IV

FELICITAT

Setembre. Vinyes costaneres. Les pomposes raïmades groguegen amb llustre de mel entre el flamareig dels verds pàmpols. En Bonosi Ramoneda, assegut sota una figuera amb la seva dona i els seus fills, sona un flabiol que acaba de fer-se amb una branca de saüquer desmollada. La xicalla salta i aplaudeix, i la dona i els dos nois grans somriuen. L'ermita de Santa Cristina blanqueja entre les capçades d'un frondós pinar que davalla fins a emmirallar-se en les aigües xarolades d'un mar adormit a redós de la costa, blau i oratjat de dolces brises més enfora. Cap a llevant i cap a ponent, penyals grisos i daurats fins allà d'enllà. Al peu mateix de la vinya, una platja ideal, d'un to tan delicadament rosat, que les nimfes, en eixir del bany, podrien ajeure-s'hi nues i sense temor d'ésser descobertes per cap ull indiscret, perquè la color de llurs cossos gentils es confondria amb la de les fines arenes.

En Bonosi sona que sona. Ell i els seus, a la vetlla dels raïms que s'assaonen, celebren la festa del diumenge amb plàcid descans. Sona que sona alegrement. De sobte fa un gest d'agradosa sorpresa, es fica el flabiol a la butxaca i diu als seus fills:

-Prou musica, per ara! Aneu tots plegats a collir un paneró de raïms ben madurs i ben dolços, que vui fer-ne un present. Aneu!- I, després que ells se n'han anat, indica a la seva dona una vela que va venint. -Mira allà, Tuietes. Veus, aquella vela? Ès la des meu gussi. ¿Saps, al dedins, qui hi ve? Sa mare i es fill més feliços d'aquest món: n'Àuria Maresa i en Temme. Catorze mesos enrera eren uns pobres: ell pescava a sa canya i ella servia d'escarràs per ses cases: s'última paraula d'ets oficis miserables. Missenyora Lilí, s'americana de can Vetes-curtes, regalant-los es meu gussi, els féu gairebé rics. I a fe que no es pot dir «-Mal profit us faça»; que aquest bo de Temme ès tan entès en ses coses de sa mar, que, allà on atros homos amb prou feines traurien per a matar es badais de sa gana, ell sap trobar-hi una fortuneta. ¿On cala ses seues nanses carregades? On es seus palangrons llargs? Poc que ho sap ningú. El certus ès que ell porta més peix a sa plaça que molts patrons que van per sa mar amb una bella tropa de remitgers. I què te'n diré? Ja sa seua mare no fa més feines que les de ca seua. I, fieta des meu cor, ¡quina casa s'han llogada! ¡Nova, neta com un argent, emblanquinada de totes ses parets, amb es seu patiet emparrat i sa seua gran entrada, sempre guarnida d'estres mariners!… Oidà! i en Temme estima tant sa seua mare, que allò ès un goig de tot es veïnat. Es diumenges, ell, as matí, a missa tots dosets; ell, a sa tarda, tots dosets a fontades o passeigs. «-Mare: què voleu? Mare: què us agradaria?» I vet aquí una màxima que jo ara t'hai de donar, Tuietes: estima tots es teus fills per un igual i no façus diferéncies entre ells, perquè, a ses veieses, no sabem de quin ens haurem de refiar. Mira, si no, ses errades de n'Àuria Maresa. Jo ho sé: sa nineta des seus uis era es noi gran, en Jordi; en Temme li semblava un bordissot. Per a en Jordi volgué sa barca i sa barcada des seu marit; per a en Jordi es mobles fins des seu parament i es pocs diners que podia apartar de sa fam d'ella i de s'atro fill. Tot ho fonia per aquell bo de fart. Àdhuc, últimament, es guanys mateixos d'en Temme li va enviar. I… saps què n'ha resultat? Doncs que, quan en Jordi va rebre aquells diners, era a sa presó per estafes de joc, i en eixir-ne tornà a ses males arts de sempre, i morí as cap de poc temps en una batussa amb perdularis de sa seua casta. Tot s'ès descobert, a sa fi. Veus, quina experiéncia? El que semblava es rei de sa fortuna i de s'esperança… un turment per a sa pobra mare; es bordissot, mig avorrit… sa salvació i es benestar de sa veiesa. Es cor, ho fa, Tuietes. Deixem-nos de lletres, deixem-nos de talents i boniqueses. Es cor ho fa tot. I ara anem a portar as bon fill i a sa mare feliç es nostro present de raïms.