca de tot es dia.

-Parola de negociant, Temme. Això ès de bon jus. Jo deia i ells podien dir. Dos que tracten són com dos gossos que tenen un mateix os entre ses dents: cadascun estira tant com pot, i sa qüestió ès endur-se'n es tros més gros i de més polpa. Ja n'aprendràs, d'anar pes món.

-En vaig aprenent- va fer en Temme amb to adolorat. -Ara veig que, en es nostro negoci des gussi, vós heu estirat tant com heu volgut, i jo no gota.

-Visca, visca!- cridà en Bonosi entre riallades. -Així m'agraden, ets homos! Estira, doncs, parla, desembussa es teus canons i…

-No pas avui- va saltar en Temme trencant-li la verba. -M'hi vui pensar. Ja us diré es meu pit un atro dia, quan pugu parlar amb més coneixement.

-Fins a fi de mes et dono de coll.

Varen acomiadar-se, i el xaval agafà les seves canyes i la seva olla, i s'encaminà cap al mateix paratge d'on l'havia tret, una hora abans, el garbuix de la gent.

Quan va arribar-hi, ja no hi havia cap banyista a la mar, però encara molts s'estaven vestint. Arrenglerats a la platja, no gaire apartats del baterell de les ones, seguts a la sorra, tan tranquils com si fossin a la cambra llur a porta tancada, l'un es posava la camisa disputant-la al vent joguiner, que, abombollant-la, la hi arronçava clatell amunt; l'altre pernejava per ficar-se uns calçotets, que tendien a fugir-li banderejant; aquest, contorsionant-se d'una manera estrafolària, es treia els grans de sorra d'entremig dels dits dels peus; aquell forceguejava per calçar-se unes botes que la humitat havia encongit; i qui no reganyava una natja reganyava una cama, un tros d'esquena, un pitarràs pelut o alguna altra cosa de més mal veure. La grotesca escena, però, respirava innocència i alegria. El costum treia motiu a l'escàndol: ningú no podia mofar-se d'un descotxament al qual ell mateix no s'exposés i les rialles volaven sense fiblet; cadascú, per altra part, estava prou enfeinat en l'endegament propi per a torbar- se gaire a tafanejar el dels altres.

En canvi, en Temme, arribat de fresc i ben vestit, va sentir-se intrús en mig d'aquell rengle de gent deshonestada. Així és que procurà travessar-lo de pressa, i no gosà escampar la mirada dels seus ulls fins que no tingué al seu davant altre visió que la bella i purificadora de la mar.

S'assegué a la sorra, i, amb les seves canyes entravessades sobre les cuixes i la seva olla al costat, va encantar-se i embadalir-se fins al punt d'oblidar tots els intents que l'havien portat allí. Oh! quin espectacle, que li robava el cor! Havia entrat un eixerit garbí. Molts de llaguts eren estats varats per aprofitar-lo. Blanquejava dins la cala una munió de veles punxegudes i esbadocades a faisó de lliris d'aigua, les quals, recollint el vent, es botien, i s'animaven, i prenien moviment i vol, fent la impressió d'una florida que es convertís màgicament en aucellada. Volaven, fugien cala enfora, enllà, enllà… ¡Qui pogués seguir-les! ¡Qui pogués disposar d'una d'elles, volar amb una d'elles cap a cales llunyanes, cap a descobrir sapes submarines inexplotades encara, cap a espiar el passatge dels bancs de peix viatjadors!… Mai el xaval no havia comprès com ara que un pescador sense barca és un esclau de la terra. Les llunyanies marines el cridaven. Les veles se li enduien l'esperit. Arrupit a la riba, experimentava uns impulsos semblants als de l'oreneta novella, encara no ensenyada a volar, quan des del seu niu d'argila, bastit sota una teula, contempla les profunditats de l'airecel, glatint per palpar-les i estremint-se de goig i de desig en veure les ales braves que hi llampeguegen per dedins. Oh, sí! li convenia un gussi! Li havien suggerit aquella idea, i ja no se la podia treure del cap. Ja la canya li semblava un instrument de misèria; ja la terra, que el retenia, li semblava una presó.

Tothom se n'havia anat, la platja era deserta, i encara el xaval continuava absort en el seu somni. Les hores de Sant Cristòfol eren passades, però la benedicció del sant perdurava en flaire, en llum, en promeses d'un bell estiu, que calia aprofitar. Un gussi! ¡Que era trist, perdre aquell bon temps!