IV

EL COLLARET

La cala de Sa Foranera, situada no gaire lluny de Blanes, és una de les més feréstegues i ombrívoles de la costa; però és també, durant les bonances d'estiu, una de les més quietes, més fresques i més plàcides que poden trobar-se. Com que la cenyeixen per la banda de terra uns cingles alts i espadats pels quals és perillosa la davallada, quasi no la visita mai ningú, com no sigui anant-hi en bot per la mar: així és que sol romandre solitària dies i dies, i no sembla sinó que, lliures de tot contacte pertorbador, s'afinen més i més la frescor i dolcesa de ses ombres i la puresa cristal·lina de ses aigües, en el bon temps d'estiu. En penetrar-hi, un hom sent com si trenqués quelcom de vírginal i fes estremir cert misteri.

Allí pescava en Temme, una tarda, pocs dies després de la borrascosa escena nocturna amb la seva mare. D'ençà d'aquella escena, la seva mare s'era trasmudada de tal manera que no semblava la mateixa dona. Abans solia estar sorruda i com lassada del treball: ara, en canvi, sempre estava delitosa, i era amable i falaguera, i feia tots els possibles per trobar-se amb el xaval i retenir-lo al seu costat tant com podia; participava dels projectes d'ell, li aplaudia les bones pesques i sospirava pel moment de comprar-li una barca. Àdhuc la seva faç s'era esbandida d'una mena de crepuscle de joventut, que l'animava i entendria. El canvi no podia ésser més satisfactori. En Temme n'estava enartat, i havia reprès amb més il·lusió que mai les seves tasques.

Sospitant que dintre les obscures xombes submarines de Sa Forcanera havien d'amagar-s'hi grossos déntols i congres, havia decidit de parar-hi una canya llarga amb un guarniment també llarg i carregat de plom a faisó d'un llença. ¡Quina alegria causaria a «sa santa dona» si pogués portar-li un peixàs d'un parell de carnisseres!

Amb aquesta il·lusió havia davallat per la cinglera, arrapant-se a les crétues i tavelles de la penya, després d'haver tirat daltabaix de la timba els seus estres entollats amb el gec i d'haver-se penjat a l'esquena l'olla del grumeig, lligada al coll per les anses amb una cordella; i, un cop assolida la pedregosa platja, havia saltat de roca en roca fins a situar-se en una de grossa i assaplanada que es forejava cap a la boca de la cala.

Hi era des de les primeres hores de la tarda. Tenia calada la canya llarga, estrebada al seu costat amb tres pedrasses sobre el saplà on estava assegut, i, tot vigilant-la a cua d'ull de tant en tant, pescava a mà amb la canya curta, que, pel seu guarniment d'hams petits, era un enginy més apropiat per als peixos poc corpulents que més abundaven en aquell recó de la costa. N'havia alçats ja molts: serrans, tords, jodrioles, escórpores, vaques serranes… Formaven ja sobre la roca un munt de joiells vivents, que panteixaven i es retorcien amb un lleu sorollet metàl·lic, projectant a l'entorn, com espurnes de foc, les escates d'or que se'ls rompien amb la contorsió i el fregadís.

Els braços li dolien i va pendre's un petit repòs: una estoneta de respir i de contemplació. S'hi estava bé, en aquell paratge. I ¡quina solitud!… quina calma!… Ningú enlloc… ni cap altre soroll que el d'un dolç rebotzegament d'aigües, que ara sona part d'ací, ara part d'allà, vingut del fons de balmes i cavernes inconegudes. I quina fresca! L'ombra era allí més profunda que la de cap pou. Les rossors del sol s'obiraven només al lluny, molt en l'aire, cap al cim dels alterosos penyals. Donava bo, de respirar a boca plena. L'aire era saborós i tenia unes flaires especials i agradoses: bravada de les borles i serrells xopejants que les algues i els líquens de les roques arrossegaven sobre el mar; ràncies fortors de voluptuositat que transpiraven de les grans penyes nues, amoixades per les ones; perfums que, decantada sobre l'abisme, exhalava la capçada balsàmica d'algun pi venturer; aroma que difonien unes mates de llor crescudes en una esquerda enrubinada; olors que, totes plegades, en formaven una que en Temme no hauria sabut destriar ni definir, però que li era plaent i el reconfortava. I va somriure amb un goig puríssim, i va beneir el seu ofici de pescador; perquè ¿quin altre proporcionava uns obradors tan esplèndids i ben olents?

L'aigua era tan clara, que, allí on era poc profunda, quasi es podia dubtar de la seva existència. Els grossos còdols que constituïen el fons marí de la part més engolfada de la cala, s'atalaiaven tan netament com si estiguessin a l'aire lliure; i àdhuc a l'aire lliure, no s'haurien presentat tan lluents i vivament acolorits. Una ondulació, com d'una flama verda i diàfana que hi passés per damunt, els comunicava de tant en tant una tremolor vagarosa; i en això es coneixia que estaven submergits. N'hi havia de verdelosos, de groguencs, de blavissos, de rosats… Quasi tots eren de formes arrodonides. Alguns semblaven galtuts i criaven unes cabelleres finíssimes, d'un verd tendre, quasi lluminós. Vora la roca on seia en Temme, n'esquenejava un, d'una apariència tan mórbida i d'una color rosada tan suau, que semblava part del cos d'alguna nimfa mal amagada sota una tofa d'herbes. Enllà, destacant sobre l'obscuritat d'una xomba, se n'alçava un de blavís i crestellut que argentava com un elm. I entre els uns i els altres creixien plantes marines; i per damunt, com núvols d'insectes, hi planaven esbarts de peixets multicolors.

Aquesta part clara del paisatge submarí era la que menys atreia l'atenció d'en Temme. Ell escrutava les aigües profundes de la part més forana de la cala; però, allí, la conca sòlida desapareixia com esfondrada, i sols confusament s'obiraven les sumitats d'alguns penyals sorgint de la fosca, on s'esvaïen llurs bases. Oi més, allí la mar semblava espesseir-se, i això i el miralleig de la superfície destorbaven la visió penetrant. Un ull inexpert no se n'hauria endut més que pampallugues; perquè, a malgrat de la calma, sobre la superfície del mar, plana i oliosa, d'un to de molsa seca, hi belluguejava sense repòs un emmallat de cercles tortuosos de color d'ambre, i tot sovint hi passaven, a ratxades, unes llenques d'un blau fosc i entredaurat com el llom de certs peixos. Però en Temme no es deixava distreure per aquesta pertorbadora fantasmagoria de la llum: enfonsava inflexiblement la seva mirada com una fulla d'acer, i llambregava totes les coses visibles. Sotjava les profunditats cap on queia el guarniment de la seva canya llarga, i anava descobrint- hi un paisatge de somni: quelcom, amb prou feines perceptible, que flotava en la fosca: cimals de muntanyes, cingles, carenes… I va veure eixir d'un escanyall, i desfilar entre boiroses arbredes, una mena de tren nocturn: dos fanals vermells, roents, que corrien ràpidament, seguits d'una ombra llarga i ondulant… Un congre?

Quasi al mateix instant la canya es vinclà, assorollant les pedres que l'estrebaven, i el xaval va precipitar-se a empunyar-la. Havia fet sort: duia un peixàs. I es coneixia que la víctima estava ben clavada. Segurament s'hauria empassat l'ham fins al ventrell. Millor! Així no es desenganxaria. Amb tal que no ho rompés tot…

La canya vibrava de cap a cap, es doblegava del cimerol i sofria batzegades violentes. Perquè no es trenqués, en Temme la inclinà en el mateix sentit de la resistència, i després va anar-la curtejant i allargant successivament, a poc a poc, a fi que, amb aquell estira i afluixa, el peix exhaurís les seves forces abans de treure'l del mar. Ensems va anar evolucionant: davallà a intervals, pas a pas, pel declivi de la roca, fins a assolir-ne la vora més baixa, que saplanejava a flor d'aigua.

Un cop allí, va decidir-se: cobrà canya i guarniment a tall de fluixa, i, en tenint el peix a bon punt, l'alçà a plom i, d'una revolada, el llançà roca endins. Allò no era un congre: era una morena colossal, serposa, negra, clapejada ací i allà de taques d'unes blancors llordes i d'unes grogors estridents. Encara estava plena de vigor. En caure sobre l'aspre sòl, debategà amb una horrible ondulació. Després va arronçar-se i botir-se monstruosament, i, desplegant-se de sobte, brollà aires amunt; i, mig arborada, les ganyes panteixants, esteses les aletes, oberta la boca, esquitxant sang i foc pels ulls, corregué de llisquentes com duta a vent pel mateix alè de sa ràbia. En Temme es cregué escomès de net a net, i, obrint-li pas, fugí, esgarrifat, per la vorera més apartada; però va revenir-se tot seguit, i, comprenent que anava a perdre el fruit principal de la seva pesca, es girà, decidit al combat si encara hi era a temps.

Sí, encara hi era a temps. La morena no havia pogut arribar al mar. El guarniment, del qual estava clavada a l'ham, havent-se enganxat en un esgardís del roquer, l'havia retinguda, obligant-la a caure allargassada en terra; mes la llinya o el pèl de seda podien segar- se d'un moment a l'altre amb el fregadís i les estrebades: calia evitar-ho. El xaval s'apoderà del seu gec i d'una de les grosses pedres que suara li havien servit per a estrebar la canya, i, armat així, va atansar-se a la llòbrega bèstia ondulosa. En tenia basarda, i en repugnava, sobretot, el contacte directe; però esperava defugir-lo. Ja havia ideat la traça de què s'havia de valer. Va inclinar-se, vacil·lant, sobre el monstre, i, sobtadament, acotxant- lo amb el gec, s'hi precipità al damunt i s'hi abraonà maldant amb totes ses forces per mantenir-lo abrigat i escanyar-lo; però el monstre, onejant com un doll líquid, se li escorria d'entre les grapes i els plecs de roba, i ara treia a fora la cua amb una remor com d'esvoletec, ara alzinava al descobert l'horrible cap silenciós. Amb la brega, el gec va anar-se replegant i apilocant, i a l'últim ja no servia de res. El xaval i la serposa bèstia forceguejaven cos a cos, a la barreja: ell pegant-li grapades a dues mans, procurant subjectar-la i atuir-la; ella fuetejant-lo amb la cua i girant-se enfurestida a mossegar-lo. En Temme, perduda ja la seva primera repugnància, no pensava sinó a defensar-se i atacar. Arpeja que arpeja, a la fi pogué arrapar fortament el monstre pit avall per sota les ganyes, i, samarrejant-lo, el baté i rebaté de cap contra la roca fins a esmortir-lo.

Aleshores es llevà dempeus i cercà la seva pedra. Se n'havia desprès durant la lluita cos a cos, perquè no li servia sinó de destorb, i ara volia fer-se'n una arma. Però tot seguit comprengué que no li calia: la terrible morena jeia amb el cap ben esclafat; no es revifaria mai més; no hi havia necessitat de rematar-la. Encara panteixava de ganyes i es retorcia, però no tenia més esma que el caluix de bruc tendre que es retorç en cremar-se, dintre la llar. Per lletja que fos, era un peix magnífic, de gran rodella; i, si bé, en general, no era tan estimat com el congre, no deixava d'haver-hi qui el preferia per més gras i atipador. A no ésser que el comprés algun hostaler, s'hauria de vendre a trossos, i moltes i moltes de famílies en podrien participar, perquè era d'un pes formidable. «Sa santa dona» n'hauria una bella alegria.

Després que s'hagué fetes aquestes reflexions, s'adonà que tenia els braços i les mans esgardissats i sangonents, i anà a rentar-se'ls a les aigües clares del mar; i, tot rentant-se ajupit al cantell més baix de la roca, sentí cap a l'altra banda un xipollejar com de rems i un articuleig de gaies veus que sonaven molt a prop. S'eixonà de pressa la mullena, es cordà les mànegues de la camisa, i, posant-se dret, va veure tot seguit un gussi tripulat per tres persones: dues vestides de blanc, que eren la dameta Lilí i el seu marit, i una altra vestida de blau, que era en Bonosi Ramoneda. Estaven contemplant la seva pila de peix, i la gentil dameta, tota entusiasmada, exclamava amb unes paraules que en Temme no entenia sinó per un cert sentit musical: -¡Qué hermosura! ¡Qué tesoro! ¡Mira, vieguito mío, mira qué lindos peces! ¡Y se mueven! Sí, los hay que están vivos, todavía. Cómpralos, Felipe… cuesten lo que cuesten. ¡Los quiero!- Va girar-se, i, esguardant entravessadament en Bonosi, amb un arrufament menyspreador als llaviets va dir-li: -¡Avergüéncese usté, Bunossi, pescador de pega… bunyol!

En aquestes va comparèixer en Temme, i, canviades entre ell i els forasters les salutacions de cortesia, en Bonosi sospirà i va dir: -Bunyol! Pescador de pega! ¡Aquesta missenyora no parla clar sinó per bescantar-me.- Tots esclafiren a riure, llevat de la dameta, que preguntà: -¿Qué ha dicho? ¿Que ha dicho?

-Nada- va respondre el cavaller. -Que lleva su merecido.

-Deixeu-me parlar, si us plau- saltà en Bonosi. -Vet aquí es cas, Temme. Aquesta tarda sa missenyora ha trobat as gussi es meu volantí, m'ha preguntat per què servia, i s'ès engrescada a voler que hi pesqués. No teníem esques; però corrien pes banc de popa alguns cargolins escadussers: els hai arreplegats i hai posat ets hams a punt de solfa. Es meu intent era d'anar cap a unes sapes on sé que s'hi crien serrans i jodrioles; i ja hi vogava de dret, quan sa missenyora s'ès adonada d'un núvol de peixots que nedaven sota nostre per ses aigües clares, i veure'ls i figurar-se que no em calia sinó girar-me, arreplegar-los amb es meu ormeig i posâ'ls-hi a ses mans ha sigut tot u. Jo prou li hai dit i redit: «-Això són estudiants: no n'ajarem cap. Això són peixos murris i escarmentats, que saben tant de menjar amb s'ham com jo amb sa forquilla (que no me l'empasso mai): no n'ajarem cap.» No m'ha escoltat, hai hagut de calar si us plau per força, i… ès clar… ets estudiants ens han polides totes ses esques. I vet-e-la aquí de mala lluna; i d'ençà de llavors no em deixa de bunyol, dali que dali que…

En aquest punt, la dameta Lilí, que, cansada d'escoltar sense entendre quasi res, s'havia anat despacientant, desplegà de cop el seu elegant ventall de seda embranillat de vori, i, amb un graciós moviment, el tombà sobre la boca del parlaire.

-Basta, Bunossi! ¡Por favor!… ¡Cierre usté esa puerta de la eternidad!

Mentrestant en Bonosi havia deixat un moment els rems amb què mantenia el gussi a l'aguant, i la petita embarcació, abandonada al corrent, començava a pendre marxa.

-Aguanta, Bonosi, aguanta!- va cridar-li en Temme. -No convé que es gussi s'escorru cap as planell baix de sa roca. Ara mateix hai pescat un mal animalàs, i tinc por que, si sa missenyora el veu, se n'espantarà.

-Un mal animalàs? -preguntà el cavaller.- I què és?

-Una morena ferotge que m'ha envestit de net a net i que bons trebais m'ha donat per a atuir-la - respongué en Temme. I, trossant- se una mànega de la camisa i ensenyant el braç nu, afegí: -Mireu, com m'ha posat.

Amb això tots vareu encuriosir-se, i, preguntes i repreguntes, obligaren el xaval a contar les peripècies de la seva pesca i de la seva brega; i la dameta que comprengué que es tractava d'un cas interessant, se'l féu explicar pel seu marit.

-¡Bravo, bravo!- exclamà després. -Este Temba, o como se llame, es un buen pescador y un muchacho valiente. ¡Bravo! Este Temba no es un bunyol: ¿oye usté, Bunossi? Vamos, vamos a ver esa morena. Tú me acompañarás: ¿verdad, vieguito mío? A mí no me da miedo… al contrario: sentiría alejarme de este sitio sin haberla visto de cerca. Vamos: ¿verdad, vieguito? ¿Quieres? Manda atracar y subiremos a la roca. ¿Quieres, corazoncito?- I pegava coparrets a la galta del seu marit amb el palmell de la mà.

El gussi fou atracat, i els dos forasters saltaren efectivament a la roca i, agafats del braç, avançaren desaprensivament, fixa la vista en la morena, que aleshores estava immòbil; però al cap de pocs moments va estremir-se, i ambdós recularen alarmats.

-Que és viva?- preguntà el cavaller.

-No- va respondre en Temme. -Es a dir, no ès viva ni morta: té es cap aixafat, i no pot causar dany ni fugir; però aquestes bésties porten sa vida arrapada a tot arreu des cos i no se n'escola fàcilment: àdhuc sense cap, belluguen estona llarga; les capoleu, i es trossos se mouen dintre sa panera com si volguessin ajuntar-se. Són es dimoni! Però d'aquesta no n'heu de témer res, llevat de sa basarda.

Després d'aquestes explicacions, que el marit traduí a la muller, els dos forasters, no gosant desdir, tornaren a atansar-se una mica a l'animal, fins a dues passes de distància, i s'aturaren a examinar-lo, inclinant-se endavant. El monstre s'estremia a voltes com si anés a revifar-se, i corria de llarg a llarg del seu cos una ondulació que es perdia al capdavall de la cua. I cada volta la dameta sentia com si aquella ondulació es perllongués per l'aire fins a enfilar-se-li cames amunt amb un zigzaguejar esgarrifador. Va tivar-se amb la mà les faldilles a les canyelles, i tornà intensament pàl·lida.

-¿Qué es eso, hijita? ¿Te pones mala?- va dir el cavaller, reparant-ho. -¡Anímate! No es la primera morena que vemos. En la recova de Santa Cruz de Tenerife…

-Aquellas estaban bien muertas. ¡Esta es enorme, horrible!…- féu la dameta, amb veu entelada, apartant la vista i reculant. Va girar els ulls per la llòbrega cala, i, amb la impressió que duia al cervell, a cada balma, a cada esquerda, a cada forat de la turmentada penyatera, veié mig ombrejar, mig lluentejar, uns fueteigs serposos, fugitius. Va decantar el cap sobre el muscle del seu marit, i les cames se li segaren. Anava a caure.

Tot just el cavaller fou a temps a sostenir-la. Després, ajupint-se, l'agafà amb un braç per sota les sofrages i amb l'altre pel mig de l'esquena, i va alçar-la en sopols, emportant-se-la cap al gussi, desitjós d'allunyar-la d'aquell paratge funest. Estava completament esbalaïda, pal·lidíssima, els llavis esblanqueïts, les ulleres i el nassiró moradencs… El cap li penjava pesadament.

Entrada a l'embarcació, en asseure-la al banc de popa, es desplomà enrera, tombant d'esquena sobre l'orla, amb el bust enfora; i, de la batzegada, un dels seus preciosos collarets, descordant-se, li va saltar sobre un muscle i, esmunyint-se per un plec de la mànega, va caure al mar com un rajolí gotellós.

-Desgràcia sobre desgràcia! -exclamà el cavaller, adonant-se'n.- ¡Nada menos que el collar de papá Toñico! Un record de l'avi difunt! M'hauria estimat més perdre dos cents pesos. ¡No n'haurà poc disgust, ella, quan se retorni! Però el cas és retornar-la. Què fem?… Aquí no hi ha cap metge.

-No us apureu- va dir en Bonosi. -Això no ès res: una basca. Aspergis d'aigua de mar i bones fregues per braços i cames… creiu- me. Si jo gosés posar ses meues mans grolleres sobre un bo de cosset tan delicat…

-No, no!- féu el cavaller interrompent-lo. -Això és cosa meva. Vós, mentrestant, vogueu cap a Blanes. En un quart d'hora podem arribar- hi. Apa!

-¿No seria millor que primer provésseu de retornar-la?

-I ¿què podem fer aquí que no puguem fer tot marxant? El que convé és no perdre temps. Apa, de pressa! Vogueu! Via cap a Blanes!

En Temme va romandre llarga estona dret sobre la roca, contemplant com s'allunyava el gussi amb la gentil Lilí esbalaïda, erta. Tan joiosa que havia comparegut mitja horeta abans, fresca i alegradora com l'àngel de Pasqua, i… té!… ¿embascada?… morta? Qui sap! Quan els esperits manquen, ningú pot assegurar si tornaran. No seria pas el primer cas de mort sobtada. ¡Era ben trist, allò! I ell, el xaval, ja s'ho havia temut, que una criatura tan noble i tan fina no resistiria sense trastorn la visió d'una bèstia tan llorda i esgarrifosa com una morena. S'ho havia temut i ho havia advertit. ¡Llàstima que no hagués insistit més en la seva advertència! N'estava ben apenat. Pobra dama! Ell no hauria pas volgut ésser-li ocasió de cap mal. Aquell vespre mateix aniria a preguntar d'ella i li regalaria aquells peixets que tant l'havien enamorada. Déu volgués que ja pogués trobar-la refeta i eixorivida.

En perdre de vista el gussi, va recordar-se del preciós collaret que havia caigut al mar. Vet aquí la millor manera d'alegrar la gentil dameta: tornar-li aquell collaret que, segons dita del seu marit, ella tant s'estimava i que, segurament, creuria perdut per a sempre més. I la cosa tal vegada no era pas impossible, per a un bon nedador. Calia considerar-la.

Va anar al lloc mateix on havia atracat el gussi últimament, i va escrutar l'aigua. Era claríssima. La joia havia anat a parar precisament al peu mateix d'aquell gran còdol d'una apariència tan mòrbida i d'una color rosada tan suau, que semblava part de l'esquena d'alguna nimfa mal amagada sota una tofa d'herbes. Àdhuc, a la vora d'allà on el còdol s'arrodonia com un muscle, el xaval llambregà un rest de perles que blanquejaven sobre la verdor de les algues. No calia sinó pegar un salt des de la roca per enfonsar-se a plom en aquell lloc. Amb prou feines que hi hagués dues braces d'aigua. Ell, per passatemps i diversió, havia tret, moltes vegades, fons a profunditats més grosses.

No va pensar-s'hi més. Es llevà les calces i la camisa (l'única roba que duia), es posà una pedra sota l'aixella perquè amb el seu pes l'ajudés a capbussar, va senyar-se, va calcular a ull les distàncies, i, prenent arrencada, pegà bot i s'enfonsà en el mar. Un descens rapidíssim… Una llepissor a les plantes dels peus… Ja era a baix. Va obrir els ulls de bat a bat. La pesantor de l'aigua li pertorbava bon xic la visió; de manera que ara, que hi era a toc, no veia el fons marí tan clarament com quan el contemplava des de dalt de la roca, i, en moure's, se li emboirava i àdhuc se li ofuscava tot. Mes això el bus ja s'ho tenia per sabut. Arribat a baix, va estacionar-se, esguardà serenament i quieta, i tot seguit descobrí el rest de perles. S'ajupí, va posar-hi mà, trobà una mica de resistència, somogué el còdol pròxim, reparà que la resistència cedia… Ja el collaret era seu. Tot això havia sigut obra de pocs segons. Va descarregar-se de la pedra que duia sota l'aixella, i va redreçar-se enèrgicament per enlairar-se; però en aquell mateix instant es sentí asprament travat de l'una de les garres. Què era, allò?… ¿I aquella fortor de mesc?… ¿I aquell birbillejar de gotetes olioses, enterbolint l'aigua?… ¿I el còdol sollevant-se i removent-se, gitant una negror llimosa, que s'alçava com una fumarada, dintre la qual vogaven, fent tortarols, unes a manera de llargues corretges rossenques?… Un pop?… No podia ésser sinó un pop que, havent-se alarmat, eixia del seu amagatall i, en estirar un del seus múltiples palps, havia aixarpat, per atzar o intencionadament, la cama del nou hoste submarí. Impossible desempallegar-se'n. En Temme ho provà amb totes les seves forces. Impossible!

Va creure que anava a morir, i, resignant-s'hi, encomanà a Déu la seva ànima amb una breu jaculatòria. S'asfixiava, la vida li fugia, àdhuc el seny se li ofuscava… Si va retenir el collaret a la mà en mig dels seus treballs, fou per una idea desvariosa, filla de la mateixa angúnia. Va figurar-se, desficiosament, que cloïa dins el puny els nusos de la seva vida i que si els amollava moriria. Àdhuc experimentava un consol a estrènyer més i més aquells grans.

Mentrestant, d'instint, s'ajupia i alzinava successivament, tot bracejant, com fan els bussos per pendre empenta enlairadora; i vingué un moment en què el pop, eixit del seu cau i completament desaferrat del còdol, no va oposar-se a l'esforç ascensional del nedador, i el nedador i, a remolc d'ell, el mol·lusc flotaren ràpidament en amunt. Tal com un tap de suro, que un hom ha mantingut amb la mà al fons d'una galleda, en ésser soltat puja a la superfície de l'aigua i, amb la força que duu, en sobreïx, ultrapassant el seu nivell natural de flotació, així en Temme brollà sobre la mar i va alçar-se'n fins a més avall de mig pit. Aleshores va respirar amplament amb totes les seves forces cop i recop. Però, en cessar l'impuls de l'ascenció, el pes del seu mateix cos massa enlairat el submergí de bell nou, precipitant-lo dintre la revoltura de braços del mollusc, que, amb la força adquirida, anava pujant al seu dessota. Dos d'aquells braços el fregaren, i fregar-lo i adherir-se-li a les carns amb un terrible xuclament fou una mateixa cosa: l'un se li aferrà a l'esquena i, pel capdamunt, se li nuà al coll; l'altre li agarrotà les cames.

Així lligat, i sofrint una tortura que es feia més i més dolorosa, més i més insuportable per instants, l'infeliç, amb un altre esforç, tornà a la superfície de les aigües. Tot just pogué treure la cara a respirar, però se senti capaç d'aguantar-s'hi una estoneta; i, veient a poca distància la roca de la seva pesquera, nedà desesperadament per atènyer-la. Li era difícil. Travat com estava, els seus moviments eren poc eficaços. Si pegava batzegada amb les cames, l'envoltori vivent que les hi embalumava, obria, amb el seu sacsejar, un remolí que l'atreia i l'obligava a enfonsar-se. Per evitar aquest perill havia de mantenir-se encarcarat de mig cos per avall. Quasi no guanyava camí. Apa, apa, braceja que braceja, quasi sense alè, maurat, xuclat, absorbit… Malda que malda, ja quasi tocava la roca, quan un altre tentacle del pop li lligà al tronc un dels braços. ¡Adéu, llum del cel! ja no podia esperar salvació. Es submergia definitivament. L'ona l'acotxava… l'ombra de l'abisme l'envaïa.

L'única mà que tenia lliure s'enfonsà aleshores en una espessor de borles i serrells que els líquens i les algues de la roca estenien dintre la mar, i el xaval provà d'arrapar-s'hi; però l'infeliç (ja no recordava per què) sabia que li era privat l'obrir el puny… que de cap manera l'havia de descloure. Només li era lícit manejar dos dits… i, en mig del seu desfici, manejà només aquells dos dits. Agafà fortament amb ells un manyoc de plantes marines, i d'una estrebada s'alçà per la falda ramuda i gomosa de la xopejant vegetació. Amunt! lliscant, brandant… i després pogué ajudar-se amb la mà del braç lligat, que arpava ja les herbes. Una forta estrebada… un cop de colze dolorós… i, topant de pit a la roca, hi pegà de cap i perdé el sentit.

El pop seguí lligant-lo i relligant-lo, amb el seus tentacles, pel cap, pels muscles, pel ventre, per tots els membres… estampint-lo a la roca, enxarxant-lo amb l'herbei… xuclant-lo amb ses innumerables ventoses, adherint-se-li, confonent-s'hi. I el temps anà passant. L'onatge era tan manyac que no aixecava cap remor. Tot era calma dins la reclosa cala: una calma que contrastava amb l'expressió de basarda que s'exhalava dels emborrascats penyalars, encara esfereïts dels temporals que els havien combatuts. La tarda queia dolçament. L'ombra s'estenia. La solellada s'havia retirat fins a no ésser sinó una cinta d'or cap a l'horitzó, en la llunyania del mar. Era entrada la bona hora del passeig d'estiu. Tres esveltes figures femenines, vestides de blanc, aparegueren en un penyal llunyà de la costa. L'aire portà els sons d'una música que venia d'alguna platja distant… Més tard sonà un xipollejar de rems, i, eixint d'un freu, arrumbà a la cala un llagut tripulat per l'avi Mundet, dos fills seus i en Bonosi Ramoneda.

Venien precisament pel collaret. La dameta Lilí, gràcies als bons auxilis del cavaller i al airet pur i reconfortant de la mar, s'havia retornat de la seva basca, i ans d'arribar a Blanes estava ja quasi tan refeta i animada com si no hagués tingut res de mal. Plena d'agraïment, estrenyé les mans del seu marit, li besà les mànegues de la planxada americana i l'assegurà una vegada més i de la perdurabilitat infinita de la seva amor; però, havent-se adonat que li mancava el collaret de papá Toñico, s'entristí infantívolment i va plorar i botzinar, declarant que no valia la pena d'haver tornat en si per a assabentar-se de tal desgràcia, i que s'estimaria més morir de veres que presentar-se mai més davant de la seva àvia sense aquella joia tan plena de tendres records. Va acusar d'indiferència el cavaller, i li exigí que, en arribant a la vila, telegrafiés a Barcelona demanant que enviessin bussos, amb escafandres i tot, per a regirar de sotsobre les entranyes de la mar, baldament hagués de costar la cosa un dineral. Llavors, en Bonosi, olorant un bon gatge, va comprometre's a trobar hàbils nedadors que aquell dia mateix, o l'endemà, es dediquessin a la recerca del collar; i, una vegada desembarcat, va parlar del cas a l'avi Mundet, que era a la platja amb els seus dos fills, i tots plegats decidiren varar el llagut i anar tot seguit a examinar el lloc de l'accident per fer-se compte de si l'operació seria possible.

Aquesta dèria els portava:. L'avi Mundet esperava servir-se de les indicacions d'en Temme, i va cercar-lo amb la vista. -Ai ai!… es estrany!… No el veig enlloc.- En Bonosi cridà: -Temme!… O Temme!…- Cap resposta. Només l'augusta soledat, estremint-se com escandalitzada d'aquells crits, hi contestà amb una mena d'exclamació inarticulada i sorda que va ressonar en ses entranyes. -Ell, es xaval, no pot èsser lluny d'aquí, perque no hauria deixat es seu peix i ses seues canyes… i mireu-los- reparà en Bonosi. -On serà?- El llagut s'atansà a la roca i, tot vora vora, va anar-la seguint de llarg a llarg. -Ma noi, quina morena!- exclamà un dels fills de l'avi Mundet. -Es tot un peixàs!- féu l'avi. -No crec que n'hi hajun de més grosses.

-Cieu aguantant- ordenà a mitja veu un dels vogadors desarmant el seu rem i llevant-se dempeus.

-Què hi ha?- preguntaren els altres.

-Un pop… allà, en aquell replec de sa roca. Miraré de clavar-lo amb es rem. Acosteu-vos-hi a poc a poc, sense soroll.

El llagut anà marxant a la sorda. i, de sobte, tots els tripulants s'alçaren esgarrifats. -¡Un homo! -En Temme! -¡Es pop se l'està menjant!

-No, no se'l menja: no ho crec; però pot haver-lo matat- digué l'avi Mundet. -¡Maleïda béstia! L'hem de pelar. Alerta! Vosatros dos, amb es rems, procureu clavar-li alguna cama a sa roca; jo mentrestant, m'hi faré a grapissos i li giraré sa caputxa. Apa!

La lluita fou breu: una barreja de rems, braços, tentacles. L'avi Mundet pogué girar el sac del mol·lusc, i, després d'això, l'animal, havent perdut el poder de succió de ses terribles ventoses, enlleït i sense forces, no oposà cap resistència, i el desenrotllaren fàcilment del cos humà on estava aferrat com una xarxa d'eures a la soca d'up arbre. Aleshores, gitat sobre la roca, a cops de rem el remataren; i, després, un dels mariners l'empunyà a ram al capdamunt dels tentacles i, fent-lo giravoltar a tall de mandró, el rebitllà lluny, terra endins, cap al fons de la pedregosa platja. Mentrestant, el cos d'en Temme, deslligat de les corretges vives que el subjectaven al cantell de la roca, varà, esguimbant-se herbatges avall; i anava a submergir-se, quan l'avi Mundet l'engrapà pels cabells i el tragué enfora. El vell i en Bonosi, que acudí a ajudar- lo, pujaren tot seguit, amb els majors miraments, aquell pobre cos a dalt del llagut.

És mort?- preguntaren els dos joves mariners que eren fora de la barca.

-Es cor li bat- contestà l'avi Mundet després d'acotar llarga estona la seva orella sobre el pit de l'inanimat. -Però, certament, estava, i està encara, leri-leri de morir. Si triguem més, no s'escapa. Ara, desempallegat de sa mala bèstia que li xuclava ets esperits de sa pell, confio que es vent el reviscolarà. Vaig a fer-li gitar s'aiga que haju beguda.

El vell havia vist molts casos de negats, i va aplicar al xaval el tractament que s'hi estilava. Va ajaure'l de boca terrosa sobre un banc, amb el cap per avall i les cames per amunt, a dalt de l'orla, i vinga sacsejar-li el costellam perquè manxés, i vinga moure-li els braços, eixona que eixona, perquè les sangs es remoguessen. I, estant en aquesta brega, va adonar-se que, d'un dels punys d'en Temme penjava enfora, formant baga, un enfilall de perles; i això i la nuesa del pescadoret li revelaren de cop i volta, com si la llegís en un llibre obert, la història del present malastre.

-Brau minyó!- exclamà commogut. -Mireu, ell ha pescat es collaret; i aquí veureu si ès una ànima fidel fins a sa mort: l'ha pescat… i l'ha servat en mig de ses seues basques… i encara l'aguanta ferm, oidà!

Dit això, tornà a les seves manipulacions; i, fos per virtut d'elles o per una reacció natural, el cos ert cobrà a poc a poc moviment sota les seves mans com si realment en rebés una empenta cap a la vida. Sospirs, contorsions, gemecs… Al cap de mitja horeta el pacient estava assegut, reclinat d'esquena a la banda: l'havien vestit amb les seves robes, i bevia a petits glops una mica de rom que l'avi Mundet li administrava amb una ampolleta. -Gràcies, gràcies- anava barbollant entre glop i glop, amb llengua rossegadissa.

Tots li endreçaren preguntes, i ell no sabia contestar-ne quasi cap, perquè no es recordava gairebé de res. Finalment, en Bonosi va agafar-li el puny d'on penjava l'enfilall de perles, i va preguntar- li: -Què ès, això? ¿ D'on has tret aquest collaret? -Es collaret!- exclamà el xaval. Romangué una estona mut, contemplant la joia, i després va dir: -Sí, jo l'hai pescat… Però no sé com hai pogut servar-lo… Algun àngel me l'ha clos as puny. No ho entenc. Teniu. és de sa vostra mestresseta. Doneu-l'hi.- Parlava amb dificultat i fatic. L'avi Mundet no volgué que el cansessin més. -Prou enraonaments! Aquest xaval està enfebrat. Deixeu-lo en pau… i que dormu, si pot.

El llagut se posà en marxa a rems, xipixap… per una mar oliosa, color de molsa seca. A posta de sol arribaren a Blanes, i trobaren a la platja el cavaller en Felip i la dameta Lilí, que els estaven esperant. Així que la roda de proa s'atasconà en el sorral, l'avi Mundet desembarcà; i, mentre els altres seus companys i el paler amb els bous s'ocupaven de treure el llagut, va ajuntar-se als dos forasters i, parlant-hi en el castellà xampurrejat que havia après durant els seus anys de servei a l'armada, els assabentà de la pesca del collar i dels treballs d'en Temme. La dameta hagué una forta impressió del reconte, passant de la sorpresa a l'admiració, de l'admiració a la pietat i de la pietat a l'agraïment, a manera que va anar coneixent els fets. -¡Qué alegría!…pero ¡qué pena! ¡Señor, haber recobrado el collar!… Pero ¿está fuera de peligro este valiente muchacho? Diga usté, buen anciano. Aconséjeme… Veamos…

Durant aquesta conversa en Temme havia sigut desembarcat i assegut, a sotavent del llagut, en una samal trabucada, mentre dos homes corrien a cercar un baiard per transportar-lo a casa seva, perquè, inflat i adolorit de cames, no podia donar un pas. I anaven acudint curiosos. La notícia havia corregut al lluny amb exageracions i tergiversacions fantàstiques. Que si el fill de n'Àuria Maresa s'era negat; que si una morena colossal se li havia dragat les cames; que si un pop se l'enduia mar enfora i l'avi Mundet li donava caça amb el seu llagut… Si serà, si no serà, qui havia esment d'aquestes coses acudia al lloc on podia aclarir la veritat. I comparegué també, tota traspostada, una dona alta i escultural, que empentejava tothom a tort i a dret, obrint-se pas entre els badocs. Era la pobra mare, n'Àuria Maresa, que, havent recollit tres o quatre d'aquelles versions esgarrifoses, venia desesperada, no sabent quina desitjar que s'averés. ¡Com abraçà el seu fill, com el besà, com el palpà de cap a peus per convèncer-se que estava complet de tots els seus membres! No se sabia avenir de la seva felicitat; i més encara quan el senyor metge, que era un dels circumstants, li va assegurar que el minyó no corria cap perill i que després d'un parell de dies de repòs estaria tan trempat com si cap mal no hagués sofert. Aleshores respirà amb satisfacció, omplint-se d'aire el pit amb tres o quatre amples panteixades; i, a la darrera, atrontollant-se-li l'alè, va rompre a plorar a mars desfetes. Així s'alleujà de totes les llàgrimes que abans, amb la gran pena, se li eren espalmades; i, en acabat, va agenollar-se al costat del xaval, ben acotadeta i mig abraçada amb ell, i féu que reclinés el cap al seu muscle.

D'aquesta manera estaven mare i fill amarant-se d'una mateixa dolçor amorosa, quan vingueren els homes del baiard, i, al darrera d'ells l'avi Mundet, en Bonosi Ramoneda, el cavaller en Felip i la dameta Lilí, qui, avançant-se a tots, es plantà gentilment davant d'en Temme i, allargant-li una claueta, va dir-li, amb veu tremolosa d'emoció:

-Amigo Temba, ¡gracias… gracias!… y dígnese aceptar este recuerdo.

-Què ès, això?- féu en Temme en pendre aquell trosset de ferro.

-Ès sa clau des meu gussi, que ja no ès meu- li explicà enigmàticament en Bonosi.

-Ella l'ha comprat i te'l regala- afegí l'avi Mundet.

-Ah! no, no- féu en Temme. -Un record sí, missenyora; però això… ès massa. Jo no hai pescat es vostro collaret per cap interès des món, sinó pes gust de fer-vos contenta. Aquestes coses no s'han de cobrar. Oi, mare?

-No- va respondre n'Àuria Maresa alzinant-se amb gallardia. -Sa vida es dóna, però no es ven.

El cavaller va girar-se d'esquena i s'apartà tot malhumorat, murmuriejant de cor endins: -¡Pobres i orgullosos! Aneu-li amb flors, al porc! ¡Li està bé, a la Lilí. Que aprengui!

Però la dameta romangué immòbil, consternada, quasi plorosa.

-Amigo Temba, ¡no rehuse usté… por favor! No me ha comprendido. Creo haber hablado de un recuerdo, no de un pago. Atienda. El collar que usted me ha devuelto me recuerda un abuelo querido, y desde hoy me recordará también un hermanito… que es usté. ¿Quiere usté que cada vez que vea esta alhaja me entristezca pensando que mi hermanito necesita algo y que no puedo dárselo? ¿Quiere usté reducirme a esta pobreza?… ¡Por Dios! En mi vida he tirado mucho dinero por nada… por capricho… por ligereza… ¿Voy a ser castigada ahora que trato de satisfacer una necesidad del corazón?… ¡Por favor!… ¡Por caridad!…

Va dir les mateixes paraules transcrites: ben castellanes i pronunciades amb l'accent més cubà possible; però (es diria que, quan algú parla el ver llenguatge del tendre Jesús, se renova, com rajant de la seva font natural, el miracle del do de llengües) tothom la va entendre en essència mot per mot, i àdhuc els ulls dels més rústics mariners s'enllagrimaren.

N'Auria Maresa va besar-li la fímbria del vestit.

-Sí, sí… a ses vostres voluntats! Ats àngels no es refusa res… i vós ne sou un. Ens obligueu a pendre sa felicitat. Som vostros!… Som humils servents vostros!

En Temme brandà el cap en senyal d'aprovació.