III
El piset agençat amb mobiliari propi; la catifa vermella que ha escollit després de comprar un ram de violetes i un parell d'encasades tendríssimes, nevades de sucre; la trista ranera de la gorja fracassada, acompassant-se amb un soroll de cullereta i amb la blancor d'un tovallonet brodat; l'estrenyacaps que s'endormisca vora una cabellera femenina sense pompa ni crepè, ni agulles torturadores: tot això somnia don Gaspar; i aquest pensament amable se li posa al coxí on dorm, i li fa pessigolles al nas com un dimoniet temptador. Però don Gaspar pensa: -Com assolirem això? De quina manera?
Ell prou s'ha engrescat, en mig de dubtes i desenganys: en mig de la seva celibatària foscor, prou ha obirat la cuca de llum, i la cuca de llum es deia Isabel; però ara ja és impossible assolir-la. Sí, sí, és impossible; però les ganes encara són més vives que abans. Però en Melrosada es pregunta, cada matí, en despertar-se una mica esverat pel somni turbulent que acaba d'abandonar-lo: -Com t'ho faràs, Gaspar?- I el positiu és que no sap com fer-s'ho. I, amb una desesperació callada, per sobre dels calçotets de punt es cenyeix les tràgiques lligacames.
Un dia es llevà don Gaspar amb una gota d'optimisme a la punta de la llengua, i el cafè i la torrada de tots els matins li varen semblar més sabrosos que de costum. Era diumenge, feia molt temps que no havia estat al Parc, i va pensar: -Anirem a veure les bèsties.- Un artista com ell s'engrescava sempre amb els gestos i els moviments d'aquells animals exòtics.
El sol, meravellós, s'enganxava com una mel tèbia per tot aquell bé de Déu d'arbres, i feia més suportable la humitat del lloc. Don Gaspar caminava embadalit, contemplant les criatures verdes, vermelles, grogues i violetes, menudes, grasses, saltadores, rialleres i comprometedores, que rodaven d'un cantó a l'altre com una mena de flora paradisíaca.
A ell la canalla li tenia el cor robat: els instints paternals se li exacervaben feia una temporadeta. -¡Que feliços són els homes que tenen fills!- pensà don Gaspar. En aquest moment només en veu la part dolça, dels pares de família: no l'esgarrifen les malalties, les rareses i les sabatetes estripades; i allò de dir: -Moca't!-, i allò del riu filial sobre els pantalons. És clar que ell no les ha passades, aquestes coses, ni sap el pa que hi donen: ara només veu les cares vermelletes, els nassets estarrufats, les trenes rosses i les mitges estirades.
Tot caminant, don Gaspar ha anat a raure davant mateix de la gàbia del tigre. La bestiassa ferotge ronca, ajaguda impúdicament, i fent amb els llavis un moviment d'orgull instintiu.
-Que és bonic!- exclamava el professor. -¡Quina majestat!
El tigre de Bengala suggereix a don Gaspar una carrera de pensaments heroics: Les selves tropicals, les palmeres, els elefants, els negres, els prínceps vestits de diamants; tot allò que ell ha vist en aquells cromos que porten, a sota: Caceria del tigre. Si aquesta bestiassa pogués parlar, ¡que en contaria, de coses extraordinàries!
El tigre s'ha despertat, i mira en Melrosada amb una gran indiferència, esternuda, badalla, mostra les dents, i va d'un cantó a l'altra fent amb l'os del rosari veritables prodigis de flexibilitat.
Al professor l'entusiasma cada cosa que fa el tigre. Pensa que és una tonteria de no anar-lo a veure més sovint. Un divertiment que costa tan poc i que la gent no se'n sap aprofitar! Tot mirant el tigre li entra un pensament d'horror: aquella bèstia que sembla tan pacífica, tan resignada, imagina't, si sortís de la gàbia, les desgràcies que faria! A quatre passes hi ha tot un chor de criatures, i al bon home se li posa la pell de gallina veient per un instant, com el tigre s'empassa aquell vol d'angelets de Nostre Senyor igual que si fossin fruites i cireres.
Després del tigre ha anat a veure els lleons. Els lleons no li semblen tan perillosos. En el país on viuen, el lleó ha arribat a ser una bèstia casolana: s'ha abusat tant del lleó espanyol, que fins sembla que ja no té de mossegar. Aquesta és la idea que té en Melrosada del rei del desert.
Demés en Melrosada sap aquella història d'un sant que va treure una punxa de la pota d'un lleó, i troba natural aquesta història. Ell, en un moment donat (un moment com aquell que va agafar el lloro en el jardí dels Buxareu), s'atreviria a fer una cosa semblant; però… amb un tigre!… ca! No hi ha sant, per sant que sigui, que s'atreveixi a acostar-se a un tigre. Recorda una vegada, don Gaspar, que va veure un domador de feres que se les havia amb aquesta mena de bestiotes, i don Gaspar va patir molt d'esperit i li fou precís anar-se'n del local i sortir a pendre l'aire. Després va llegir en el Brusi que el tal domador morí víctima de les urpes d'un tigre.
La visió dels animals de la selva li ha donat, aquest matí, una concepció una mica estranva de la lluita per la vida.
-Ves si en són, de forts i poderosos, aquests animals! Imagina't la calor del desert, amb una mena de plantes que totes tenen punxes, com les atzavares i les figues de moro; imagina't, sense una gota d'aigua, amb una fam tan espantosa, les hores que fan de camí, saltant marges altíssims, sentint de lluny l'olor de la carn, els perills que passen, els vols de mosquits que els punxen els ulls! I ells, desafiant-ho tot, amb una valentia i agilitat extraordinàries, saltant damunt de la presa, i empaiten els caçadors, i es mengen els negres i els roben les criatures!
¡Ves si ens ensenya coses el Creador, per medi dels animals sense intel·ligència! ¡Ves si n'hem d'apendre, de lliçons, d'aquests irracionals magnífics que aquí tenim empresonats dins d'una gàbia!
¡I nosaltres, homes, que amb poca aigua ens ofeguem; i tu, Gaspar, que vius limitat per la teva timidesa, i no ets altra cosa que un conill casolà rosegant una fulla de col miserable!
En Melrosada gasta amb ell mateix una terrible eloqüència. Sort que ha anat tirant caminal amunt, i ja és davant de la gàbia de les oques.
Les oques, amb llur cridòria incivil i amb llur aspecte de peixateres enfarinades han aigualit una mica la força del seu soliloqui.
Don Gaspar pensa: -Ella és com les oques; ella és barroera i sense comprensió, com aquests vils animals! Però què dius, pecador? No, no: la venjança mai! Ella no és com les oques!
I guaita de seguida una grua de Numídia, lleugera i esbelta, tota desdeny i distinció; i en Melrosada pensa que ella és com aquesta au fina i flexible, i ell és un imprudent de sol·licitar-la. No s'han fet, aquests éssers meravellosos, per als homes com en Melrosada. Sí: ella és així, polida i saltadora, amb aquest tènue plomall de la cua, que fa l'efecte d'una cascada de neu.
-Si jo tingués l'ànima del tigre, podria enamorar la Isabel!- diu don Gaspar, tot convençut; -però jo tinc l'ànima del camell, i duc el gep de la meva poca cosa a l'esquena: jo tinc d'inspirar pietat. I qui s'apiadarà de mi?
Més amunt ha vist els galls i els pavons i els faisans com criden i encalcen les famelles, i en Melrosada diu: -Coratge, Gaspar coratge! Audaces fortuna juvat!- exclama, tot satisfet d'haver recordat la sentència llatina.
Don Gaspar frueix la passejada i les meditacions perquè ja és hora de dinar i se'n va cap a la dispesa.
Després de dinar es pregunta: -Hi aniràs? No hi aniràs? Bah! anem-hi! Amb quina cara et rebran? Audaces fortuna juvat!- torna a dir, més engrescat encara.
Feia dos mesos que no havia estat a casa els Buxareu. Hi va arribar tremolant com la fulla a l'arbre. Va trucar feblement, enretirant de seguida el dit del botó (com si hi haguessin posat una punxa), i va esperar que la cambrera obrís.
Ell pensava trobar una cara coneguda; però feia pocs dies que els Buxareu havien canviat de minyona, i sortí a rebre'l una mossa castellana que no havia vist mai.
La noia tingué grans dificultats per a apendre el seu nom, i el féu esperar al recibidor. Al cap d'un moment aparegué en Víctor estossegant, amb una cara alegre, tot efusiu. Li dóna un cop a l'esquena, dient-li: -Melrosada! ditxosos ulls! Ens pensàvem que s'havia mort! Però què ha fet? Que ens té oblidats? Tot això ho digué precipitadament, sense donar-li temps de contestar cap excusa. Quan en Víctor va fer una petita pausa per respirar, en Melrosada engegà una professó de compliments, i féu valer, com atenuant de la seva absència, una malaltia que el tingué una setmana al llit, i després la feina d'aquells últims dies.
-Entri, entri. Som encara al menjador. Pendrà una tassa de cafè: no és veritat?
En Melrosada, vermell i atrafegat, sense saber on deixar el barret, va seguint l'amo de la casa, fins a arribar al menjador, on és rebut amb una amabilitat corprenedora.
Els nens són al jardí, cosa que tranquil·litza el professor, perquè la sinceritat infantil el desconcerta. Hi ha la Maria de la Mercè, la tia Paulina, i la Lluïseta i el seu marit, que fa pocs dies que han arribat del viatge de nuvis.
El marit de la Lluïseta està gras: és d'aquells nois que el matrimoni els prova. Parlen de llur viatge: han estat a Itàlia. En Víctor, que també hi anà amb la seva dona, vol discutir tot el que diuen, i vol estar més informat que ells dels hotels, de la color dels tramvies, de les tendes de macarrons, de les cerveseries, i de l'abillament una mica estrafalari, que duen els guardes suïssos del Papa.
La Lluïseta parla de Venècia amb un tremolor emocionant. Al seu marit, el que li agradà més, de la ciutat ducal, fou un plat de petxinetes amb mostaça que els serviren a l'hotel, i aquells grinyols incomprensibles que fan, a la nit, els gondolers.
La tia Paulina, que no hi ha estat mai, diu, tota commoguda:
-Itàlia! Itàlia!
I en Melrosada, que tampoc hi ha estat mai, repeteix, també commogut:
-Itàlia! Itàlia!
En Víctor diu, dolçament, a en Melrosada: -Allò és la terra per a vostè! Com fruïria!
I en Melrosada respon:
-No me'n parli, no me'n parli! Tantes coses volem, que no podrem aconseguir mai! Itàlia és un dels meus somnis daurats; però què s'hi ha de fer!…
Aquest to elegíac d'en Melrosada ha entristit una mica la conversa. La Lluïseta, amb la seva alegria animal, i passant la mà per les galtes del seu marit, vol animar la concurrència.
El marit, complagut per aquella pública expansió de la seva dona, guaita la Lluïseta amb una estúpida tendresa; i la tia Paulina, confidencialment, s'acosta a en Melrosada.
-Ja ho veu, Melrosada! Ells són feliços!
Don Gaspar, amb estranyesa, s'adona que la seva presència a casa dels Buxareu no desperta la situació enutjosa que ell esperava. Està ben vist que ningú es recorda, en aquells moments, del seu fracassat matrimoni, ni de la ridícula història de les lligacames: una vegada ha pres la tassa de cafè, li fa l'efecte que totes aquelles coses era ahir que les veia, i que res no ha passat des de la darrera visita. Això li dóna tranquil·litat, i ràpidament en Melrosada torna a pensar en les consideracions que feia el matí: la imatge del tigre de la selva hindostànica, i la imatge del conill rosegant la fulla de col, se li apareixen clares esperonant-lo; i aleshores, una idea, que ja altres cops se li presentà i va rebutjar-la com un mal pensament, se li presentà de nou, i a en Melrosada no li semblà pas tan despreciable.
És un pensament obscur que ja fa temps dorm en el fons de la seva ànima; una cosa que ell mateix no s'ha atrevit a confessar-se, que ha persistit abans i després de la seva aventura matrimonial, que ha anat creixent i prenent forma sense que ell se'n donés compte. I ara, escoltant les paraules de la tia Paulina el va encenent a poc a poquet; i, el que li semblà un temps cosa impossible i absurda, ara ho vol amanyagar com l'esperança única, coordinant aquesta esperança amb el soliloqui suggerit pels animals de la col·lecció zoològica.
La tia Paulina parla:
-Ja ho veu, Melrosada! Ells són feliços! Si sabés l'alegria i la tristesa que m'ha causat, el casament de la meva neboda! Ja em començo a sentir vella! Ja ho veig: tota la vida he estat i seré això: una germana de la caritat!
En Melrosada sospira, tremola, es torna vermell, i, molt baixet, perquè només el senti la tia Paulina, diu, emocionadíssim:
-Escolti, Paulina: i ¿no voldria ser també una germana de la caritat, per a aquest pobre malalt, que l'estimaria amb tota l'ànima?
