V

Isabel era una dona d'aquelles a qui un marit vulgar, quasi bestial, egoista i sense gens d'esperit va assecar-li amb uns quants mesos de matrimoni aquella floreta dels divuit anys.

Eixuta per a sentir l'amor, s'havia encongit dins una viduesa arreglada i honesta. Les pràctiques religioses, les regles de societat, i sobretot el que dirà la gent, l'havien lliurada sempre de qualsevol relliscada. Com que tenia una figureta graciosa, procurava no descuidar el físic, i estava molt satisfeta que de tant en tant li arribés una d'aquelles paraules que enllamineixen les animetes femenines.

Per la situació del seu marit, fins per la seva posició econòmica, Isabel no havia pogut fer mai el paper que hauria desitjat, ni havia alternat mai amb la gent que fóra del seu gust. Això era causa que sempre volgués afectar una gran distinció, sobretot davant de les porteres i de la gent humil. Encara que no tenia l'edat de renunciar a les roses, Isabel estava una mica passadeta i havia perdut l'humor; però com que era una dona insensible, i no hi veia més enllà del vestit de la temporada que li feia una modista anònima, i s'arreglava a casa, ajudada d'una Carmeta qualsevol; com que no tenia altres idees, ni altres preocupacions espirituals, que el quedar bé amb la cosina tal i el fer un paper fred a la tia fulana, i la seva felicitat consistia que li diguessin -Quin goig que fas!- Isabel no podia queixar-se de la vida. Demés estava convençuda que era una elegant, i parlava amb despreci de totes les dames que anaven en automòbil, considerant-les unes pervingudes i unes ordinàries.

Paulina, innocent i plena de bones intencions, estimava Isabel com a la millor amiga. Isabel sentia per Paulina una absoluta indiferència, però fingia una gran amistat, perquè Paulina estava molt més ben relacionada que ella, i per mitjà de Paulina havia arribat a formar part de la Junta d'alguna Gota de Llet, i havia pogut menjar pastes (que ella sucava al te) en alguna d'aquelles cases en què l'amo està ficat en Comanditeries i Anònimes.

Per altra banda Paulina era una desenfeinada, i ella, que també tenia totes les feines fetes, trobava gust xerrant, retallant i comentant.

La proposició matrimonial semblà. a Isabel una cosa absurda, no impossible. No sentia necessitat d'estimar ningú ni de tenir un home a la vora; però si el pretendent li hagués caigut en gràcia potser s'hi hauria casat. En el cas del professor en Melrosada li semblà indigne d'ella des del primer moment; però, com que Paulina s'ho havia pres d'una manera tan seriosa, no volgué desenganyar-la. I, en el fons de tot, una repulsió absoluta no la sentia, tampoc: al que estava decidida, Isabel, era a no consentir a casar-se, purament i exclusiva, per donar gust a Paulina. Aquell senyor Melrosada li semblava una bona persona: fins no el trobà gaire lleig; però no era per a ella: estava mancat de distinció, no era una persona fina; i, al costat seu, no podia fer-hi un paper que li millorés la situació present.

De totes maneres, Isabel, quan abandonà en Melrosada, no volgué defraudar les esperances de la seva amiga: i digué que l'havia trobat simpàtic; i aquesta sola afirmació va ser prou perquè Paulina anés a casa dels seus nebots dient que Isabel estava follament enamorada de don Gaspar.

Es lamentà, però, de la timidesa del professor i de la falta de món que se li veia a cada moment. Tota la família va riure dels fets de la tarda, i la tia Paulina estava molt indignada de la poca serietat amb què els seus nebots es prenien coses de tanta importància.

Don Gaspar Melrosada, quan abandonà les dues dames, anà Rambla avall, Rambla avall, fins a arribar al monument d'en Pitarra. I ¿quina en duia de cap? Ell sabia que al carrer del Gínjol hi havia una casa que se'n deia La Buena Sombra. En Melrosada vivia un moment tràgic de la seva vida, una hora de desballestament absolut, de revolta terrible; en la seva ànima, tot el de dalt anava a baix, i el de baix a dalt. De primer antuvi pensà atiar al port i caure dins d'una barcassa de carbó, a veure si es trencava una cama o li passava un fet sensacional. A tirar-se de cap a l'aigua no hi estava ben decidit: duia altres plans més o menys pintorescs; i transigí amb les seves decisions extremes, acordant el següent: entraria en un lloc de corrupció, i esperaria, esperaria…

Tremolant i esveradíssim, va empènyer la porta del cafè concert. Es sentia el polç a tot arreu del cos, i estava vermell com un perdigot. Com que ell no hi era fet, a anar per aquestes bandes, vacil·là, de primer moment, sense saber on es col·locaria. A les llotges hi veia un sens fi de barrilaires, i algun vell ensopit o potser que es divertia massa; allò no era per a ell. No s'atrevia tampoc a seure en les cadires de primera fila: era comprometre's. Per fi es determinà per instal·lar-se en una tauleta de cafè a la vora de la porta d'entrada.

De moment quedà incendiat per l'escenari. Lo que hi passava era una barreja de soroll de talons i castanyoles, i una llum projectada sobre uns braços i un escot, i una mica d'antiqüeles, i un bé de déu de mantón de Manila.

En Melrosada badà la boca i li brillaren els ulls. La dama de l'escenari l'emocionava: i es feia la il·lusió que sentia una febre satànica a tot el cos. Pensava en la cocaïna, en l'opi i altres coses que havia sentit a dir, i en la mort de Petroni, tal com la conta el Quo Vadis. En aquest èxtasi deliqüescent se li presentà el cambrer, en Melrosada va mirar-lo amb un posat completament d'idiota. El cambrer, veient que en Melrosada no demanava res, li digué:

-Què pendrà, el senyor?

El professor no contestava res, i el cambrer insistí.

-Què pendrà, el senyor? La consumació és obligatòria.

Don Gaspar tornà al món dels vius. Aquell bon home que l'interrogava tan servicial era un ésser vulgaríssim, i feia cara de ser una persona excel·lent. En Melrosada guaità al seu volt i veié vasos de cervesa, i digué que li duguessin cervesa.

La dansarina es retirà, i sortí una altra senyora més provocativa. En Melrosada estava intrigadíssim : amb un posat de mussol mirava l'escenari, que no podia separar-ne els ulls. Una dona vella i mal endreçada, que tenia parentiu o relació més o menys directa amb alguna artista, va seure a la taula del professor. Com que en Melrosada no protestà, i a la dona va semblar-li un disbauxat de molt bona jeia, li digué tranquilament:

-Escolta: que em convides a cafè?

En Melrosada no contestà; i quan comparegué el criat amb el doble de cervesa, la intrusa li estirà el gec i digué:

-Tu, porta'm un cafè.

El cambrer, sense dar resposta, portà el cafè; però aleshores, al nostre home, li passà una cosa més que desgraciada.

Molt a la seva vora bromejaven uns jovenets conegudíssims per ell. Dos de la colla eren lluïssos. Tots estudiaven l'ampliació de dret, i en Melrosada els havia donat lliçons de dibuix in illo tempore.

Els nois començaren a mirar-lo i a riure, i en Melrosada se n'adonà; i, de moment, tota la seva magnífica tragèdia se n'anà a rodar davant de la por còmica, de l'esverament miserable, que l'agafà, com si fos un infant que l'atrapen de dits a la sucrera. El professor s'arronçava com un conill. Amb la sufocació que va rebre li vingué un atac de tos que no s'acabava mai: una tos tan forta, tan comprometedora, que tothom es girà a mirar-se'l i algú féu: -Xit… xiiiit…

La dona que seia amb ell l'abandonà; com ofesa, i li digué, amb aire despectiu:

-Ja em pagaràs aquest cafè.

La tos s'anà calmant; però li entrà un fred, un tremolí, una vergonya, que es pensava de debò que es moria. Va pagar la cervesa i el cafè, i va fugir del local, acompanyat de les rialles de tothom.

En Melrosada continuà en el seu estat deliqüescent. En els aparadors de les botigues s'imaginava veure-hi formes lúbriques i horribles temptacions; les llums li cegaren la vista; el contacte de la gent l'ofegava. Ell es creia un ésser petit, negre del carbó de l'infern, degradat, desfet, indigne de presentar-se davant de ningú. Els quatre estudiants li semblava, encara, que el seguien: les llurs rialletes agudes li fiblaven a l'orella, i les sentia, dins del cervell encès, com si fossin un airet desagradable i agudíssim. De tant en tant es girava per mirar si de debò les puntes dels peus persecutors li tocaven els seus talons, i en lloc dels estudiants s'ensopegava a veure una revinguda dama o un home trist i desolat com ell. Quan arribà a Canaletes ja li havia passat l'emoció; la caminada i l'aire de la nit li posaren l'enteniment en son lloc. Aleshores s'exclamà: -Què has fet, Melrosada! On t'has ficat? Què has vist?- El pobre home no sabia què respondre's a si mateix. Sentia com un horror de la seva pell, dels seus ulls, de la seva boca, del seu vestit, impregnat del fum i les olors del local; dels seus dits, que havien agafat el vas de cervesa, aquell mateix vas on potser havia begut una donota; i com una fúria infernal, veia al seu costat aquella desgraciada que havia ingerit un cafè a les seves costelles.

Anava pensant, pensant, i l'horror era encara més intensa. -Què volies fer? Què era del teu esperit?- Aleshores recordava que la idea del suïcidi li havia esbarriat el pensament: una suor freda tornà a apoderar-se del seu cos. El suicidi! En Melrosada sentia una por estranya, una por de morir: potser la terra que l'aguantava no era prou ferma sota els peus. Però no; estava ben lluny de la mort; i es preguntava: -¿Per què, per què, tot això?- Aleshores veia el d'abans: l'estona del bar, les mirades de la vídua, el que ell havia dit, el que havia fet, el seu torbament, la seva falta de gràcia… No s'imaginava com d'una cosa n'havia vingut l'altra: era tan absurd, tot el que li succeïa aquella tarda!

I, en mig de totes les coses tèrboles (des de la conversa del tramvia, des del diàleg amb el seu cosí, fins a les rialletes dels estudiants), en Melrosada veia la figura de la Isabel.

El seu petit cervell incomprensiu, la seva mica de sensibilitat eixarreïda, feien el màxim esforç i donaven tot el que de si els era permès donar. El pensament d'en Melrosada era tot per a la vídua: procurava recordar detalladament els cops de cap, les girades d'ulls, els sospirs, les paraules, la manera d'agafar el ganivet, la forma de mastegar, la gràcia a eixugar-se els llavis, el límit d'enfonsament del capell, les clapetes de polvos de la cara, la mica de pèl moixí, la posició exacta de les dents; tot allò que en aquells moments en Melrosada (o sàtir deliciós!) hauria omplert de besos. Però no: ell no n'era digne! Com a contrast de la vídua, es veia ell, es recordava amb tots els pèls i senyals, i encara es feia més petit i més ridícul davant d'aquella dona fatal que es posava en mig del camí de la seva vida.

O Isabel! Perla amarga, diamant inassolible, lliri que tremoles en el cim del penyal esquerp! En Melrosada et guaita com una trista tortuga aclaparada per la closca de la seva indignitat i la seva timidesa!

En Melrosada sentia un goig a patir, a torturar-se per ella, a fer-se il·lusions que el trasbalsava una cosa que no volia anomenar per por; en Melrosada s'engrescava amb aquestes idees de pensar que ell, ell, en Gaspar Melrosada, podia fruir aquest sentiment que dóna esgarrifances delicioses i omple la sang de la més dolça angúnia. Ell, l'home tímid, l'home gris, estava en possessió del que és etern com la divinitat que mou el sol i les estrelles!

Amb aquesta tamborinada de pensaments, el professor de dibuix. assolí un tramvia de Gràcia-Rambles, i va seure, arraulit i capficat, a la vora de una dolça velleta que duia un gran ram de flors. I les idees d'en Melrosada eren encara més roses, més blaves, més malves i més perles, i el perfum i la frescor del ram l'anaven enterbolint deliciosament. Ja no pensava en la negror del cafè concert, en els absurds esdeveniments i el desig de tràgica disbauxa: era la vídua primeta, lleugera, endreçada i polida, que el tenia tot feble i tot tremoladís com una gelatina.

Arribà a la dispesa, i fou rebut pel seu amic i confident, un empleat del Municipi. que es deia Salvador Puntí i era espiritista. En Salvador Puntí, celibatari, escardalenc, tenia la cambra al costat de la d'en Melrosada. Com que eren els vells de la casa, els lligava una encisadora amistat, i tots els diumenges anaven a pendre cafè. En Salvador Punti va veure signes, en el rostre d'en Melrosada, que demostraven una interna excitació; i, mentre posaven les estovalles i tothom feia senyals de gana, en Melrosada dugué el seu amic a un recó del menjadoret, i, sota una Venus de guix, pronuncià aquestes paraules:

-Puntí, estic enamorat!…

* * *

Eren quarts de deu de la nit. Paulina estava a les acaballes del seu modest sopar. Sola en el menjador, s'entretenia paladajant, amb veritable golafreria, unes miques de formatge d'Holanda que havia tallat curosament amb el ganivet de postres.

La minyona estava capficada perquè aquella nit Paulina no li havia dit res: ni s'havia interessat pel preu dels ous, ni l'havia torturada a preguntes. Paulina restava silenciosa, amb un aire de satisfacció, com si un vol d'angelets invisibles li anessin a fer petons al sotabarbes i a la nuca.

Després que va plegar el tovalló i va engolir un glopet d'aigua, sense dir res es retirà a la seva cambra. Aquella nit tenia de llegir encara la Lectura Dominical. Intentà la lectura, però no es feia càrrec de res: s'empassava les lletres maquinalment sense copsar-ne el sentit. Va plegar la revista, i va abandonar-se en el sofà on feia les migdiades.

Paulina Buxareu, encara que seguríssima del seu èxit, no hi acabava de veure clar, en tot allò que duia entre mans. Si no perquè hauria estat una cosa poc convenient, Paulina va desitjar una sentada amb el professor, per canviar impressions i esbrinar l'efecte que la vídua havia produït en l'ànima de don Gaspar. Però no, no podia ser: aquelles hores de la nit, i ella sola! No, no: de cap manera. Paulina va resignar-se, i procurà aguantar la seva impaciència.

La seva manera d'apreciar el cas de la vídua i el professor era ben absurda. Un dia, perquè sí, sense motiu que ho justifiqués, li passà pel cap que en Melrosada i la Isabel havien de contraure matrimoni. Això semblarà fantàstic al lector, però Paulina Buxareu era d'aquella manera: totes les idees que tenia sobre les coses, i tots els pensaments que presidien les seves accions, eren nats sense raó ni motiu de cap mena. Paulina Buxareu vivia fora de la vida, completament externa a la realitat, encara que aparentment semblava una bona burgesa, una dona que obra d'una manera determinada, segons la seva educació, la seva qualitat mental, els prejudicis i el corrent de la vida que se l'emporta. Encara que els que la coneguessin superficialment creguessin que Paulina era així, el fet cert i positiu és que Paulina, mai, mai de la vida va obrar com una dona relativament equilibrada.

És que Paulina tenia una fantasia de baixa qualitat, però una fantasia prodigiosa. Tota la literatura que s'havia empassat li feia més mal que una pedregada seca; i la seva pietat profundíssima, la seva religió gairebé fisiològica, l'havien guardada no poques vegades. Perquè Paulina, llegís el que llegís, o sentís contar el que sentís contar, mai, mai es veia externa del tot al que li entrava pels ulls i per les orelles. Com que era poc comprensiva o comprenia malament, fins les tonteries desgraciades dels seus autors predilectes es feien més desgraciades encara en el cervell de Paulina. A tota aquesta manera de ser s'hi ajuntava un aplom esgarrifós, una fe absoluta en la seva superioritat sobre les altres dones, i un do de proselitisme per a imposar tots el seus acudits.

Un temps, quan es creia apta per a les grans passions i els actes sublims, volgué assajar sobre la seva pròpia persona, sense mirar les conseqüencies del que es proposava fer. Després, quan es donà aires de dona reposada, i lliure de les tempestats espirituals, volgué fer servir la gent que la rodejava per forjar novel·les vives amb la sang i amb l'ànima del pròxim.

No vol dir que la tia Paulina fos una dona perillosa: duia, com s'ha vist ja, tots els seus trucs pintats a la cara; però Déu ha posat en el món éssers com en Gaspar Melrosada perquè les ties Paulines, amb la més bona intenció, en facin víctimes expiatòries.

Ella havia llegit algun idil·li entre un celibatari i una vídua; ella sabia que els homes que viuen solters es tornen egoistes i escèptics, i que llur mort és com la dels pardals sota la neu. L'aspecte teatral que oferia per a ella el casament d'en Melrosada i la Isabel, i la simpatia que li havia inspirat el professor, juntament amb el desig de fer-li la felicitat, foren els elements que engendraren la idea monstruosa. Paulina no pensà ni un sol minut en les qualitats de l'un ni de l'altre, ni la inquietà per un moment llur psicologia, perquè, per a Paulina Buxareu, les ànimes de la vídua i en Melrosada no eren precisament les vives i veritables que informaven llurs cossos, sinó que eren unes ànimes completament falses, que havia creat la imaginació de Paulina; i en Melrosada no era el professor tímid que viu a dispesa, i la vídua no era aquella Isabel banal i egoista, sinó que eren dos éssers humans que no tenien res que veure amb la realitat i vivien solament en el cervell de Paulina Buxareu.

Un cop se li acudí la idea de aquest casament, ja no va tornar a meditar-hi; el que ella havia pensat era una cosa definitiva i havia de succeir, perquè era bo, just, natural, per a ella; i aleshores totes les seves forces tenien d'anar encaminades a assolir-ho. No hi feia res, que topés amb dificultats terribles; no l'esverava el ridícul ni la por d'un fracàs: ella estava seguríssima que complia amb el seu deure.

Vet aquí per què aquella nit la nostra adorable Paulina rumiava i pensava i estava una mica intranquila. S'havia donat el primer pas: el decisiu, potser. Ella estava seguríssima que Isabel no hi venia malament. En Melrosada era una incògnita; però Paulina també estava segura que de la voluntat del professor ella podia fer-ne el que volgués.

Quan la Paulina va jeure embolicada amb tots els atuells i abrigalls del seu llit; quan reposava dolçament dins la castíssima camisa de dormir, amb els cabells collits per una còfia nocturna; després que hagué promès cinc pessetes a Sant Josep de la Muntanya si tot allò sortia del gust d'ella; la nostra Paulina, ja una mica ensonyada, es lliurà als més optimistes pensaments. S'imaginà la llar dels seus amics. Ella hi anava de visita. Isabel li besava les galtes amb emoció. En Melrosada li oprimia la mà efusivament. Ella seia a la voreta del foc. En Melrosada parlava de pintura; tossia una mica; deia que estava constipat. La seva muller se n'anava un instant per dur-li una tassa de te. Aleshores en Melrosada li deia confidencialment:

-Paulina: sóc feliç!

Després tornava Isabel. Es posaven a parlar totes dues. Parlaven de llurs coses: de vestits, de visites, de com es posava car el servei, de l'excel·lència del conill amb pèsols; i després, després, més baixet, Isabel, a cau d'orella, li deia aquestes paraules:

-Paulina: saps?… Em sembla que sí! em sembla que sí!… Ahir vàrem anar a casa el metge…

I Paulina li besava les galtes, on lluïa una llàgrima d'emoció i pensava fer una gorreta ben bufona amb unes puntes i uns llacets de seda.

I Paulina Buxareu, que pensava aquestes coses tan belles, es sentí vençuda per la son, i començà una tanda de roncs tènues, discretíssims, virginals.