III

Era el març marçot, aquell que «tira la vella al sot i la jove si pot». Sota un paraigua petitet, dues dames inútilment volien lliurar-se de la pluja. Caminaven per la vorera del carrer de Casp i acabaven de sortir de la església dels Jesuïtes. El rellotge de Novetats marcava dos quarts de nou. Les dames venien dels exercicis espirituals; i, encara que no sé de què tractava la plàtica d'aquell matí, per fer bonic, suposarem que requeia sobre la murmuració.

De sobte, una de les dues persones, sortint del to baixet de la conversa, engegà una rialla aguda i digué:

-Que ets boja! ¿Aquest és el partit que treus dels exercicis?

L'altra dama continuà parlant baixet, sense que la immutessin ni les rialles ni les consideracions de la seva acompanyant; i anava tan capficada amb la conversa, que de poc no ensopega amb un ramat de cabres.

La dama de l'escarafall era baixeta, prima, lleugera, viva i graciosa com una merla, cuidada, pentinada, endreçadeta. Tenia l'aspecte d'aquelles persones nervioses que es lleven molt de matí, que estan acostumades a cridar i a tenir-ho tot a punt, que tot el que les rodeja és més net que una plata, que són cumplidores, que per a tothom tenen una parauleta i saben fingir admirablement; en fi, una d'aquestes precioses barcelonines que són una perla o un tresor.

L'altra dama, ja la coneixem prou: era la tia Paulina.

Estemordides per la pluja i la fresca, una idea atrevida i agradosa va omplir-les d'il·lusió. Aquesta idea era una calaverada matinal: decidiren anar a pendre xocolata a l'Orxateria Valenciana.

Vet aquí que enfilaven pel carrer d'en Pau Clarís fins a arribar a la Gran Via, i es deixaren caure en aquell amable establiment, que, diguin el que vulguin, és el millor de Barcelona dintre del seu ram. Allí les dues dames plegaren el paraigua; l'abandonaren, juntament amb els rosaris i els llibres de devoció, en una cadira; i, refetes de la inclemència del carrer i amb una goluderia comprimida, demanaren dues xocolates a l'espanyola, amb ensaïmada.

-A mi no m'agrada, a la francesa: no és del nostre temps.

-Ai, sí! És massa dolç! Jo no sé acabar-m'ho.

-Doncs sí, Paulina: no sé què t'has cregut de mi…

-Isabel, no és cap disbarat, no és cap disbarat. Compta que des del moment que te'n parlo… i ja saps que jo t'estimo, Isabel.

-Sí; però… què vols que et digui!… una persona que ni la conec… Em ve tant de nou, tot el que em contes avui!… Mira, Paulina: no és per a nosaltres, això.

-Però, Isabel, si ets una polla! No tens cap dret de parlar d'aquesta manera, Isabel, filla meva. Et conec de tota la vida: jo sé el que et convé.

-Et fas moltes il·lusions, Paulina…

-Oh, no ho creguis! Em penso complir amb el meu deure. Ja saps que, com a tenir experiència, en tinc més que tu, com a conèixer el cor, Isabel! I jo el teu cor l'endevino tan bé! sé que et fa tanta falta, un maridet!

-No sé, no sé, Paulina: em sembla que somies.

-I calla, tonta! què tinc de somiar! Tu vols ser contemplada, vols ser estimada. Tu no ets de les que es resignen, com jo. Tu vas plorar molt la mort del teu Alexandre; però eres tan joveneta! No tenies de quedar-te vídua; era un crim (Déu me perdoni!), era massa dolorós per a tu, que et faltés el consol, l'amor, tan de sobte!

-Sí, Paulina, sí; però Déu va voler-ho d'aquesta manera.

-I Déu no vol que et sacrifiquis més: ets jove, encara, Isabel!

-Però que t'has cregut, de mi, Paulina?

-No m'he cregut res, tonta; no m'he cregut res. Però la teva Paulina no has d'enganyar-la. Estem soles, Isabel: em pots parlar com al confessor. Creu-me, és per a tu; et resultarà que és el teu marit que torna; et sentiràs tendra per a ell; semblarà que comença de nou l'abril de la teva vida.

-Mira, Paulina: tu estàs informada del que em passà, fa ara quatre anys, amb en Martínez, el coronel.

En Martínez va cortejar-me, m'omplí de deferències i delicadeses. Jo t'ho confesso: en Martínez m'era simpàtic; sentia una cosa que m'atreia cap a ell; era cavaller, distingit; no tenia fills; encara feia goig; la vida, al seu costat, potser m'hauria estat dolça; però un respecte, una por, un no sé què dir-te Paulina, i la gent, i el que pensarà la gent… Vaig consultar-ho amb el doctor Mas: fins el doctor Mas ho veia amb bons ulls. Però no podia, Paulina; i sempre, sempre (tu ho saps), vaig refusar totes les proposicions, i no vaig donar ni així de motiu perquè ningú enraonés de mi. ¿I ara, Paulina, em véns amb aquestes coses?…

-I fuig! L'una cosa no té res que veure amb l'altra. En Martínez no et convenia per res. Estava destinat a Gijón. Imagina't! Aquell clima potser no t'hauria provat, tenies de deixar totes les relacions d'aquí; et segrestaves, Isabel. Demés, en Martínez! un militar! i castellà!… Un home carregat de manies! Tu t'hauries tingut de sacrificar als seus gustos, a la seva manera de viure…

-Però, Paulina, m'era simpàtic, i potser l'hauria estimat…

-Però si el coneguessis, en Melrosada! si el coneguessis! És tan bo, tan carinyós, tan pacient!… tracta d'una manera als nens!… Potser Déu us beneiria. Ves a saber, Isabel: potser…

-O Paulina! Això no! Aixó…

-Però, Isabel, per Déu! no hi ha res impossible; i tu ets jove, encara; i ell…

-No, no, Paulina! Jo no sé per què em parles d'aquestes coses!…

La xocolata estava al punt; l'ensaïmada calentona. L'últim trosset va escurar completament la xicra de Paulina. Isabel havia finit ja l'ensaïmada i romania una remica de xocolata al fons, que la dama va ingerir amb una enèrgica inspiració, acariciant la xicra amb els llavis molsudets. Després les dues dames fregaren l'índex i el polze amb aquella misèria de paper fi que donen. La Paulina pagà per totes dues, i sortiren, amb el paraigua estès, fent saltironets per evadir els xifolls i amb molt de compte per a no relliscar.

* * *

Feia molts dies que jo no havia vist els Buxareu. Aleshores al Cine Ideal hi havia un abonament de tres dijous per a no sé quin fi benèfic. Unes parentes que tinc varen posar-me la pistola al pit, i em feren acceptar un cartronet que em permetia l'entrada al cinema. Com que jo no tenia cap interès a anar-hi, vaig deixar passar els dos primers dijous; i el tercer recordo que s'esqueia en un d'aquells dies que et mors de fàstic, i el cartronet criminal va solucionar-me la tarda.

Al punt d'arribar al cinema tot estava gairebé ple. Per remei vaig trobar una cadira buida, i m'adoní que seia al costat de la Lluïseta. Passem per alt allò de la canalla que et ve amb el paquet de confits i, si no els en compres, quedes malament; passem per alt les tonteries que la Lluïseta i jo vàrem dir de primer moment, els compliments, etc.; i, per aguantar el caliu de la conversa, tinguérem de dur-hi un element exòtic a les nostres ànimes.

La Lluïseta em digué que a la seva família passava alguna cosa sensacional: naturalment es tractava de la tia Paulina. Aquesta dama havia fet manifestacions públiques d'un projecte seu: el casament d'en Melrosada.

Ens trobàvem davant d'un cas que demostrava el poder de la tia Paulina. La tia Paulina, obeïnt purament i exclusiva a la fantasia seva, va imposar en Melrosada a la família Buxareu. Don Gaspar Melrosada no era res més que un professor tímid, encara. La tia Paulina va convertir-lo en amic, i després en ésser indispensable a la família. En Víctor Buxareu sabia perfectament tots els punts que calçava don Gaspar, però no vacil·là a fer-lo participant de les intimitats de la casa.

Tot fou obra de la tia Paulina. Ella, inclús, va desvirtuar-lo com a professor i va desprestigiar els deixebles, fins a ser la classe de dibuix una cosa que només existia de nom. I el bo és que en Melrosada s'hi trobava divinament, entre els Buxareu; i als Buxareu els semblava, en Melrosada, l'home més prudent i més educat, ple de delicadeses i tresors amagats.

-És un senyor tan callat, tan discret! Fa companyia i no amoïna mai.- Això es sentia dir cada dos per tres. Però fins aquí la tia Paulina havia triomfat en una forma normal. Qui conegués una mica la tia Paulina hauria vist que aquestes coses no la satisfeien prou. Ella estava decidida a imposar als seus nebots una cosa més complicada i més divertida: el casament de don Gaspar.

S'ha de dir que la tia Paulina ja havia alçat la llebre, i el pobre Melrosada n'era peix, de tot el que es combinava a base de la seva persona; però no hi feia res: la tia Paulina estava convençuda que en aquest cas en Melrosada era l'element més fàcil de manejar. Li havia tantejat el cor, i el cor s'havia negat. -Millor- pensava la tia Paulina: -per alguna cosa sóc jo qui sóc. Estaríem frescos! Que tota una Paulina Buxareu tingués d'inquietar-se per les manifestacions del cor d'un Melrosada! D'aquests cors se'n té el que es vol.- I tot el pla estratègic de la tia Paulina estava perfectament pesat i meditat.

La conversa que aquella tarda de cinema vaig tenir amb la Lluïseta tenia per tema únic el casament d'en Melrosada. A la Lluïseta li feia l'efecte d'un títol de comèdia de màgia, però que fa riure molt.

La tia Paulina no sabia per quins mars navegava, segons la Lluïseta. Demés s'exposava terriblement, perquè en Víctor era molt bona persona, però la tia Paulina anava sempre per un més difícil.

Totes aquestes coses es desprenien de les paraules de la Lluïseta, i quan arribà a lo del més difícil es ruboritzà una mica i va parar el discurs. Després, tímidament, inicià: -¿Ja se'n recorda del que la tia Paulina pensà de nosaltres?

Pobra tia Paulina! ¿No li sembla que es necessita veure-hi poc?…

Feia molt temps que jo no pensava en la Lluïseta. La veia de tant en tant, i lo d'aquell estiu estava esborrat per a sempre. La Lluïseta era, per a mi, una de tantes donzelles que hom coneix i procura estar-hi bé, com és natural. Però jo em feia creus en veure que aquella noia, aprofitant lo d'en Melrosada (que no tenia cap interès per ella), aprofitant les estravagàncies de la tia Paulina, recordava una cosa que, encara que la tia Paulina s'ho hagués imaginat, jo no vaig donar-me mai per al·ludit, i la Lluïseta ella mateixa demostrà finament no enterar-se de res. Aquestes paraules de la Lluïseta van desconcertar-me, i fins em varen indignar: és que la Lluïseta volia riure's de mi? ¿Volia venjar un il·lusió que jo li hagués defraudat? ¿Era, purament i simple, un acte de tonteria, d'inconsciència? Jo no ho sé, però recordo que, amb tota la fredor possible, vaig respondre: -Com vol dir? No l'entenc, Lluïseta. No sé a què fa referència.

Quan jo vaig acabar de dir això, s'encengueren els llums del cinema i vaig veure que la cara de la Lluïseta s'havia tornat bastant més vermella del que ella hauria volgut… i em digué, per tota resposta. -¿què li deia?… estava distreta. A mi em va semblar massa cruel insistir sobre el que acabava de passar, i vaig fer un canvi de conversa. La Lluïseta s'anà calmant, i ens despedírem amablement quan s'acabaren les pel·lícoles. Jo vaig dir que un dia d'aquells aniria a pendre cafè amb els seus germans.

A la sortida del cinema vaig veure un minyó desconegut per a mi, que s'acostava a la Lluïseta i a la senyora francesa que l'acompanyava. Tingueren una conversa ràpida. El minyó se n'anà cap a la plaça de Catalunya, i la Lluïseta romangué al passeig de Gràcia, esperant, sens dubte, el tramvia que la dugués a casa seva.

Què volia dir, tot allò? ¿Qui era, aquella persona desconeguda?… A mi, no sé per què em semblava que les paraules que m'havia dit la Lluïseta i aquell subjecte devien tenir alguna relació, i vaig anar pensant; fins que, després de sopar, el meu amic T… em va treure de dubtes.

-¿Que no saps- digué -que la Lluïseta Buxareu té novi?

Jo vaig fer una mostra d'astorament, i el meu amic continuà.

-Però ¡que és estrany, amb la intimitat que tens amb els Buxareu, que no ho sabessis! S'ha de dir una cosa: el novi no és conegut de la casa. És company meu de col·legi: en R… No el coneixes?…

Jo vaig respondre negativament: no el coneixia ni n'havia sentit parlar mai. El meu amic continuà: -Sí, és cosa d'aquesta tardor. I bé, ¿què em dius? Perquè a tu t'havia interessat molt, la Lluïseta. Vaja! No facis el desentès.

El meu amic T… és d'una infelicitat i d'una incomprensió fora de mida, i no tenia per què desmentir les seves afirmacions respecte al meu interès. La seva important revelació dels amors de la Lluïseta m'havia tret un pes de sobre (no gaire gros: s'ha de confessar). Així trobava jo una explicació a les paraules de la Lluïseta… No era atreviment ni venjança: era satisfacció, pura satisfacció, era una manera originalíssima de fer-me saber que tenia novi. Jo afirmo la meva estupidesa; no ho vaig compendre ni remotament. Si li ho hagués comprès, és clar que no m'hauria indignat ni m'hauria desconcertat, ni hauria molt menys contestat el que vaig contestar. La torbació de la Lluïseta va ser deguda a la manera com jo vaig interpretar les seves paraules.

Tot em sembla claríssim: és natural que ella, estimant un altre home, es cregués amb el dret, una mica egoista, de dir-me el que m'havia dit. Jo vaig alegrar-me que R… fos novi de la Lluïseta. No sabia les condicions espirituals d'aquest R., però tant se valia: estava seguríssim que la Lluïseta era feliç.

* * *

Com s'ha dit, en Melrosada no sabia res, i la tia Paulina ja havia parlat set o vuit vegades amb la seva amiga Isabel i havia anat a veure el pare Tudó. La tia Paulina sabia que la Lluïseta tenia novi; però (mireu el que són les coses!) amb lo d'en Melrosada i la vídua, no veia res, ni sentia res, ni s'interessava per res, que no fos el negoci absurd que portava entre mans amb tanta discreció, segons ella mateixa afirmava.

A casa d'en Víctor tothom s'en reia. Després en Víctor se'n començà a atipar, i digué seriosament a la tia Paulina que no es posés més en ridícul ni es fiqués allí on no la demanaven. Però la tia Paulina en lloc de callar i ofendre's, va defensar d'una manera tan vehement l'acte meritori que feia procurant aquell enllaç, que seria la salvació de dues ànimes i la felicitat de dues vides, que en Víctor no tingué altre remei que deixar-se convèncer i dir a la tia Paulina que feia molt ben fet.

Amb qui trobava, la tia Paulina, un gust especial a dialogar sobre el projectat matrimoni, era amb el sogre d'en Víctor. El sogre i la tia Paulina no s'havien dit mai res, i, amb motiu d'aquestes conspiracions matrimonials, arribaren fins a trobar-se simpàtics mútuament. El sogre d'en Víctor era un homenet baixetó i prim amb una barbeta blanca punxaguda i uns ulls vius. La seva característica és que tant si era hivern com estiu sempre duia un barret fort negre d'una moda ancestral. Se'l veia amb aquell fòtil tenebrós que se li menjava el cap fins arran d'orella.

Aquest bon senyor havia fet de viatjant de comerç abans de les seves hores daurades, i coneixia una pila de coses inútils i sense cap interès, de les quaranta nou províncies d'Espanya. Aquestes coses les retreia sempre amb gran luxe de detalls. Per exemple: deia que a Santillana del Mar, on dugué un mostrari de botons, hi havia una casa que era la més vella de la població i que no tenia altra particularitat que aquesta de ser la més vella. Quan es parlava de formatges, sempre retreia un cèlebre formatge fruït a Cartagena, i estava una hora contant que era tan bo que se'l va menjar tot.

Doncs a aquest cavaller, la tia Paulina li explicava les opinions del pare Tudó i la necessitat que tenia en Melrosada de contraure matrimoni.

-¿No ho veu que, sense una dona que li recordi les obligacions del cristià, aquest home està perdut?

Tal argument, al sogre d'en Víctor no li feia cap efecte; perquè ell, encara que complia perquè no fos dit, les obligacions del cristià les desconeixia totes; però opinava que un home tan simpàtic i tan bo com en Melrosada no era fet per viure a dispesa ni per privar-se d'una tassa de til·la ben remenadeta, ensucrada amb tot amor i que estigui ben bé al punt de ser engolida.

Jo, al cap de pocs dies d'haver vist la Lluïseta al cinema, em vaig presentar a casa els Buxareu a primera hora de la tarda. Com passava molts dies, en Melrosada s'havia quedat a dinar amb els Buxareu. Jo vaig procurar estar a la vora de la Lluïseta i fer-li al·lusions al seu amor. I la Lluïseta em parlà del seu novi, com l'havia conegut, com es veien: m'ho digué tot amb una franquesa amable. Ningú, ni la seva cunyada ni en Víctor, ni la gent que frequentava la casa amb més assiduïtat, en sabien res, del seu amor. I la tia Paulina ho sabia, però estava boja amb en Melrosada. La Lluïseta era la primera vegada que parlava confidencialment (segons ella em digué) de totes aquelles coses.

Mentre durava la nostra conversa, arribà la tia Paulina amb un paquet a la mà. El paquet era petit. Jo vaig poder llegir carrer de la Boqueria. El número de la casa es perdia entre els doblecs. La tia Paulina en féu ofrena a en Melrosada. Era una corbata de color cirera amb unes ratlles negres.

Tothom digué que era de molt bon gust, i ningú s'atreví a riure. En Melrosada, consternat, manifestà que no se la sabia fer; i la tia Paulina li digué: -Vingui, sant baró.- Li féu deixar la tassa de cafè, li va treure un llacet escanyolit que duia al voltant del coll, i començà a fer un nus magnífic, mentre en Melrosada, una mica torbat, mantenia el cap en l'aire i aguantava l'alè per no molestar la tia Paulina.