VI

Isabel havia vist tres o quatre vegades en Melrosada, i el comentari que feia sempre a la seva amiga era aquest:

-Però, Paulina, si és tan tímid!

En Melrosada anava a aconsolar-se, amb la tia Paulina, de l'esverament i del tremolor que li produïa la seva enamorada.

-Estic foll! estic foll! Me l'estimo…

I Paulina contestava sempre:

-Doncs què espera, home!

Paulina estava satisfeta, contenta de la seva obra. Veia amb fruïció les reformes que en Melrosada havia fet en el seu vestit, en el pentinat, en un cert aire arrogant que es donava: en Melrosada, en pocs dies, havia millorat moltíssim; però estava com avergonyit davant de la família Buxareu. No cal dir que les classes de dibuix s'havien acabat feia temps i el professor només hi anava de tant en tant a fer visita. En Víctor, que al principi esbroncà la seva tia, acabà per inhibir-se, i fins prohibí a la canalla que fessin broma de l'antic professor. Cada vegada que parlava amb ell es trobava cohibit, perquè el pobre don Gaspar, encara que dissimulés, era massa ingenu i no tenia recursos per amagar l'estat de la seva ànima.

Les entrevistes amb la vídua es feien en el bar del «Siglo»; però la tia Paulina ja se n'havia empescat una de més seriosa en el seu propi domicili. Aprofitant la diada del seu sant, per exemple, una tarda de petita reunió, per a veure si donava una empenta a don Gaspar i l'home es decidia a declarar-se.

Isabel, que havia començat l'aventura de per riure, estava també una mica esverada davant de l'assiduïtat del professor. Perquè Isabel es deia: -Aquest home se'm declararà. I què faig aleshores?- És positiu que en Melrosada no li feia gens de gràcia: li semblava impossible poder-lo estimar. I, si venia el moment de la declaració, què? Li donaria una carbassa rodona. I aleshores la seva amiga es faria càrrec de la comèdia jugada. ¿S'evadiria sense negar res ni prometre res? Demanaria temps per a pensar-s'hi? Li diria que sí des del primer moment?

Aquesta darrera pregunta l'omplia d'angúnia. No, de cap manera: ¿Què faria, ella, casada amb aquell home? És clar que ell l'estimaria, la contemplaria; però qui era, ell? Un professor de dibuix, un home humil, que estava arregladet, sí, però que no podia satisfer de cap manera les seves ambicions.

Isabel havia decidit, ja feia temps, una norma de vida. Ella no tenia més enllà de trenta vuit anys, i els duia molt ben portadets. La seva persona era cotitzable, encara que fos per una petita quantitat, i estava resolta a no oferir-se en el mercat matrimonial si ella no sortia guanyant-hi amb escreix; i el pobre Melrosada, per bona persona que fos, no li oferia pas aquest guany. I per tan poca cosa Isabel no volia provar, de cap manera, una aventura matrimonial d'on potser sortiria amb les mans al cap.

Però, malgrat aquesta resolució, Isabel dubtava i patia. La seva amiga s'havia fet ja una falsa il·lusió. Aquesta il·lusió anava creixent a mesura que passaven els dies, i Isabel no tenia cor per a treure-la-hi d'un cop, per a dir-li que ella no estimava gens don Gaspar, i que tot el que fes Paulina i el professor era completament inútil.

Isabel era hipòcrita i covarda, i estava segura que Paulina no li perdonaria aquest engany. Li feia por de perdre una amiga com aquella, i li feia por, també, que vingués el moment terrible de decidir-se. I, en mig d'aquestes pors, sentia una mena de confiança en si mateixa: esperava que arribés algun esdeveniment, una cosa que justifiqués el seu refús, de manera que en Melrosada fos carbassejat i Paulina restés convençuda.

Els companys de dispesa d'en Melrosada notaren tot un canvi en el professor; però ell estava reservadíssim, i només a en Salvador Puntí feia les revelacions necessàries.

Les minyones de la casa en patiren les conseqüencies d'aquell canvi; perquè en Melrosada, home descuidat i pacífic, va tornar-se exigent de mala manera i cada dia cridava dues hores si no li havien enllustrat bé les sabates o no li havien cosit un botó dels pantalons en la forma que encomanà la nit anterior; es feia raspallar els vestits dues vegades el dia; i la minyona que li arreglava la cambra notà amb estupefacció que en Melrosada havia adquirit un raspallet de les dents i una mena de pasta que feia olor de menta. Tot això es comentà a la cuina, i les dones deduïen que el cast i innocent Melrosada tenia algun trafegot de faldilles.

En Salvador Puntí era el digne company d'en Melrosada; i, més que el seu parent jesuïta i més que ningú, podia inspirar confiança al professor enamorat.

En Salvador Puntí era un espiritista serè i convençut. Anticlerical terrible, no se li escapava, però, cap paraula despectiva ni cap protesta contra els capellans: molt al contrari, a la dispesa hi havia dos clergues, i ell els tractava amb el més gran respecte i amabilitat.

Segur de posseir la veritable doctrina, era condescendent amb tothom i no es ficava amb ningú; i, si algun cop li feien broma de les seves conviccions especials, somreia serenament, i en el fons de la seva ànima perdonava l'indiscret.

De jovenet havia estimat amb passió una cosidora eixelebrada. Un dia va veure que la cosidora li era infidel: en Puntí va resignar-se. I quan, després de molt temps, la malvestat va oprimir aquella dona, ell va donar-li participació en els seus estalvis; participació que encara continuava oferint amb veritable filantropia.

Després d'aquest desengany, havia estat cast i no havia pensat mai en el matrimoni. Complia estrictament els seus deures d'empleat municipal, i no tenia altres vicis que pendre cafè els diumenges, anar a veure melodrames al Paral·lel, i, com a grans extraordinaris, dinar al Petit Pelayo i sentir l'òpera des del quint pis del Liceu.

Un cop la setmana, sortia misteriosament després de sopar, i no deia mai on encaminava els seus passos; encara que dos estudiants de Balaguer, que feien la carrera de medicina, descobriren que en Salvador Puntí anava a una sessió d'espiritisme o a fer el bé, com diuen els iniciats.

En Puntí era un home convençut de la seva valor limitada, i ho fiava tot a la misericòrdia divina. Mai promovia cap discussió, ni contradeia els seus companys, ni afirmava res amb aplom. Comprenia fins a quin punt la gent estava distanciada de la seva manera de pensar i de sentir. Algun cop inicià converses de proselitisme amb en Melrosada; però veia clarament que el professor no hi volia saber res, amb els esperits.

Però aquella situació en que es trobava don Gaspar l'havia tret del seu estat de fredor i d'equilibri mesquí: davant de les coses del món, es veia desconcertat, i admirava el seu company de dispesa, el qual trobava un sentit a la vida i tenia resolt el problema futur. En Melrosada, com un malalt que prova tots els remeis, sense saber quin li donarà la salut, es lliurà, aquells dies, al diàleg confidencial amb en Salvador Puntí, i li féu confessió plenària. En Puntí no creia en aquell amor. Opinava que, en el cos d'en Melrosada, un esperit lúbric hi havia fet de les seves: calia que en Melrosada s'humiliés i es purifiqués, i fes esforços per desfer-se d'aquell esperit que el dominava.

Al professor li semblava una mica absurd, tot allò: no s'ho acabava de creure; i en Puntí, amb veu amarga, li deia sempre:

-Melrosada, faltant-li la fe són inútils les meves paraules; la fe és essencial.

En Melrosada vacil·là i dubtà fins al punt que tot allò que li deia en Salvador Puntí li produïa un cert esverament.

En Salvador Puntí intensificà les seves prèdiques; i en Melrosada, que ja no es veia del tot extern a aquell món misteriós on vivia el seu amic, sol·licità l'iniciament, i en Puntí, molt satisfet, li va prometre que el duria a una sessió, on es faria perfecte càrrec i quedaria convençut de tot allò que li semblava impossible.

Una nit anaren al lloc del misteri. Era un entresol miserable del carrer de Mendizàbal. En aquell entresol hi vivia una certa dama ex-amiga d'un aristòcrata. Els dos visitants trucaren a la porta i penetraren immediatament al menjador; un menjador petit on hi havia una vintena de persones segudes al volt de la taula. En Melrosada fou presentat a la mestressa. Era una dona d'uns cinquanta anys, passada, pintada, vestida amb una bata de seda violeta, trofeu d'antigues grandeses, però que aleshores tenia les puntes estripades i la color beguda. Aquesta dona els rebé amb gran amabilitat, i els oferí dues cadires. La concurrència era tota d'aspecte humil i deplorable: dones que venien de qui sap a on amb la canalla que se'ls adormia a la falda; algun noiet dependent de drogueria; algunes modistetes que anaven amb el pare i la mare i tota la família; i en un recó es distingia, pel seu aspecte encara més humil, un obrer monstruós com un goril·la, amb les espatlles de descarregador del moll i una alçària de Sant Pau, que anava amb samarreta i pantalons de vellut. En Melrosada i en Puntí cridaven l'atenció per llur aire de senyors; i el professor es meravellà de la manera com tota aquella gent tractava el seu amic, i de la germanor que presidia aquell acte.

Al moment que arribaren, un mèdium feia admirables revelacions. Era, el tal subjecte, un xicot prim, fadrí llauner, que es sentia posseït feia dues hores, i encara no havia acabat la feina.

Es posava a gesticular en mig dels concurrents, cloïa els ulls, i feia unes aspiracions estranyes amb el nas, com si volgués ensumar rapè; i de sobte deia que la república era un fet, i es passava els dits per la barba afaitada, i aleshores, un home gras i vermell que se'l mirava amb uns ulls com unes taronges, deia, tot convençut:

-És en Ruiz Zorrilla!

Després del seu discurs republicà, el fadrí mèdium obria els ulls, i els tornava a tancar de seguida. Es posava una mà damunt del pit, i l'altra mà, amb el puny clos, la col·locava damunt dels ronyons; aixecava el cap amb arrogància, i deia:

-Voto a cien mil bombas!

Aleshores el subjecte gras i vermell aclaria el personatge, i insinuava, tímidament:

-És en Napoleó!

En Melrosada, encara que no creia res de tot allò, s'estava quiet com un pollet, i per res del món s'hauria atrevit a parlar, ni a riure's del que veia.

Per fi aquell xicot extraordinari s'assegué, demostrant una fatiga enorme. La mestressa de la casa li dugué un vas d'aigua, i va dir-li, maternalment:

-No s'entregui més: per avui ja n'hi ha prou.

I el xicot, quan sentí aquestes paraules, s'embolicà el coll amb una bufanda, s'enfonsà la gorra, i fugí cap a la porta sense dir res.

Tot allò, a judici d'en Melrosada, era bastant especial. En Salvador Puntí, completament oblidat del seu amic, s'entretenia llegint les revelacions més importants que havien fet aquells dies els esperits, i que la mestressa tenia copiades a màquina.

No tardà gaire a arribar una dama menuda, embolicada amb una manteleta de pells de conill i una mantellina tronada. Tenia el nas com un cigró, uns ulls petits i lluents, i un aspecte de mala persona.

Aquella dona era una professional de l'espiritisme, i estava molt carregada d'orgues. Tots la saludaren amb respecte. La mestressa va dur-li una botella de vi i un vas; i, després de fer beguda, la dama de les pells de conill començà un discurs sense cap ni peus, amb una veueta de nas ensopidora. Deia un grapat d'heretgies imponderables i tothom assentia amb el cap sense entendre'n un borrall perquè aquella bona dona no sabia què s'empescava.

Després del seu discurs preparatori vingué una oració per a il·luminar les ànimes i allunyar els mals esperits. La mestressa recomanà als presents que es concentressin, i tots acotaren el cap i es posaren la mà al front; i de seguida la dama del discurs inicià una mena d'atacs de nervis,i, sense gaire esforç, es trobà posseïda per l'esperit d'un carreter de Teruel completament poca solta. La mestressa i en Salvador Puntí tractaren de convèncer l'aragonès incorrecte, que se'n va anar aviat, després de fer constar els desigs que tenia de pegar a la seva dona.

De l'altre cantó de la cambra s'oïren uns sospirs i uns bufecs, i ja n'hi va haver una altra de posseïda. Era una noia vinguda de la Barceloneta, molt blanca i rossa, amb la cara enfarinada i sense gens d'expressió. Duia un collaret de perles falses, i la pobreta feia un posat de passar molta gana. Es sentí trasbalsada per una ànima deshonesta, una mena de cortesana del carrer de Trentaclaus que deia veritables inconveniències. Costà moltes penes el posar-la a to; i, pronunciant les oracions reglamentàries, la varen fer fugir més que de pressa.

Quan encara no se n'havia anat aquella larva pertorbadora, dues noies més començaren a bufar i a estremir-se, i vinga esperits i esperits, que la pobra mestressa ja no s'hi entenia; i, en mig del desori, aquell home gras i vermell es posà a plorar i a grinyolar, i una indivídua que tenia al costat, que era la seva pròpia muller, començà a bufar-li els ulls i a ventar-li el front.

El pobre home no volia ser posseït, de cap manera, i els dimonis el violentaven.

Gràcies al buf poderós de la seva dona, els esperits el deixaren en pau; aleshores l'obrer gegantí començà a roncar com un lleó, i a posar els ulls en blanc, i a tremolar d'una manera espantosa. Una de les noies posseïdes, amb l'aspecte de somnàmbula, anà al seu encontre i s'agafaren les mans, i el tremolí era cada vegada més intens i més esfereïdor. Els roncs del bastaix i els gemecs de la noia arribaren a capficar en Melrosada, que ja es penedia d'haver vingut i tenia por que d'un moment a l'altre seria posseït per algun tarambana.

La dona del nas de cigró començà a ventar el front de l'obrer, i declarà que estava pres de l'esperit d'un frare dolent que era molt orgullós i no podia parlar, i que la noia que l'agafava de les mans estava posseïda per un altre dimoni també dolent i orgullós. I el més trist és que aquells esperits no volien anar-se'n de cap manera.

Aquest espectacle grotesc i esgarrifós durà fins a la una de la matinada ultra les oracions i les accions de gràcies. La concurrència se n'anà dolçament, com si sortissin d'una funció de puxinel·lis. La mestressa pregà als visitants que no descuidessin aquelles pràctiques i no deixessin de venir les nits següents.

En Salvador Puntí i en Melrosada caminaven agafats del braç. En Melrosada estava intrigat i esverat per tot allò, i no gosava obrir la boca; i en Salvador Puntí, després d'un llarg silenci, digué aquestes paraules al seu amic:

-Vostè ha vist, Melrosada: són gent humil, i sense cultura; però tenen fe, i Déu estima els pobres i les ànimes senzilles. Els miracles mai són provocats pels orgullosos.

L'obra que avui hem fet és una obra piadosa, una bona obra de caritat. Ha de saber, amic meu, que les ànimes dels morts volen per l'espai, sense que es coneguin a si mateixes, amb tots els defectes i vicis que tingueren en vida; i aquest és el seu purgatori fins que Déu els dóna el coneixement de la veritable llum i assoleixen aleshores la felicitat eterna. Aquestes ànimes, que purguen encara en la ignorància de la veritat, es serveixen d'un cos viu per a manifestar-se. El mèdium és l'instrument de què es valen per a parlar als vius i per a confessar la seva desgràcia; i aleshores les nostres oracions i els nostres consells les ajuden a cercar la llum, a humiliar-se i que puguin conèixer la seva naturalesa d'esperits.

L'obra d'ensenyament és la que hem celebrat avui. Nosaltres hem de procurar fer el bé a les ànimes del purgatori i conduir totes les nostres accions pel camí recte, perquè després de la mort el nostre esperit no fugi com el d'aquests desgraciats.

-Li confesso, Puntí, que tot això és extraordinari- contestà en Melrosada; -però també dec dir-li que no em soluciona res, que no hi veig clar en lo que pugui referir-se al meu amor.

-Veurà, Melrosada: no totes les ànimes es manifesten clarament. Aquell pobre obrer de l'atac epilèptic, fa vint anys que el domina un esperit i no vol abandonar, de cap manera, el seu cos, i només en circumstàncies de gran concentració l'esperit es manifesta a la intel·ligència dels altres, però no pot parlar mai. Algun mal amic que vostè ha tingut a la vida, alguna persona morta a qui vostè agravià involuntàriament, es venja en aquesta forma: fent-li creure que vostè sent una passió per una dona, donant-li les inquietuds i les vacil·lacions que ara el dominen.

-Li confesso, Puntí, que tot això no m'acaba de convèncer. Em sembla que el meu enamorament serà tan fora de lloc com vulgui, però els esperits dels morts no hi tenen res que veure.

-Vostè podrà opinar així, però el que jo li he dit és la pura veritat. No em ve de nou la seva poca fe: necessita altres experiències; però cregui'm, Melrosada, humiliïs…

Aquella nit el professor rebé una gran decepció: el seu company no li podia aclarir l'estat de la seva ànima. No, no: de cap manera. Havia patit terriblement: aquell espectacle del carrer de Mendizàbal l'esborronava com l'escena del cafè concert. Mal per mal, preferia la conversa del seu cosí jesuïta o els panorames optimistes de la tia Paulina.

Des d'aleshores comprengué que entre en Salvador Puntí i ell hi havia un abisme espantós. Com podia ser veritat, aquella teoria absurda? No era cap mal esperit, el que el dominava: era el cos eixerit de la vídua, la seva conversa, les seves mans fines i les seves ungles acurades. Oh! aquelles mans!

El que no comprenia en Melrosada era per què el seu instint no s'havia despertat fins aleshores; com havia passat tota una vida sense pensar en la necessitat absoluta de cercar una dona honrada que l'estimés. I la por era sempre la mateixa: creure que potser havia fet tard, que era ja impossible que ell enamorés ningú.

En Melrosada feia anys que menava una vida absolutament casta, i una idea terrible li perforava el cervell com un filaberquí. Es ruboritzava de confessar-s'ho a sí mateix; però era una cosa essencial, una cosa imprescindible, per a assolir el que desitjava.

Aquesta temor tan íntima no s'atreví a manifestar-la a ningú: fins es donava vergonya de consultar-ho a cap metge. En Melrosada era excessivament pudorós; però la seva por era excessivament inquietant. Aquella nit de l'espiritisme, quan en Melrosada abandonà el seu amic, es sentí més que mai dominat pel dubte corsecador. Es tancà a la seva cambra, i li vingué una idea ardida, veritablement impròpia d'ell. No volia viure més amb aquella intranquil·litat: decidí que l'endemà, a la caiguda de la tarda, faria la prova. Organitzà tot un programa: aniria a tal banda, beuria una mica, procuraria perdre el seny, i després… després… Quan pensà en lo de després en Melrosada s'esverà més que mai. Oh, no! De cap manera! No podia fer-ho, no havia de fer-ho: el seu amor l'en guardaria! ¿Ell, cometre semblant indignitat? Ni que fos a fi de bé.

En Melrosada sentí unes esgarrifances de fred espantoses, i, sense saber com, els ulls se li ompliren de llàgrimes; i, tremolant, agafà la seva camisa de dormir i l'apretà contra el pit com si fos un lliri puríssim.