V
La tia Paulina es va explicar. En Víctor ja va veure de primer moment que tot era inútil: ell coneixia Paulina, i no fóra cosa gens fàcil desviar la direcció impulsiva de la seva voluntat. Naturalment que a en Víctor se li escapava el riure a estones, i tenia de fer veritables esforços. Altres moments es mirava la seva tia amb uns ulls de pietat profundíssima, com si volgués dir:
-Mare de Déu! Tot està perdut!
La tia Paulina contà, amb tots els pèls i senyals, la gènesi de la seva simpatia per don Gaspar. De tant en tant s'aturava per pendre alè o per eixugar-se una llàgrima.
Un cop hagué finit la seva confessió, en Víctor, amb una gran bona fe, li va dir aquestes paraules:
-Miri, tia: el que vostè m'acaba d'exposar em ve tant de nou, que no sé què aconsellar-li; però davant d'un cas com aquest, després de tot el que vostè m'ha dit, em sembla que el millor conseller ha de ser vostè mateixa. I què li diré, pobre de mi!… Altres persones més autoritzades… Vostè té el seu director espiritual…
En Víctor no era home de directors espirituals; però va pensar que a la tia Paulina, en aquells moments solemnes, un toquet religiós li vindria com l'anell al dit.
I la tia Paulina, aleshores, doctoralment, contestà:
-Víctor: pots creure que la primera cosa que he volgut escoltar ha estat la paraula de Déu, i el director espiritual ja està al corrent d'aquestes coses: a tu et parlo com a cap de família i res més.
-Doncs, jo, tia Paulina, com a cap de família, no poso cap inconvenient que vostè es casi: el senyor Melrosada és home de totes les meves simpaties, i el crec persona honrada i decent.
-Prou, prou, Víctor, fill meu: tota la vida t'agrairé aquestes paraules.
La tia Paulina, amb gran torbament d'en Víctor, s'abraonà al coll del seu nebot i plorà llàgrimes d'infinita tendresa.
En Víctor no hi veia de cap ull; però, encara que es rebel·lés contra el sentimentalisme, s'arribà a posar tou com una cera.
-Pobra tia Paulina!- pensava en Víctor. -Pobra tia Paulina! A quin extrem de guilladura ha arribat!
La tia Paulina impressionava l'ànima d'en Víctor de dues maneres distintes: l'una manera era francament grotesca; l'altra manera era francament sentimental. Ell, com tothom, veia en la tia Paulina aquella color extraordinàriament còmica que la caracteritzava tan bé; però en Víctor no podia oblidar tampoc la tia Paulina de quan era petit: la que es sacrificava per tothom; la què havia fet de mare a la seva germana; la que havia vetllat els seus nens quan estaven malalts.
Aquests dos aspectes es barrejaren tèrbolament i enutjosa: el plor sincer de la seva tia li causava una certa indignació, i una tendresa instintiva que li feia espurnar els ulls.
-Tia Paulina, calmi's, calmi's; calmi's; assereni's; deia en Víctor, afadigat, col·locant la dolça Paulina, mig desmaiada, en una butaca confortable.
Paulina Buxareu es calmà. Aleshores cap d'ells dos no sabia què dir. Ella inicià amb veu feble:
-Víctor…
-Digui, tia, digui.
-Tu comprens, Víctor, que les nostres relacions han de ser molt curtes. Però… a casa meva… Jo no voldria que ningú pensés mal de nosaltres. Si tu no hi tinguessis inconvenient…
-Vol callar, tia Paulina! Em faig càrrec de la seva situació; i a l'hora que vulgui, a totes les hores que els sembli bé, ja sap que a casa meva…
-Gràcies, fill meu, gràcies. Ja ho he dit sempre, que eres un àngel.
-Per Déu, tia Paulina!…
-Sí, sí, Víctor: d'homes com tu no en corren.
Paulina Buxareu, amb els ulls vermells i amb la respiració afadigada, es despedí del seu nebot. En Víctor, quan es trobà sol, tancà la porta del despatx i va estirar-se en un sofà, com si estigués rendit per un esforç enorme.
-Però és possible? Ai carat de Melrosada!
En Víctor no sabia ben bé si tot allò ho havia somiat. Després rigué com un beneit. Després posà la cara seriosa i anava repetint:
-Pobra tia Paulina! Pobra tia Paulina!
Encengué una pila de cigarretes, i va llençar-les totes a mig fumar. S'estirava els punys; s'agafava el nus de la corbata; començava una carta i l'estripava tot seguit… En Víctor no podia treballar ni estar quiet. Agafà els guants, el barret i el bastó, i sortí disparat a pendre l'aire.
Quan en Víctor arribà a casa, la Maria de la Mercè va dir-li:
-Què tens? Què et passa?… ¿Que no t'han escrit de Bilbao?
-Què Bilbao ni què romansos! Escolta, i et quedaràs sense sentit.
-Víctor!
-La tia Paulina es casa.
-No pot ser!
-Es casa: es casa amb en Melrosada!
-Però… Víctor!… avui no som als innocents!
-Desgraciadament no som als innocents; el que t'he dit és la pura veritat.
La dona d'en Víctor va fer uns escarafalls, unes rialles i uns comentaris que el seu marit li tingué de dir prou.
Més de pressa que la llum va córrer la notícia fins a les últimes ramificacions familiars, fins a les relacions amicals més febles: no es parlava d'altra cosa.
-Paulina Buxareu es casa.
-Paulina Buxareu es casa amb un professor de dibuix.
-Paulina Buxareu s'ha tornat boja.
Quan la Isabel va saber-ho, no se sap ben bé per què, sentí un despreci molt gran per la seva amiga. Tothom s'ho va pendre malament: la pobra tia Paulina va ser retallada, estripada, esmicolada, per tota mena de befes i paraules d'impietat.
En Víctor fou l'únic a compadir-la, encara que no s'atreví a defensar-la davant de ningú. El festeig s'inicià de seguida. A una hora discreta, anava don Gaspar a veure la seva estimada. El menjador dels Buxareu fou l'escenari d'aquell idil·li trist.
Els nens, un dia s'amagaren darrera les cortines i escoltaren la conversació dels nuvis. Després, a taula, la referen amb una barra espantosa. La seva mare els volia fer callar, però ells estaven esvalotadíssims; fins que en Víctor bramulà com un lleó i va deixar-los sense postres.
A la Maria de la Mercè li venia molt malament el festeig de
Paulina, i se'n queixava sempre al seu marit. En Víctor deia:
-Què vols fer-hi? No tinc altre remei.
La tia Paulina trobava la seva situació la cosa més natural del món. Com que ningú gosava riure-se-li'n a la cara, s'envalentonà en el paper de núvia: es posà bruses clares i cintetes al coll; volia fer postures, i la pobra dama cada dia agafava un aspecte més deplorable. Estava radiant de satisfacció: si les gràcies fugien del seu cos, la seva ànima era la mateixa que a divuit anys. Aquest contrast produïa un efecte desagradable a en Víctor Buxareu, que no sabia com fer-s'ho perquè la seva tia procedís d'una manera més discreta.
El pobre don Gaspar Melrosada oferia un espectacle encara més trist: el seu amic Puntí li posava fre a les corbates, però ell no en feia cabal. A la dispesa li prenien el pèl de mala manera, i ell no se n'adonava: estava tan satisfet, tan satisfet, que fins contava detalls del seu festeig a la dispesera.
Aquelles relacions duraren un parell de mesos. En Víctor acabà d'arreglar algunes qüestions d'interessos que hi havia pendents entre ell i la seva tia. Després es tractà de solucionar-ho tot. Moblaren la casa amb mobles de Paulina i alguna cosa imprescindible que compraren a corre-cuita. Llur niu era una torreta del Putget, amb una mica de jardí, molt ben orientada i amb sol a bastament.
Vinguè el dia desitjat. Es casaren a la parròquia de la Bonanova, i el pare Tudó va beneir-los. Fou una boda íntima, celebrada de matinet, sense dinar i sense invitats.
En Melrosada anava de levita; la tia Paulina duia mantellina negra. Actuaren de padrins en Víctor i un germà del pare Tudó.
La nit de nuvis la passaren a Montserrat. Fou cantada una salve expressament per a ells. La tia Paulina estava boja. A en Melrosada l'havia estabornit l'emoció. Quan ja eren dins de la cambra no s'atrevia a abandonar la finestra, encantat amb un bé de Déu d'estrelles que coronaven els geps sinistres de la gloriosa muntanya.
