XVII

BELMONT

EN ELS JARDINS DE PORCIA

Entren Lancelot y Jèssica

LANCELOT No hi ha dubte, no; perque mireu, dels pecats dels pares els fills ne van geperuts; y es per això que jo tremolo per vós. Sempre us he estat franc, que a no esser així no remouria en vostre presencia aquest assumpte. Revestiuvos de coratge perque'm sembla, en bona veritat, que esteu damnada. Sols resta una esperança en vostre favor, y encara es una mena d'esperança borda.

JÈSSICA
Dígam, si et plau, quina es aquesta esperança?

LANCELOT En bona fe que sí; podeu confiar, en últim cas, que no heu estat engendrada pel vostre pare y que no sóu la filla del juheu.

JÈSSICA En efecte, aquesta sí que es una mena d'esperança borda. En aquest cas, fóren els pecats de la meva mare els que caurien sobre meu.

LANCELOT Es cert, y per això jo temo que no sigueu damnada de pare y mare: veieu com al fugir de Scila vostre pare, ensopego ab Caribde, vostra mare. Vaja, que per tots dos costats esteu perduda.

JÈSSICA
El meu marit me salvarà, que m'ha fet cristiana.

LANCELOT La veritat, això no el fa gens abonable; bé erem prou numerosos els cristians; els justos que calien pera poder viure els uns tranquilament vora dels altres. Aquesta empeltada de cristians farà alsar el preu del porc: si tots n'hem de menjar, aviat ni per un ull de la cara podrem gaudir d'una conna a la graella.

(Entra Llorenç)

JÈSSICA Vaig a dir al meu marit aquestes paraules vostres, Lancelot; aquí ve justament.

LLORENÇ Me fareu tornar prompte gelós, Lancelot, si seguiu atraient la meva dòna pels racers.

JÈSSICA Ah! per nosaltres dos podeu estar tranquil, Llorenç que Lancelot y jo no'ns avenim. M'ha dit ben clar que en el cel no hi ha gracia pera mí, perque sóc filla d'un juheu, y gosa a dir que vós sóu un home nefast a la Republica perque al convertir els juheus en cristians, feu alsar el preu del porc.

LLORENÇ, (a Lancelot) Més pla me sería a mi justificarme d'això davant de la Republica, que a vós de l'arrodoniment de la negresa. Sóu vós qui heu engreixat a la serventa moresca, Lancelot.

LANCELOT Y es bò que guanyi en grossaria lo que pert en virtut. Això demostra que la moresca no m'espanta.

LLORENÇ Qualsevol beneit que se't presenti t'arma avui un jóc de paraules! Me sembla que aviat serà el silenci el mellor encís de l'esperit, y que sols els lloros tindran algun mèrit parlar. Vés, estropell, entra a dir que's preparin pel dinar.

LANCELOT
Es per demés, senyor, tots tenen gana.

LLORENÇ Bon Déu! estàs fet una estisora de les paraules! Dígalshi, doncs, que preparin el dinar.

LANCELOT
També el dinar està preparat; el cobert haurieu de dir.

LLORENÇ
«Cobert» doncs, si així ho vols.

LANCELOT, (acotantse, el capell a la mà)
Oh, no; aquí, jo permaneixo descobert; sé quan us dec, senyor.

LLORENÇ Un altre joc de paraules! Es què vols mostrarnos en aquest moment tot el tresor de les teves gracies? Contesta planerament a mes paraules senzilles. Vés dir a tos companys que posin el cobert a taula, que comensin a servir y que nosaltres venim a dinar.

LANCELOT Sí, senyor, servirem taula, y posarem el cobert dins del plat, senyor; en quan a vós, senyor, vindreu a dinar quan així plagui a vostre humor y fantasia!

(Sen va)

LLORENÇ Visca'l bon seny! Y quina cua porten ses paraules! Aquest imbècil ha allotjat tot un exèrcit de mots xirois en sa memoria; però conec imbècils de més altura, que igualment que ell n'estan tots armats, y que, per una paraula rara, estropellen el sentit comú. Y el teu bon humor com va, Jèssica? Ja es hora que'm diguis el teu parer, ma benaimada; què te'n sembla de l'esposa del senyor Bassanio?

JÈSSICA Sobrepassant tota llohança. Ja cal que'l senyor Bassanio visqui sabiament, perque oferintli la seva esposa una tant gran felicitat, trobarà les alegries del cel aquí a la terra y si no les sab fruhir aquí baix, que no esperi pas retrobarles allà dalt. Ah! si dos déus fessin an el cel una posta sobre la valúa de dues dònes de la terra, y Porcia fos una d'elles, ja caldria realsar de bell nou a l'altra, perque com Porcia no n'hi ha dues en eix món tosc y pobre.

LLORENÇ
Tu tens en mí com a marit, lo que ella es com esposa.

JÈSSICA
Ja ho sembla! que sem pregunti a mí això.

LLORENÇ
Ja ho preguntaré més tard; primer anem a dinar.

JÈSSICA
Llorençó, dèixam alabarte ara que tinc gana.

LLORENÇ No, fesme el favor, deixèm això y ho rependrem per sobre taula; allí, dígam lo que vulguis, y ho digeriré tot alhora.

JÈSSICA
Molt bé, vull treureus la careta.

(Sen van)