VI

UNA CAMBRA A CASA DE SHYLOCK

(Entran Jèssica y Lancelot)

JÈSSICA Me sab molt greu que abandonis així al meu pare; casa nostra es un infern y tu, joiós endemoniat, l'orejaves un poc de sa fortor d'aborriment. Adéu, per això! Aquí tens un ducat pera tu. Ah! tu, Lancelot, dintre un instant, a l'hora de sopar, veuràs a Llorenç entre'ls convidats del teu nou amo: dónali aquesta lletra… secretament! Ab això, adéu! No voldria que'l meu pare'm vegés parlar ab tu.

LANCELOT, (ploriquejant) Adéu!… No més puc parlar ab llàgrimes… Oh idólatra pertorbadora, deliciosa juheva! Molt m'enganyo si al mellor dia un cristià no comet alguna barbaritat pera ferte seva. Prou, adéu! Aquestes llàgrimes tontes aneguen el meu coratge d'home. Adéu!

(Sen va)

JÈSSICA Bona sòrt, Lancelot. Oh, quin pecat més horrorós cometo avergonyintme, d'esser la filla del meu pare! Més sols per la sang li sóc filla, no pas pel caràcter. Oh, Llorenç! Si realises ta promesa acabaré totes aquestes lluites; me faré cristiana pera esser ta ben amada esposa.

(Sen va)