IV

El menjadoret de Paulina és, aquesta nit, ple de batecs invisibles. La llum malva deixa endevinar tot just els objectes. El canari canta frisós dins la gàbia, i no vol adormir-se de cap manera. Paulina ha deixat les plates gairebé intactes. La cambrera ha insinuat tímidament:

-Senyoreta: que no es troba bé?

-No és res, no és res- ha contestat Paulina; -ja podeu anar a sopar.

Paulina ha pres una pera de confitura, i l'ha mastegada d'esma sense trobar-li cap gust. Després ha plegat el tovalló i ha begut un glopet d'aigua.

-Déu meu, Déu meu!- exclama Paulina. -Però és possible? Com s'ha atrevit a dir-m'ho? I jo no he sabut contestar-li res? Però és que ha perdut el seny? és que s'ha tornat boig? ¿De quina manera la nostra amistat ha pogut convertir-se en una cosa que jo no sospitava mai?

El que passava a Paulina era verament per a preocupar-la una mica. Des de la mort d'aquell poca pena d'en López Mantecón, ningú (el que es diu ningú!) havia dirigit a Paulina una paraula d'amor. Ella, malgrat el seu escepticisme matrimonial i malgrat les coses que s'han contat en aquest llibre, havia mentit tota la vida, i, sense voler, de vegades li sortia a flor de llavi el veritable neguit de la seva ànima. Paulina no va renunciar mai a l'amor: si aparentment s'hagués pogut creure en aquesta renúncia, eren els fets, i només els fets, qui la imposaven.

La persona que havia intimat més amb ella, encara que ens sembli absurd, era en Melrosada. Paulina no sentia, pel professor, solament un afany de manefleria i de fer el mestre-fanguet: alguna cosa més lligava les dues ànimes.

És segur que, si ella no hagués furgat l'esperit del professor i no li hagués desenrotllat coses mortes, ell no hauria estat capaç de sospitar, ni un moment, que el seu matrimoni amb Paulina arribés a ser altra cosa que un somni.

La figura de la Isabel havia estat una mena de pantalla: sense saber-ho, Paulina, s'havia sacrificat ella mateixa: el que hauria volgut per a ella mateixa i no hauria gosat mai a demanar-ho, va intentar exigir-ho per a la seva amiga.

Quan ella somiava en la figura del professor una mica idealitzada al seu gust; quan el veia casat i feliç amb la Isabel, i s'imaginava la seva pròpia persona al marge de la intimitat d'aquell matrimoni; és seguríssim que el seu altruisme no era res més que una mentida, i que per dignitat, per por, o pel que sigui, ni a ella mateixa s'hauria confessat que el personatge que li hauria plagut jugar en la comèdia d'aquell matrimoni no fos precisament el de l'amiga, sinó el de l'esposa.

Però és natural que aquestes coses no s'atrevís ni a pensar-les. Encara que el professor li fos simpàtic i trobés un especial gust a fer-lo confident del seu migrat sentimentalisme, no podia oblidar, Paulina, la condició una mica inferior d'en Melrosada, el prestigi que ella es pensava tenir dins la família Buxareu, la seva posició social i les seves relacions: ella no podia ser altra cosa que una protectora, una amiga si es vol, d'en Melrosada. Però d'això a ser la seva esposa, a emparentar-lo amb els seus nebots, hi havia un veritable abisme. Demés Paulina no podia sospitar mai que en Melrosada arribés a enamorar-se d'ella, i fins sentia forts remordiments d'haver desgavellat la vida d'aquell bon home amb tots els equilibris que li va imposar per casar-lo amb la Isabel. Decididament, la seva boda amb en Melrosada era una bogeria; i podem estar seguríssims que Paulina Buxareu no havia pensat mai en tal cosa.

Però des d'aquella tarda els fets havien canviat. La tranquila resignació de les dues ànimes havia sofert sotragades de revolta: el que mai s'haurien confessat havia sortit a plena llum i havia estat clarament dit per unes paraules plenes d'emoció. Tot això potser era un disbarat molt gran; però ja estava fet, i calia pendre una determinació o altra.

De primer, Paulina Buxareu va fer amb l'imaginació un anàlisi detingut del seu pretendent; el seu instint anà perdonant els defectes físics, i anà ennoblint les qualitats espirituals. Aquest anàlisi va durar una bella estona, i Paulina en va treure, com a conseqüència, que, pel que feia referència a l'aspecte d'en Melrosada, no hi havia cap inconvenient en acceptar-lo com a espòs.

Després va voler endinsar-se en tot el que feia referència a les condicions conjugals, fins a despullar-les dels vels més íntims. Aquí la pobra dona s'hi va perdre una mica. De joveneta l'havia preocupada, tot això; però de seguida la seva consciència s'en ressentia quan hi aturava massa els pensaments. Després passaren els anys; i, encara que alguna amiga casada li havia fet certes revelacions, eren coses aquestes que sempre li enrojolaven la cara, i no n'havia vist mai el desllorigador. Després de donar-hi voltes i voltes, va deduir que ella no era pas diferenta de les altres dones; i, en fi, Déu sobre tot. Demés, a can Subirana venen un llibret que ella només coneixia per les cobertes; però li constava perfectament que una cosina seva en tenia un exemplar guardat entre l'íntim embalum de la roba blanca.

Una vegada resolt aquest punt, esguardà l'aspecte social del seu matrimoni. Això és el que més la preocupava. ¿Quina cara farien els seus nebots davant d'aquesta decisió? L'efecte tenia de ser fatal: no calia dar-li voltes. Era impossible que els seus nebots trobessin bé aquest matrimoni. Ella, la invulnerable, la respectada tia Paulina, la consellera i la predicadora, la que semblava que estigués per sobre de les contingències passionals, ¡amb quins ulls fora mirada, amb quines paraules comentada! quines amargues ironies despertaria el seu casament amb el professor!

Però Paulina pensa, de seguida: -Tota la vida t'has sacrificat per ells; la teva persona no ha estat mai per a tu: ha estat per als altres; les teves llàgrimes han plorat la dissort d'altri; les teves paraules han aconhortat la tristesa dels altres! I t'ho agraeixen? ¿Es recordaran de tu, quan et moris? És que que no tens dret de respirar l'aire amb els teus pulmons?

Paulina es va enfortint amb un egoisme eloqüent: val més la felicitat d'ella que tot; la seva felicitat està per sobre del que pugui dir la gent. Després de molts anys, Paulina recobra el gest de romàntica rebel·lió. En definitiva, Paulina decideix dir que sí a en Melrosada: un sí ple d'esperances.

No cal afegir que Paulina ha passat la nit en blanc, i que infinites vegades aquests temes van i vénen per llevar-li la son i per donar-li un estat d'inquietud semblant a la febre.

L'endemà, abans de llevar-se, la cambrera li anuncia una visita: és don Gaspar. La presència d'aquest home, que mai l'havia torbada, l'omple d'angúnia i d'esverament. Paulina es lleva. És clar que no va arreglada per a rebre ningú; però pensa: -A ell no vull enganyar-lo: vull ser sincera en tot.- I al cap d'un quart d'hora surt a la saleta per rebre el seu promès.

En Melrosada està més emocionat que ella. Paulina el saluda, i li diu, tremolosament:

-Melrosada: què ha fet?

-Paulina, digui'm que sí: no allargui més la meva tortura!

-M'és impossible negar-li res. Sí: les nostres ànimes han nascut per estimar-se…

Després d'aquest diàleg curtíssim, els dos enamorats han quedat sense paraula. En Melrosada voldria dir moltes coses, però no sap per quina començar. Senten una gran vergonya l'un de l'altre. Don Gaspar no s'atreveix a abraçar-la. Per fi s'insinua; i ella, sense fer-se pregar gens, s'abandona a damunt l'americana del professor, i es posa a plorar dolçament. Han passat alguns minuts, i els sembla que per avui ja n'han fet prou. En Melrosada se'n va. Es diuen que es veuran, que s'escriuran, que seran molt feliços…

Paulina Buxareu, davant del mirall, una estoneta després, es mira i es remira i, amb una llangor d'enamorada, es decideix a rissar-se els cabells, encara abundants i negres.

De seguida pensa Paulina que una situació com la seva no pot aguantar-se gaire temps i que els fets s'han de precipitar per força. I, una vegada vestida, se'n va a missa, i després al despatx del seu nebot.

En Víctor, en veure-la tant de matí, s'esvera una mica. La tia
Paulina, amb gran cerimònia, comença a engegar aquest discurs:

-Víctor: tu ets el més gran dels meus nebots i tu ets el cap de la nostra família; a tu t'he estimat més que ningú, i el teu consell ha sigut sempre escoltat per mi. Mira, Víctor: creuria faltar si no comuniqués a tu primer que a tothom una nova que estic segura que ha d'estranyar-te.

En Víctor Buxareu resta amb la boca oberta. Encara que acostumat a les extravagàncies de la seva tia, no les té totes en sentir aquelles paraules i en veure-la excitada i tremolosa de cap a peus.

-Víctor: he de fer-te saber que em caso. Em caso amb en Melrosada.

En Víctor ha quedat perplexe. Ràpidament, hauria esclatat en una rialla brutal; però en Víctor, encara que impulsiu, veu de seguida que la cosa és una mica massa seriosa.

Resta mut uns segons, es conté, dóna una forta pipada a la seva cigarreta, i, mirant Paulina amb els ulls esveradíssims, contesta, lacònicament:

-Expliqui's, tia Paulina; expliqui's.