IV
-Però, senyora meva, li prometo que pica en ferro fred.
-Què ferro fred! què ferro fred!…
-Sí, Paulina: cregui'm. Jo li agraeixo molt, però no em vingui amb aquestes coses, pobre de mí! No veu que he fet tard?
-Miri, Melrosada: si no es posa més racional m'incomodaré.
-Però escolti: per què vol que em casi, jo? A veure! ¿Per què s'ha ficat dins del cap una cosa tan impossible?
-Impossible!…
-Sí, senyora, sí.
-Miri, Melrosada: vostè no en sap res, de tot això. Deixi'm fer a mi…
-Però, es pensa que tinc posició?…
-Posició? Ara em surt amb lo de la posició?…
-Miri, Paulina: si és qüestió de fer broma, tota la que vulgui; però em sembla que ja dura massa dies. Els seus nebots ho saben, veig somriures de malícia per tot arreu; I… demés, Paulina… cregui'm (li ho tinc de confessar): vostè em fa més mal del que es pensa.
-Bé, s'ha acabat: no n'hi parlaré més.
-Però no s'enfadi; Paulina! Mare de Déu! Jo no vull molestar-la.
Si li ho agraeixo molt, tot el que fa per mí!
-M'ho agraeix? ¿I em ve a suposar que jo li gasto bromes?
-Miri, Paulina: li prego que no s'ofengui, però escolti'm, que ara li parlo sincerament. Jo, pobre de mi, he dut una vida limitada, desgraciada: m'he resignat a ser un bon celibatari; he fugit de les dones; a poc a poquet els meus sentiments s'han assecat; la flama de la meva joventut és morta per a sempre! I duent aquesta vida arregladeta, sense soroll, he acabat sent una mica feliç i a no envejar res. El meu treball agradable, el tracte amb gent educada i de bones costums, m'ha omplert aquests cinquanta anys de vida. Ja ho sé, que no sóc vell; que, gràcies a la meva bona conducta… però Paulina, tingui pietat de mi: les seves bromes, les seves paraules, m'han despertat una pila d'il·lusions mortes, que jo no puc realitzar; m'ha fet somiar en una vellesa tranquila al costat d'un ésser estimat. I això, Paulina, vostè ja ho veu, que és impossible…
-Miri, Melrosada: impossible no hi ha res, per a Déu Nostre
Senyor.
-Però… Paulina: ¿què té que veure Déu Nostre Senyor amb aquestes coses?
-No digui heretgies, Melrosada; no digui heretgies!…
-Però… escolti: ¿per què em vol fer casar amb una persona que no conec, amb una persona que… Pobre de mi!
-Què volen dir, aquestes paraules?
-Volen dir que ¿com vol que faci, per a conquistar una dona? Què tinc jo?
-Melrosada, vostè té una ànima d'àngel, té una noblesa que l'honora, té uns sentiments…
-Calli, calli, Paulina!…
-Demés, Melrosada, té un cosí jesuïta.
-I quin pito hi toca, el meu cosí?
-Quin pito hi toca? Doncs senzillament, que jo ja l'he vist dues vegades, i li he parlat d'aquest matrimoni…
-Però… Paulina!…
-I que és el confés de la meva amiga…
-Però… per Déu!…
-Sí, senyor, sí; és el confés de la…
-Miri, Paulina: vosté em farà tornar boig! Apiadi's de mi!… ¿Com vol que me'n surti d'aquestes inquietuds en què vostè em fica?
-Com vol sortir-se'n? ¿que no hi soc, jo, per a ajudar-lo? si aquestes inquietuds són la seva salvació!… Miri, Melrosada: no es doni aquests aires de persona caiguda: Ai! ¡quina ràbia!
-Què vol que hi faci?…
-Oh! No res, no farà, si és d'aquesta manera: Melrosada, no m'ho agrairà mai! Miri que em fa lluitar en unes condicions que no sé, no sé com me'n sortiré. Però té sort que ha anat a caure a les meves mans!…
-Però, Paulina, si és vostè que…
-Prou, Melrosada, prou.
-Pero… Paulina!…
-Prou, li he dit. I no se m'esveri, ¡Mare de Déu!, no se m'esveri!…
-No! si amb vostè és inútil! He perdut la voluntat…
-Vostè m'ha de creure a mi… i res més. Aquesta tarda, a dos quarts de sis, al bar del «Siglo»; vostè farà veure que llegeix diaris; però vigili, eh? I quan em vegi arribar recordi puntualment totes les meves ordres. Ho té entès?
-Ho faré per dar-li gust.
Aquesta conversa fou tinguda en el tramvia. Eren les quatre de la tarda. Paulina Buxareu baixà al carrer de Provenza, i deixà el pobre Melrosada més ple de dubtes que mai, més esverat que mai. Dintre una hora i mitja alguna cosa sensacional vindrà a treure'l d'aquella tranquil·litat migrada en què vivia. I tot, per què? -pensava en Melrosada.- Perquè a aquesta bona senyora se li ha ficat al cap. I ¿que no era home, en Melrosada? que no sabia espolsar-se les mosques? Potser sí, però… El tramvia arribà al carrer de Casp, en Melrosada digué al conductor que parés, i ràpidament, sense veure ningú, pres de la febre, s'encaminà al convent dels Jesuïtes.
En Melrosada pujà, suant, unes escales, fins que arribà al segon pis. Es ficà pel corredor obscur on hi havia diverses cel·les amb uns lletrerets enganxats a les portes que feien saber els noms dels jesuïtes que les habitaven. Arribà davant de la cambra del pare Tudó. Una mena de cordillet que duia una punta d'escuradents a l'extrem servia d'indicador en un quadre on es llegien coses així: En la capilla, En la biblioteca, En el cuarto del P. Rector, Fuera de casa, etc.
En aquells moments el palet indicador no assenyalava cap d'aquestes coses: penjava del cordill simplement; i això volia dir que el pare Tudó es trobava en la seva cambra. En Melrosada donà un copet a la porta, i des de dins contestaren: -En davant!
El pare Tudó era de Manresa. Devia tenir uns cinquanta anys; llarg, prim, unes grans ulleres, uns pòmuls sortits; enraonador, nerviós, sempre estava fredolic, estossegava i fregava de mans contínuament.
Quan va veure el seu cosí, amb la cara riallera li cridà:
-Endavant, endavant, heretge! ¿Quins vents et porten?
-Mira, Ignasi- va fer en Melrosada, -perdona'm que et vingui a molestar; però em passa una cosa…
-Què et passa? què et passa? Seu. Vina, sant cristià, vina.
-Escolta: tu conèixes Paulina Buxareu?
-Psè!…
-I una vídua que es diu Isabel Avellana?
-Psè!… Bones minyones, bones minyones!
-I no estàs enterat de res?
-Bé! què vols que et digui? Concreta una mica…
-Aquestes senyores t'han parlat de mi?
-Veuràs, Gaspar, veuràs. L'altre dia vingué la senyoreta Buxareu, i em parlà de tu…
-I què?
-Gaspar, són coses que les has de tractar amb la teva consciència.
No ho sé: tu veuràs; tu diràs el que et convé.
-Mira, Ignasi: estic desesperat…
-Gaspar, un cristià no ha de dir mai aquestes coses. Que vols?
Vols un consell?
-Sí, un consell. Per això he vingut: per demanar-te consell.
-¿Tu saps ben bé què és, el sagrament del matrimoni?
-Home, em penso saber-ho. Ho suposo, vaja.
-¿Tu estàs decidit a ser un bon casat, a complir com a bon cristià, la llei de Déu?
-Home, Ignasi, em penso que em coneixes!
-Són coses molt serioses, Gaspar; són coses molt serioses. Sancta, sancte tractanda.
-Sí, sí; però aquesta tarda… aquesta tarda…
-Aquesta tarda… què? Digues, Gaspar.
-La tinc de veure, i ja…
-Però que no la coneixes?
-No!
-Però, Gaspar! ¿no la coneixes i véns a demanar-me consell?
-¿Que no t'ho ha contat tot, la senyoreta Buxareu?
-Fill meu, jo vaig deduir de les seves paraules que era cosa feta. Jo fa tres anys que sóc el confés de la vídua Avellana: t'he de dir que és una dona angelical; que s'està hores i hores al confessionari contant-me històries inútils, i que no m'havia dit res, absolutament res, d'aquest matrimoni. Però les paraules de la senyoreta Buxareu…
-I quines són aquestes paraules?
-No t'atorrollis, Gaspar. La senyoreta Buxareu em digué que tu havies mirat la vídua Avellana amb insistència; que la vídua Avellana no era esquerpa als teus sentiments; que, sent jo el confés de la vídua Avellana, procurés, amb el meu consell, que els vostres desitjos es realitzessin santament…
-Mira, Ignasi: jo estic boig, estic malalt; no sé què em passa!… No sé què fer. No sé si la senyoreta Buxareu és el dimoni que em vol perdre, o és el meu àngel de la Guarda. No sé si estic enamorat o no n'estic: aquesta vídua Avellana, que no conec, tan aviat m'atrau d'una manera irresistible, com em sembla que no té res que veure amb mi.
-Vaja, Gaspar, vaja: no n'hi ha per tant, no n'hi ha per tant; calma…
-Mira: jo vaig entrar com a professor de dibuix a casa els Buxareu… Oh! ¡Tant de bo que no hi hagués posat mai els peus! Aquesta tia Paulina m'ha fet un desgraciat. I, per altra banda (no ho sé, no ho sé! què vols que et digui), allí no em falta res: la família m'estima, m'omplen d'atencions. A mi em sembla que abuso d'ells, que no faig el paper que em pertoca. La tia Paulina s'ha ficat dintre els meus secrets: no em deixa; m'ho fa dir tot. Jo no sé per què s'ha entossudit a voler que jo em casi. Jo, que no tinc un no per a ningú; que m'he deixat regalar i festejar; que indignament he cobrat uns diners que no m'havia guanyat; que… ¡no sé què dir-te, Ignasi! Jo era un home tranquil, egoista: no pensava ja en les dones… I ara, he canviat: ara em sembla que la meva vida ha estat una equivocació; que hauria d'haver treballat per una dona, per uns fills; i la idea del matrimoni encara em tempta… Ai, Ignasi, ja ho veus! sóc un pobre home, amb la meva falta de medis; un trist professor sense recursos. No tinc dret a tenir aquestes pretensions de casar-me amb una vídua jove, una dona d'una educació superior a la meva, que quan la vegi em sentiré torbat, que no sabré què dir, i que la vida amb ella em serà un turment; perquè jo, ja ho saps, no tinc tracte, no sé fer certes coses, em torno vermell, sóc un desgraciat…
-Bé, no ploris, Gaspar, no ploris… Tot, tot es pot arreglar.
-Sí; però, veus?, em sembla que estic més serè; veus?, ara m'he tret un pes de sobre… Necessitava dir-ho a tu…
-Mira, posa't tranquil: tu la veuràs, ella et veurà a tu, i Déu farà el demés; i, si Déu vol i les coses van favorablement al vostre matrimoni, tot això tindràs d'agrair a la senyoreta Buxareu…
-Però tu, com a teòleg, com a persona entesa en aquestes coses, tu creus que m'he de casar?
-Però ¿quin impediment hi ha perquè no puguis casar-te?
-¿No et sembla, Ignasi, que això… vaja, això és cosa de joves?
¿No et sembla que no hi tinc dret?
-Fill meu, això tu ho sabràs. ¿Tu et veus amb cor de fer feliç una dona, de compartir amb ella les teves alegries i les teves penes, de seguir aquelles lleis tan hermoses que donava Sant Pau als Efesis?
-Sí, sí; però…
-Però què?
-La meva posició, els meus medis escassos…
-No fas un treball honrat? ¿No tens els teus estalvis, el teu petit capital? ¿No cobres al cap del mes la teva feina? I ella (has de comptar amb ella, també), la vídua Avellana està arregladeta, segons tinc entès. No et faltarà el necessari per a viure decentment.
-Així, tu m'aconselles…
-Gaspar, jo no puc aconsellar-te res: ets tu, tu, qui has de decidir: tu i ella. Encara no us heu vist: no saps si us agradareu, si ella consentirà. En fi, Gaspar, és una cosa llarga: pensar, meditar, encomanar-ho a Déu… sobretot això, encomanar-ho a Déu. Tu has rebut una educació piadosa. Jo, per part meva, les oracions, el consell…
Quan el pare Tudó digué aquestes paraules, una campaneta donà certs tocs especials que reclamaven la presència immediata del pare Tudó a la porteria. El professor no volgué ser més molest: acompanyà el pare Tudó escales avall, i en acomiadar-se, el jesuita va donar-li quatre copets a l'esquena, dient-li nerviosament:
-Vaja, Gaspar: tot s'arreglarà, tot s'arreglarà.
El pobre Melrosada s'havia esbravat una mica; però el que és treure'n l'aigua clara, això, ni pensar-ho: el futur era més tenebrós que mai.
És veritat que el seu cosí va animar-lo; però aquesta animació produïa encara un desgavell més gran.
En Melrosada, en sortir del convent, es topà amb el mirall d'una tenda, i s'hi va esguardar amb l'esguard més pessimista de la seva vida. La cara, el posat, el vestit que duia, fins els ulls vermellosos, una mica inflats per aquell plor tan sincer que engegà davant del religiós; tot li semblava deplorable: al pobre més ple de mals i més carregat de misèria, l'hauria pres per un Don Joan al costat seu. I s'estava parat, amb un aire d'imbècil, davant del mirall, sense gosar anar-se'n, sense atrevir-se a respirar, a aixecar el cap, ni a fer un gest una mica viril. Impossible! Impossible!- deia en Melrosada. Per fi, dos nois atorrollats, que anaven conversant, li donaren una empenta formidable, que de poc no el tiren a terra. En Melrosada tingué una paraula d'ira, i se n'anà corrents allí on el duia la fatalitat. El pobre professor recordava totes les lluites i inquietuds de quan era jove; però allò que li passava era més fort que tot. Arribà a la Rambla; ensopegava amb la gent; va estar a punt que l'aixafés un tramvia. Per fi entrà al Siglo. No sabia ben bé on queia el bar: ho preguntà una pila de vegades amb veu tremolosa. Pujà i baixà escales. Unes noies que despatxaven sabates es rigueren d'ell, i una altra de la secció de joguines el prengué per un sàtir. Després de patir molt, anà a raure allà on desitjava. Va agafar un diari, i es va estar a l'aguait, suant tots els càlzers d'amargor i sentint un desig estrany, una mena d'il·lusió infantil, i una febror que inflava les seves tristes venes. Pobre Melrosada!
Per fi arribà el moment. La tia Paulina anava endavant, i va fer-li l'ullet de seguida.
-Ai, Melrosada! Vostè per aquí? Quina casualitat! No es coneixen?…
I Paulina féu la presentació.
Isabel feia una mica de goig, anava molt ben arreglada i molt estirada, es donava uns aires de persona distingida, i parlava amb una afectació espantosa. A en Melrosada li semblà molt més que acceptable; i de moment, oblidant la idea pessimista que havia format de la seva pròpia persona, li lluïren els ulls d'amable desig, i quedà tan dolçament ridícul, tan tendrament, cumplimentós, que la Paulina pensà -Això és peix al cove.
Isabel es mantingué en una discreta reserva, que desconcertà en Melrosada, i de seguida una flama li encengué el rostre, i es quedà amb la paraula a la boca. La tia Paulina s'esverà una mica; però pensava :-Això ja sol passar, en aquests casos.- I procurà parlar, i dir força coses, perquè en Melrosada s'anés refent a poc a poc.
Isabel mirava en Melrosada amb un ull esquerp. La tia Paulina no sabia ben bé si aquesta actitud de la seva amiga era menyspreu o desig de ser conquistada i oferint la resistència convenient.
Paulina invità en Melrosada a seure a la taula d'elles. Isabel no demostrà ni contentament ni disgust. En Melrosada tremolava visiblement, i feia patir a Paulina cada cop que duia una cosa a la boca. Un xic tranquil·litzat, En Melrosada parlà del temps. Paulina lloà la bona qualitat del pernil que els servien. Isabel, una mica més espiritual, volgué enraonar de belles arts, i digué que ella havia pintat un paravent per regalar a una amiga seva quan es va casar; d'això feia molt temps. I digué, demés, que havia conegut bastant la Pepita Teixidor, encara que no li agradava el seu estil.
En Melrosada estava encisat amb la vídua, però cada vegada s'anava posant més trist; la veia tan lluny, tan lluny! Per un moment s'imaginava les coses més absurdes i més doloroses. Pensava que, si per un miracle del cel s'arribés a casar amb ella, quan el veuria en samarreta apretaria a córrer; era impossible que aquella dona pogués estimar-lo. De pensar en la declaració se li entelava el cervell i els ulls li feien pampallugues. De tant en tant Isabel li dirigia una amable rialleta; i aleshores en Melrosada pensava: -Potser sí! potser sí!- I volia quedar una mica arrogant, i es tirava endarrera, i se li veia la corbata, que havia cedit un poc, i el botonet de metall ennegrit que li aguantava el coll; i en aquells moments en Melrosada era per a fer perdre totes les il·lusions.
El berenar aquell finí amb una conversa inaguantable. Els tres personatges adoptaven actituds que era impossible conciliar; en Melrosada no veia res; la tia Paulina estava satisfeta del primer pas donat; la vídua era una esfinx.
Quan en Melrosada s'acomiadà va retenir un instant la mà d'Isabel dins de la seva, sentí una escalfor molt intensa, com si el cor li anés a rebentar i els ulls li saltessin de les òrbites; i l'esquifit professor va veure la dama com s'allunyava enduent-se les perles de la felicitat i deixant-li només una goteta d'esperança, amargada per totes les angúnies imaginables!
