III

DE LA TRAGÉDIA A L'IDIL·LI.

En Temme, per apocament de caràcter i per vici adquirit en la solitud, no s'agradava gaire de comunicar les seves coses: estava acostumat a enraonar-se-les i resoldre-les tot sol; i aquest hàbit, que l'havia adestrat i li proporcionava molts de recursos, constituïa, per altra part, la seva flaca: una flaca que força vegades el portava a estèrils cavil·lacions que hauria pogut estalviar-se amb una senzilla consulta.

Fins després de tres dies de meditar inútilment per trobar una contraproposició enraonada amb què respondre a la proposició d'en Bonosi, no va compendre que les raons que cercava no podia descobrir-les per manca de dades. Perquè ¿com havia d'endevinar quins beneficis calia esperar d'una barca, no havent-ne manejada mai cap? Així, doncs, per més que li dolgués, havia d'assabentar-se amb algú. I, certament, li dolia: ho repugnaven tots els seus instints d'aranya avesada a filar sempre amb substància pròpia els fils de la seva teranyina, però no hi havia altre remei. De qui servir-se?

Tot seguit va pensar en l'avi Mundet, que tan bellament l'havia elogiat parlant amb en Bonosi, segons aquest mateix havia dit. Sí: aquell home era gat vell en totes les arts marineres, i, si volia, podia ensinistrar-lo millor que ningú. I per què no havia de voler? Ben mirat, un elogi pressuposava simpatia, i la simpatia era prometedora de bon acolliment.

Vacil·lant i més vacil·lant, era ja vespre entrat quan s'encaminà, pel carrer de la Mestrança, a la casa del vell pescador. A l'horitzó marí, el tornassol crepuscular, esmortint-se, moradejava. La lluna hi pintava el seu front calb i vermellós, caparrejant per damunt de la calitja. L'hora fosquejava, perquè ni l'astre ixent ni el crepuscle expirant no irradiaven gaire claror, però l'aire era tan serè, que la vista destriava força bé els objectes i, ja d'un tros lluny, el xaval va adonar-se que el consultor que cercava estava assegut tot sol en un pedrís, sota l'emparrat portaler de casa seva, prenent la fresca de cara al mar i fumant la seva pipa. No podia pas desitjar unes circumstàncies més favorables.

L'avi Mundet era un vell canut, però fort encara. Mariner de tota la vida, havia treballat molt i capejat molts de perills. Segons la seva pròpia expressió, la dalla de la mort l'havia escallimpat tantes vegades a dret fil i a la ziga-zaga, que li havia marcat de sécs tota la cara. A causa de l'esqueixalament, la banda de baix, massa asseguda, li aproximava la barba prominent al nas ganxut, que s'hi corbava quasi al damunt com un bec d'àliga sobre la presa que va a devorar. Un antic xiribec donava al seu front, vast i bonyegut, l'aspecte d'un greny de roques ratllat per un llamp. Tota la seva persona respirava majestat salvatge, i tenia quelcom d'aquelles ruïnes que s'aguanten fermes i crien certa alegria de flors.

Impetuós amb capteniment, groller amb barreigs de finors d'enginy, i dur entre balançades de bondat, havia adquirit un bell prestigi entre els llops de mar. Molts s'hi aconsellaven, i sabia més secrets que ningú del poble. Això, certament, li ocasionava més pèrdues que guanys; però era la seva il·lusió, s'ho estimava com una glòria, i posava més punt a acontentar la seva parròquia de consultaires que a menar a bon terme els propis negocis.

Quan veié que en Temme l'escometia i el saludava humilment, -Hola, hola!- va pensar: -ja sé per què véns.- I, tot cofoi, va preparar-se a entrar de ple en les seves funcions; i, comprenent que el xaval estava encongit, el guaità afablement, procurant encoratjar-lo.

-Vinc a…

-Ben vingut, Temme. Què vols? ¿Què necessites? Demana. Totes ses coses de ca meua estan a sa teua disposició.

-No… no necessito res. Es a dir, res: molt: un consell vostro sobre un cas que…

-Bo, bo! Tira, Temme… tira de sa meua experiència. L'han filada ets anys i es desenganys, i ès llarga, llarga. Hi ha corda per a treure qualsevol barca que vaju de través. Si pot servir-te, tira, tira: jo, content que te n'ajudus. Explica't… sense por!… as gra de dret!

Féu seure al seu costat el minyó, i va escoltar-lo atentament, esguardant-lo amb un sol ull, tot mantenint aclucat l'altre, per davant del qual s'acarrerava el fum de la seva pipa. Acabat, brandant el cap d'ací d'allà en senyal de displicència:

-Ai vatua en Bonosi!- exclamà. Va fumar una estona en actitud pensativa, i, sobtadament, va preguntar al xaval:

-Saps que són, golers?

-Golers?… Uns aucells: oi?

-Oi. Són uns aucells que van sempre a s'aguait de ses gavines; i, quan n'atalaien una que ha fet pesca, l'empaiten i la persegueixen fins que, cansada, amolla es seu peix; i llavors es bergants són amatents a copsar-lo abans que no arribu a s'aigua. Sempre pesquen de sa mateixa manera. Doncs bé, marrec… (para ment en això que et dic)… en Bonosi ès un goler, i vol que tu sigus sa seua gavina. Mai de Déu! Engega'l as botavant!

-Voleu dir?… Ja em semblava a mi que es tracte era estret; però, escolteu, ¿per què no provar-lo? Si resulta dolent, sempre seré a temps de rompre'l.

-A temps de rompre'l?- va fer el vell, aclucant els ulls. -Pse!… sí, tot se pot rompre; però sempre ès un trebai, sempre porta algun mal de cap… i tal volta qüestions i verbals… Oidà! A càrrec de qui van, ses adoballes?

-A mitges.

-Vet aquí un ham, Temme. Si te l'empasses no te'l desclavarás sense raons. Quan en Bonosi veurà que et vols escórrer de sestrop, procurarà collar-te'l, i t'exigirà que li renovus es gussi de cap a cap: que una costella consentida, que una peça des folrat esquerdada, que ses estopes, que es quitrà, que sa pintura… I què porra! ¿Per què entrar-hi, en un tracte que salta a sa vista que ès dolent? ¿Que no ès clar, que aquest homo vol xuclar-te sa sang? Engega'l tot seguit.

-No tan de pressa, s'avi- va respondre el xaval, aferrat a la seva il·lusió. -Demanar no ès vendre. A sa seua proposta jo puc contestar amb una atra.

-Quina?

-Ah!… això em porta a vós: vós, que sou homo de coneixements, me la podeu dictar.

-No pas cap de sa mateixa mena- saltà l'avi Mundet tot arruixat. - No, Temme: no vulgus èsser sa gavina pescadora de ningú. ¡Tu a sa teua! O sol, o patró!

-Es que a mi un gussi em convé com es pa que menjo.

-Vet aquí una veritat com un temple. ¡Ja ho crec, que et convé!… Més que no t'ho figures! Sa canya ès encantada. A sa llarga t'engorroniria. Et convenen es rems, sa vela, sa brega amb es vent i ses ones… Sí, Temme; vas bé: has de comprar un gussi.

-Comprar-lo!- exclamà el xaval. -Oidà!… i diners?

-Tu n'has guanyats, caret- insinuà el vell, observant el xaval a cua d'ull.

-Pocs.

-No tan pocs, per as nostro cas.

-I bé: pocs o molts… ès igual, si han volat.

-I per què han d'haver volat?

-Homo de Déu, perquè sa vida ès cara.

-Doncs… no han volat, Temme!- declarà el vell amb fermesa, després d'una breu vacil·lació. -Para ment qui t'ho diu: no han volat.

-Llamps! Això ès saber molt. ¿Que sou bruixot, vós?

-Res de males arts, Temme! Però… amb s'oreia sorda hi sento més fi que s'atra gent amb les dues bones. Ets aucells des cel, entre dos llustres, vénen a contar-me secrets. Res: te dic que es diners no han volat; i, quan ho dic, ho sé.- Aquí l'avi Mundet féu una pausa, i, després, abaixant la veu, afegí: -Es guanys de sa teua mare basten per as passament de ca vostra, i sa dona no vol tocar es teus. Els posa de banda. Jo sé qui els hi guarda: una persona de tota confiança. Ho sé, Temme. Es muntant no el conec; però, si tu vols podem afinar-lo leri-leri. Ara ho veuràs. ¿Què et sembla que has vingut guanyant, uns dies amb atros d'ençà que pesques amb enteniment?

-No ho sé, llamp me matu… ni d'uns dies amb atros ni de cap dia.

-Doncs jo sí: me sembla que no t'ho erraré de gaire -va fer el vell. I, apuntant-se el broc de la pipa al front, en actitud pensativa afegí: -Sa teua pesca, es dos darrers anys (deixem de banda ets atros), haurà valgut de cinc a sis rals diaris. No en baixa, no; però posem-la a quatre… i comptem. Cada deu dies quatre escuts; cada mes… dotze; en un any… cent quaranta quatre; en dos anys… dos cents vuitanta vuit. Compto pes cap baix… entens? Ha de pujar més, força més. Si la donessis per tres cents escuts, hi perdries.

-Tres cents escuts…- mormolà en Temme. -És força, això? Fan una bella pila?

-Deu pilots de trenta escuts cada un.

-Bah!… no ès cosa- exclamà el xaval, desil·lusionat. -Veieu?… No anem enlloc. Un gussi deu valer trenta o quaranta vegades més: oi?

El vell esclafí una rialleta sense respondre. Es tragué d'una butxaca de la samarreta un paquet de tabac, i, calmudament, es posà a carregar la seva pipa, riu que riu per sota el nas. Després acostà la seva cara a l'orella d'en Temme, i, com de secret, li va preguntar:

-T'agrada, es gussi d'en Bonosi?

-A mi sí; però… alerta!, que no hi entenc res. Què us sembla, a vós?

-Em sembla que a ses teues mans pot durar molts anys. Encara ès a mitja vida, i sa construcció ès bona: roure i estraig… res de ferro. Va bé. Jo, de tu, el compraria.

-Bo!… I bastarà sa mota que heu dit?

-Amb mencos de sa meitat en tindràs prou. Me comprometo a fer-te'l haver per cent vint escuts, amb tot es seu parament i ormeigs de pesca. Deixa sa cosa per a mi… A tu en Bonosi et composaria, mentre que a mi… ell se'n guardarà pla! Li puc dictar sa llei, jo… i ai si no s'hi ajupís! Sé per què ho dic, Temme. No el vui pas atrotinar, ep! Vui sa bona llei i prou. Demana cent vint escuts a sa teua mare, i et responc des tracte.

-A poc a poc- va dir en Temme. -No mogueu res fins que jo us avisu. Sa meua mare podria no tenir es diners, o podria no voler-me'ls donar. Encara que jo els haju guanyats, són ben seus; perque, a casa, ella es senyora i majora, i jo… content que ho sigu!

-Bo, bo! Ès sa bona màxima, Temme. Tant de bo tothom la seguís! Ses teues paraules m'han escaufat com un got de vi ranci. Oi, que sí!, ¡oi que sí! Vatua es marrec! Sí, vas bé: tu proposa, i sa teua mare que disposu. No hi farà puntes, si pensa una mica. Se va envellint força, i ¿què ha de voler sinó que tu prengus gambatge a sa traça que ella el vaju perdent? Però… mira… (sa veiesa sol èsser ganyona): si veus que sorneja i s'arronça, afluixa-li es nu. Tan sols que li pugus desempescar vuitanta escuts, estarem a cames: jo hi posaré ets atros, que te'ls deixaré sobre es mateix gussi, sense rèdits i a tornar-me'ls quan pugus. Què llamp! m'has entrat per s'ui dret i et vui ajudar. Tira, tira! Es meus diners són aucells que no crien, i sempre tenen una ala fora des niu a punt de volar cap a ses necessitats des proïsme. Estem entesos. Ja has sopat? ¿Oi que no?

-Ara hi aniré. Sa meua mare retira tard de ses seues feines.

-Doncs bé- va fer el vell, aixecantse: -ara mateix, tot sopant o de sobretaula, pots proposar-li sa cosa. No t'adormus: com més aviat millor. Apa! Digues-li que jo t'hai aconsellat. Explica-li sa nostra conversa; però… ep!… no li digus que jo sàpiga qui li guarda es diners. Sobre això…. muixoni! No ès cap mal, i, reportat, en podria fer, perquè podria dur cabòries, i tal vegada raons i engrinyes. Prudència, Temme! Sa prudència ès un vestit que mai no es talla massa llarg, per roba que s'hi posu. Mai no te'n sobrarà. Però també et convé coratge. Sigus homo!

S'acomiadaren; i el xaval ja s'havia girat, anant-se'n, quan el vell l'aturà subjectant-lo per la fímbria del gec. -¡Aquí tens un amic, Temme, un amic de cor! Però para ment en això: si t'ajups a fer de gavina pescadora d'en Bonosi o de ningú més, no tornus a mirar-me sa cara.

Aquest regany afectuós clogué la conversa. En Temme s'allunyà, bon xic preocupat. La nova solució que l'avi Mundet l'instava a temptar li ocasionava cert trastorn. No que no la judiqués bona, ¿Què millor, per a ell, que comprar un gussi, governar-se'l al seu gust, i no haver de partir ganàncies amb ningú? Però… haver de demanar diners a la seva mare! I tants! ¡Qui sap com s'ho pendria, ella, malhumorada com solia estar! Aneu! esquinceu-li, de cop i volta, el vel de les tristeses amb una proposició esveradora com aquella! Convindria, de primer, interessar-la en alguna conversa de coses més lleugeres, portar-la a la intimitat de les paraules que van i vénen, i, després, a poc a poc, insinuar-li la qüestió. A veure: ¿de què podria parlar-li, per assorollar-la una mica?… de què?… No trobava res. Pensem, meditem, com més anava més se li encongia el cor i més confusió hi havia en el seu pensament.

Darda que darda d'ací d'allà, feia estaries per no entrar a casa seva, Per dues vegades arribà al portal i reculà. -Repensem-nos- I, no res, semblava que aleshores se li aturava el cervell. Per fi hagué de decidir-se: ja era massa tard. Va entrar… i que sortís la cosa com Déu volgués. Va saludar, com de costum, la seva mare, i, com de costum, s'assegué en una cadira baixa a prop de la llar apagada.

N'Àuria Maresa feinejava pels fogons al migrat faró d'un llum d'oli, que no estenia la seva resplendor gaire més enllà del vogi de la xemeneia, sota el qual estava penjat. La lluna entrava per una petita finestra teuladera oberta a prop del sostre en la paret de llevant, i, fenent, amb unes llistes com de pols de farina, l'àmbit ombrívol i blavós, es reflectia a la paret de la banda oposada. El xaval ocupava un dels llocs més fosquejants; i això va semblar-li una sort, perquè aixi no es veuria si estava pàl·lid, com per força ho havia d'estar.

La primera dificultat que se li presentava era la humor taciturna de la seva mare: allò que ja havia previst. La dona estava de mala lluna… aneu! Ès clar que un home llest procuraria eixamorar-la i eixorivir-la amb un bell articuleig: ho comprenia, i ja abans ho havia comprès molt bé; però se sentia completament negat per a qualsevol plet que s'hagués de guanyar amb la llengua. No sabia què empescar-se. El cor, però, li deia: -Apa, apa; prova, prova.- I va posar-se a parlar sense saber què deia i amb el seny mig esbalaït.

Va parlar a la babalà: de la diada de Sant Cristòfol, de l'alça del peix, de la vinguda de forasters… I, sobtadament, se li acudi una idea que li aclarí tot l'esperit: una bona idea per a interessar la seva mare a la conversa. Fent-se ressò d'una noticia i uns comentaris que havia recollit per atzar a la platja, va criticar els escrúpols d'alguns barcelonins i alguns senyorots de la vila que pretenien alçar barraques de banys per evitar-se la vergonya de vestir-se i despullar-se al ras (¿oi, que delicats?)… i en canvi (ara mireu quin escàndol!)… demanaven que se'ls permetés banyar-se barrejats homes i dones; però això l'Ajuntament no ho concediria.

-I ca!- exclamà tot seguit n'Àuria Maresa rompent el seu ombrós silenci. -Que som moros, aquí? ¿On s'és vist, voler enderrocar ses bones consuetuds amb escarafalls de decéncia?

I ja la conversa estigué armada.

En Temme la deixà córrer bonament, i, aprofitant-ne amb satraperia un tomb favorable, entrà a relatar el seu articuleig amb en Bonosi. Ell mateix no se sabia avenir del seu enginy i de la seva picardia. Mai no s'havia sentit tan obert de potències. Tot manyac manyac, va explicar els tractes que aquell terrassà-pescador li havia proposat, i els aventatges que li havia pintat de la pesca en bot sobre la pesca amb canya: allò dels deu peixos per un. Un disbarat, ès clar! ¡Déu l'en guard, de deixar-se enxarxar en tals tractes, ni de creure en tals aventatges! Però sí que era cert que un pescador, amb una barca, podia acampar-se la vida, i d'altra manera no. I això l'havia preocupat, i, cercant una conjuminació al negoci i no trobant-la, havia consultat últimament l'avi Mundet… i aquí el consell de compra i el preu.

-Així, estem?- saltà la dona, girant-se, amb posat d'enuig, vers el seu fill.

-No crec…- mormolà el xaval.

-Prou!- féu ella, interrompent-lo. -¡Ni una paraula més! ¡Estarem bé, que els forasters s'hajun de ficar a governar a ca nostra! ¿Qui l'empeny, s'avi Mundet? Tafaner, més que tafaner! Bon cap deu haver- te posat! Però calla-t'ho: no vui saber-ne res, de ses seues conxorxes. ¡Ja li cantaré sa canya, jo, an aquest bo de vei que, de tant treure es comptes de sa bossa dets atros, descuida els de sa seua! Ja em sentirà, si no ès sord!

El xicot, esmaperdut i adolorat, romangué mut una bella estona, esperant que s'esbravés aquell vent de tempesta. Després, sense atrevir-se a alçar el cap, va dir:

-Me sembla que veieu ses coses més negres que no són. No, s'avi Mundet no tenia cap intenció de ficar-se per res amb nosatros: hai sigut jo, qui li ha demanat consell. I, per haver-me'l donat a sa seua manera d'entendre, no mereix pas cap mala cara, sinó moltes de gràcies. I això no vol dir que l'haguem de pendre, es consell. Arreconeu-lo, si no us plau, i doneu-me'n un de vostro, que jo me l'estimaré encara més i redemés. Poseu-vos a redors de ses quimeres, i, escoltant només sa veu des vostro bon seny, digueu-me: ¿ès car o no, es gussi d'en Bonosi, a preu de cent vint escuts? Me convé o no me convé?

-No- va respondre la dona resoludament. -No t'hai criat per a pescador, a tu.

-No? I doncs?…

-No- repetí ella. -Si cadascú es cuidés des seus negocis, no hauries vingut avui amb aquestes cabòries; i, si coneguessis qui et vol bé, no escoltaries atra veu que sa meua. Què se me'n dóna, a mi, que portus o no portus peix? Pesca, diverteix-et… està bé! Però sa nostra fortuna ha de venir d'atros vents. No t'hi capficus. Deixa'm fer a mi.

-Mai no m'h'ai oposat a ses vostres resolucions, mare- replicà en Temme. -Us veig es pensament… i, en bona refè, no voldria pas matar cap de ses il·lusions que estimeu, ans desitjo que Déu les beneieixu i us les tornu flors fruiteres. Trobo de bona llei sa vostra esperança en es meu germà d'Amèrica, i em sembla de raó que ell, arribat es cas, posu sa seua fortuna, i àdhuc sa seua vida, as vostros peus, perquè ni ell ni jo, per més que fem, no podrem mai pagar-vos es deute d'amor que us tenim; però jo hai de pensar d'atra manera que vós. Malaventurat es germà que ha de refiar-se d'un atro! I ¿per què me n'hauria de refiar? No sóc fort? ¿No tinc dos braços, com ell mateix, i bon seny i ganes de trebaiar? I, per atra part, sa obligació, que ell té, d'emparar-vos en podent, no cau sobre meu, també? Ès clar que hi cau; i m'hi cau bé… oidà!… i l'acomplir-la em fóra un goig, mare. Doncs ¿perquè me n'heu de privar? ¿Per què voleu que m'engorroneixu com un perdut sense vergonya? Ai Crist de Déu! Que no sóc homo, jo? ¿Que no tinc es mateixos drets que es meu germà?

Havia començat el seu parlament amb to humil; però s'havia enardit per graus, i acabà alzinant el cap i afermant la paraula amb un alè de noblesa i fortitud.

N'Àuria Maresa va portar-se les mans a les tempes com si es sentís esbalaïr.

-Drets! drets!- exclamà amb veu sorda. I de sobte, amb un moviment tràgic, tota altiva i traspostada, avançà dues passes vers el minyó, cap al mig de la cuina.

El mocador del cap li havia caigut sobre les espatlles, entorn del coll, i, desentollades, les trenes de sos cabells blanquejants penjaven en desordre, a grans bagues, pel seu clatell i les seves galtes. Sa cara ossosa, de pòmuls i front prominents, dins el raig de la lluna, que en projectava a la paret una ombra agegantada, semblava una pàl·lida calavera amb un flam de resurrecció dintre les profundes conques dels ulls.

-Drets!- repetí. -Està bé! Vols es teus drets!… T'entenc més bé que no et penses, Temme. Darrera ses teues paraules sento totes ses veus des teu cor ingrat. Les sento, oidà! Dintre teu m'acuses d'haver venut sa barca i sa barcada de ton pare, i de no haver-te'n guardat sa part que et pertocava per heretatge. ¡Com si jo no en fos estada mestressa! Fills! fills! Llops, dic jo! Ses deixes des meu marit eren ben meues, per sa seua voluntat i perquè amb ell les havia afanyades. I ¿on són es vestits que me n'hai comprats? on són, ses viandes que n'hai dutes a sa boca? De tot me só despresa per vosatros, i ho hai posat a ses mans des noi gran perquè, a bé d'ell mateix i teu, obrís és camí de sa fortuna. Quina mare fóra estada més generosa? ¡I et queixes! Què t'ha mancat, a tu? ¿No t'hai fet gran amb ses suors des meus dies i es desvetllaments de ses meues nits? I quan t'ho hai retret? No pas mai, llevat d'ara, que amb una punyalada m'ho foragites des cor. Ès que… ses mares no les donem de comèdia, ses coses, sinó de veritat… i no ens dolen. I, en canvi, tu… que diferent! Has fet alguns guanys, i me'ls has portats com si me'ls donessis; però… què ès cas, de donar! Me creies obligada a guardar-te'ls… i ja et requen… i véns a demanar-me'n compte. Fills! fills! Llops, dic jo! ¿Voleu matar-me, entre l'un i l'atro? L'un amb es seu callament!… l'atro amb ses seues exigències!… I bé, acabeu-me aviat, infeliços!… i… a veure, a veure on trobareu una atra amor com sa meua.

Als darrers mots se li havia trencat la veu; i, deixant-se caure de gairell, mal asseguda, en una cadira, es recolzà en una taula que hi havia al mig de la cuina, i esclatà en un gran plor.

Amb tot això en Temme estava verament consternat. Aquelles injúries tan inesperades, enc que injustes, l'esglaiaven venint d'un ésser tan august i estimat com la seva mare. Més d'una volta havia volgut protestar-ne i obert la boca i allargat els braços amb aquest intent; però no havia trobat paraules, ni manera d'encabir-les entre el davassall de les que el ferien, i havia romàs mut i astorat. Mes, en veure que la dona plorava, l'envaí una tendresa tota dolorida, i, humilment agemolit a la seva cadira, entre sospirs, brandant el cap apesantit, va dir dolçament:

-No m'heu entès, mare… creieume. ¡Jo, passar-vos comptes!… I ara! Quan hai dit tal heretgia?… Anem, dona, no ploreu. No crec pas haver-vos trencat es respecte; però, sigu com vulgu, ja em sap greu d'haver-vos parlat de res. Si m'hagués figurat que sa cosa podia costar-vos una sola llàgrima, hauria callat com un mort. No ploreu, dona, no ploreu. Us hai proposat sa compra d'es gussi d'en Bonosi perquè em sembla un negoci bonic: encara estic a ses mateixes; però, si us desagrada… fora! Façus sa vostra voluntat. I jo, content. De sa vostra boca no pot eixir cap paraula que no miru as meu bé: tan bo n'ès un sí com un no. ¿Que m'hai de pensar que em vulgueu perdre vós? ¿No m'heu servit de seny, quan jo encara no en tenia? ¿No m'heu acampat, quan no em podia valdre de mi mateix? Doncs de qui m'hai de fiar, jo? Anem, no ploreu, dona. Jo estic sempre a ses vostres ordres.

Va callar una estona, i després repetí mantes vegades aquests mateixos conceptes, entre pauses, ara l'un, ara l'altre, esforçant- los i àdhuc embrollant-los de tant voler-los aclarir; i, veient que la seva mare, enc que s'era calmada del plor, romania taciturna, desitjós de desentristir-la, s'hi atansà per abraçar-la i amoixar-la una mica. Però, al primer contacte, ellá l'esquivà amb un moviment esquerp, i, llevant-se dempeus, va dir-li, amb accent gemegós:

-Prou, Temme. No em marejus. Vols fer-me un favor? No em parlus de res més. Deixa'm en pau. Ès tard. Estic llassada. Sopem i… a dormir.

-Com vulgueu- va fer el xaval, desconcertat. -Però… em dol que estigueu ressentida de mi.

-T'hai dit que prou, Temme!- contestà la dona amb agror. -Avui tinc es cor ple d'espines. Val més no tocar-lo.

Va posar el sopar a taula, se serví la seva part, i, amb el plat a la mà, va anar-se'n com de costum, cap a la vora dels fogons, on restà dreta, girada d'esquena al seu fill, sense dir mot.

En Temme no se sabia avenir d'aquelles escenes. Com més les repassava, més li semblaven fora de to. Ni mai que hagués parlat de res! Maleït fos el gussi! Però ¿qui s'havia de figurar que una proposició tan innocent hagués de causar tan bell disgust!

Quan hagué fet d'esma i sense delit el seu àpat, tragué de l'armari cantoner una bombeta d'oli, l'encengué i, roncejant a posta per la cuina, donà per tres vegades la bona nit, a estudiats intervals, amb el seu accent més afectuós. A la primera obtingué una breu resposta; a la segona, un moviment de cap; a la tercera… res. Era inútil insistir. Va anar-se'n amb el cor oprimit, amb la consciència intranquil·la com si hagués comès un crim. -Haver fet plorar una mare! ¡Maleït sigu es gussi! I, si ara ella s'emmalaltís i morís… Crist de Déu, quin remordiment!

Amb aquesta aprensió dolorosa anava pujant l'escala que menava a la seva cambra. Tots els seus sentits estaven propensos a l'alarma; i, de sobte, brollant d'en mig de la quietud sepulcral de la casa, l'estremí quelcom esglaiador. ¿Una veu sospirosa?… Un gemec profund?… ¿Què era, allò? S'aturà amb els cabells eriçats. ¿No l'haurien enganyat, les orelles? Va escoltar esveradament, retenint l'alè. La seva ànima es dilatà dins un silenci immens i buit com un abisme de nit sense núvols ni estels. Convençut que no sonava cap soroll enlloc, tornà a pendre la marxa escala amunt. Ja era a dalt, quan se li repetí l'esglai. Però ara no s'havia enganyat: n'estava segur. Una veu apagada, com nascuda de les ombres, havia sil·labejat distintament el seu nom: -Temme.- ¿El cridava algú de l'altre món?… ¿I si fos la seva mare, que patís alguna basca i estigués reclamant socors, mig esbalaïda, quasi sense alè?…

Era precís inquirir-ho. Va deixar la bombeta sobre un moble i redavallà ràpidament, procurant no fer soroll, tocant amb prou feines, d'escallimpantes, els graons amb sos voladors peus nus. Estava ple d'inquietuds i de temors; el baticor cuidava ofegar-lo; tots els seus membres tremolaven; però, home de la solitud, no perdia fàcilment la serva, i, àdhuc en aquells moments de trastorn, sabé captenir-se per no causar immotivades alarmes.

Arribat a baix, es submergí dintre la xomba d'ombres del recó de l'escala, i, des d'allí, vinclant el cos i allargant el coll, sotjà sigil·losament cap a la cuina. Li semblà deserta. Buidors per ací, buidors per allà… El blanquejar feble i vaporós dels raigs de la lluna, estenent vels per l'aire… Al fons, la flameta del llum, petita i groga com una poncella de ginesta, quieta, vetlladora… Vetlladora sobre ningú?… ¿Abandonada a cremar sense profit?… Era estrany!

Un sorollet va orientar-lo. Cercant d'on venia, abaixà l'esguard i… (¡Déu de misericòrdia!)… veié la seva mare gitada en terra, com atuïda per la desolació… i, quasi al mateix instant, va sentir-la que gemia i l'invocava apagadament: Temme!… Temme!…

El seu primer impuls fou d'abalançar-se vers ella i respondre-li amb un crit de l'ànima; però, tement espantar-la, refrenà el moviment i ofegà el crit convertint-lo en unes retingudes veus advertidores, que gradualment s'elevaven i aclarien. -Mare… mare… Sóc jo.- I s'hi presentà.

Ella es posà de genollons, i va implorar-lo desficiosament.

-Temme, perdó!… ¡Temme, no puc viure sense es teu perdó!

-Vós, perdó a mi!… I ara!- exclamà el xaval, esfereït d'una santa horror. -¿Que ens hem tornat boigs, a casa?

-Perdó!- tornà la dona. -¡Es perdó o sa mort!… ¡T'hai desheretat, Temme; t'hai despullat! amb sa més bona intenció des món, això sí! Però sigu com vulgu, sóc sa teua desgràcia. Escolta:… t'ho hai de confessar… no te'l puc comprar, es gussi. Era teu! Jo te l'hai robat! ¡Sóc sa teua desgràcia! Ho veig! ho veig! ¡I no puc viure sense es teu perdó!… Temme!…

-Preneu de mi tots es perdons i totes ses benediccions que vulgueu; però… ¡alceu-vos, per s'amor de Déu i des sants!- saltà el minyó, interrompent-la. I provà de sollevar-la i no pogué, perquè ella, en comptes de donar-s'hi aire, s'hi oposava amb tot el seu pes, i era molt alta i corpulenta, enc que eixuta de carns. Aleshores, no trobant altra manera de deshumiliar-la, ell se li agenollà al davant, i, abraçant-la per sobre els muscles, amb suau pressió l'anà ajupint, tot instant-la a seure.

Ambdós s'aclofaren en terra a poc a poc; i la dona, emparant-se de les mans del xaval i retenint-les entre les seves, jup el cap i ombrejada la vista pels esblenats cabells, que hi flotaven pel davant en davassall, va dir, tota humil i anguniosa:

-Escolta'm, Temme, caret meu, escolta'm!… I no em trencus s'enraonament. Me vui confessar amb tu, que ja ets un homo pes seny i sa bondat. Ho necessito. Deixa'm descarregar es cor, per s'amor de Déu!…- Féu una pausa, i, abaixant la veu, prosseguí: -Suara t'hai atracallat… i tu parlaves com un sant; però jo, llavors, no ho coneixia. Més tard, sí. I, amb tot i això, com més bones eren ses teues paraules, més em ferien i em revoltaven. Estava tota enfurrunyada… i coneixia que no tenia raó… i m'enfurrunyava més. ¡Ai, Temme!- sospirà profundament. -Sigu com vulgu, quan has acabat de sopar estava a punt de caure as teus peus. Sa vergonya me n'ès aturada… i sa angoixa, sa meua gran angoixa, m'ha escanyada a sa gola sa bona nit cada vegada que volia tornar-te-la. No podia parlar, i t'hai deixat marxar entristit per sa meua mala cara. Però tu no as patit tant com jo… ah! no, Temme t'ho juro!… Així que has estat fora i só restada sola a sa cuina, me só vista negra com una bruixa, dolenta, botxina de sa innocéncia. ¡Ai, es turment de sa injustícia! ¡Ai, es turment de sa culpa, Temme! No em podia sofrir jo mateixa. Me sentia deixada de sa mà de Déu. M'espantava sa nit, m'espantava sa quietud… Talment sa soledat m'abordava per tots cantons amb una mena de lladrucs sense veu que em glaçaven es cor. ¡Hai patides ses penes eternes!… I aclaparada, endarnegada, boja, me só abatuda en terra, gement, implorant es teu perdó i el de Déu.

Aquí doblegà el cos endavant i es cobrí la cara amb les mans. Hi havia en l'aire quelcom de fatídic. El silenci venia amb un zumzejar sord, com si traís el pols d'algun esperit invisible. En Temme sentí córrer per la seva esquena unes ditadetes fredes i subtils, i s'estremí amb una esgarrifança.

Al cap de breus moments, n'Àuria Maresa es reincorporà, sospirant, i va rependre el seu parlament.

-No sé com m'has sentit, Temme. Te cridava… i no et cridava. Jo creia que ses meues veus ofegades no podien arribar a ses teues oreies. Però has comparegut… t'hai vist as meu davant… i, per més agre que sigu as respectes d'una mare, no hai pogut mencos d'agenollar-me a ses teues plantes i declarar-te es meu pecat. I te l'hai declarat a ses crues, per sa seua cara més lletja. I això tampoc no ès de raó… perquè, si tinc culpes, també tinc disculpes. Vui que ho sàpigues tot, caret: tot, es bé i es mal. Que, si t'hai atruquejat, ha sigut brandant sota es pes de sa meua creu… perquè ja fa anys, Temme, que la tragino a espatlles macades… i ja no puc més!

-Massa que ho sé!- exclamà en Temme; amb dues llàgrimes cara avall. -¿Què m'heu d'explicar que jo no veju i no ploru, santa dona des meu cor?

-Sí, tu saps alguna cosa, però a ses embastes. Escolta, escolta…- féu ella. I amb uns termes que haurien sigut engelosidors per al xaval si un sentiment d'immensa pietat no l'hagués protegit contra tot altre, pintà les seves antigues il·lusions en el fill gran (despert i garrit, educat en un col·legi, enlletrat i fort de comptes i de dibuix); i contà com s'era despullada de tot per ell; i recordà les alternatives de goig i pena, d'esperances i decepcions, que l'havien tempestejada, després, tota la vida; i va dir:

-Quan li vaig abocar a ses butxaques sa barca i sa barcada de son pare, i es meus mobles i paraments millors, a mans trencades ho vaig fer i sense cap rerapensament de beneficis a esperar-ne. No m'espantava, a mi, sa misèria. Ses mares som aixís. ¡Que ell fos ric i venturós, baldament no es recordés mai més de mi! En girant ets uis cap a tu, fou quan valg començar a basquejar. Perquè vaig veure que t'havia desheretat… i això m'era un clau, caret meu!… I no trobava consol sinó pensant que, de sa fortuna d'en Jordi, havia de pervenir-te'n més bell goldiment que des dret que jo t'hauria pogut guardar. Però… ¿i si sa tal fortuna no venia?… Jo crec que vindrà, Temme. Ho hai de creure per no morir! Però de cert, ben cert, no ho sé. I vet aquí es meus neguits d'anys i anys. Més que no pas sa veiesa, febrades i glaçaments d'ànima m'han emblanquits es cabeis. I ara, darrererament… ¡Aquesta sí que no podràs perdonar- me-la!

I callà brandant el cap tristament.

-Calmeu-vos, calmeu-vos!- suplicà el minyó. -¿Què us hai de perdonar, dona de Déu, si, de totes ses vostres històries, no en trec sinó comptes a favor de ses vostres bondats?

-Sóc sa teua desgràcia, Temme!- exclamà la mare. -Fins ara havia disposat de coses afanyades amb suors meues o des meu marit; però ara, darrerament… Mira: m'havia jurat a mi mateixa que es teus guanys me serien sagrats. Els posava de banda per comprar-te'n una barca. Cert com sa mort, aquest era es meu pensament. Fins i tot, per fugir de sa temptació de tocar-los, els tenia fora de casa, en mans d'una persona de confiança. Doncs bé, Temme… res no hi ha valgut!

-Els heu enviats as meu germà: oi?

-Tot ho fonc de sa mateixa manera- contestà la dona amb un accent de dolorosa seguretat. -Pes darrers de març en Jordi em va escriure que necessitava diners per sortir-se d'un mal pas. Me deia que una quantitat petita podia salvar-lo… cent pesos… si més, millor. Vaig pensar en sa teua mota. Sabia que robava ses teues suors, Temme. Sabia que matava sa tranquil·litat de sa meua consciéncia, es descans de ses meues nits… Ho sabia! Àdhuc desconfiava d'en Jordi més que atres vegades. Però jo era com es jugador que ha perdut es seus cabals a una carta i vol tombar sa sort, i dobla ses postes, i s'hi juga ço des seu i ço dets atros, i sa vida i s'ànima. Una vegada, a sa taverna, en vaig veure un que va jugar-se es soldat des seu germà i, acabat, va penjar-se a s'abre des seu llagut. I jo sóc així mateix. Estic lligada amb en Jordi fins a sa perdició. Sa seua carta va embogir-me, es cap m'anava en roda, i… no hi va haver remei!… vaig anar a cercar es teus diners. En Ramon de can Sureda, que llavors havia d'embarcar-se de mariner, se'ls va endur cap a s'Havana. I ja mai més no hai tingut repòs. Sa teua barca, Temme! Mata'm!… Eren ses teues suors… ¡Quatre cents escuts!

-Quatre cents escuts!- repetí el xaval amb un to d'admiració i de recança que no pogué dissimular.

-Sa teua barca!…

Ambdós s'esguardaren brandant el cap amb cert aire de bogeria. Els glaçava un alè d'aquella fatalitat divinitzada pels grecs, terrible, matadora de l'albir, dominadora incontrastable en apariència; fúria de la naturalesa orba i encadenada, que només els deixebles de Jesucrist saben combatre i vèncer. En Temme pensà en els xucladors que engoleixen les naus i contra els quals no hi valen rems, ni veles, ni màquines de vapor, ni destresa marinera. I veié la seva mare perduda, irredimible de la seva misèria. Perquè ¿quin guany no resultaria inútil? El xuclador d'Amèrica ho dragaria tot.

Però aquest pessimisme no s'imposà sinó per un moment a la seva amor. L'aflicció de l'única persona que ell havia estimat del món el féu oblidar de si mateix i de qualsevol pensament que no fos el de la urgència d'aconsolar-la; i la tendra pietat filial esvaí com amb blancors d'alba totes les fosquedats del seu esperit; i ja no ressonà al seu dedins més que una cantúria d'idees generoses tan espontànies que no li costaren cap esforç, i tan clares i evidentment aconsoladores que l'ompliren de joia. Les paraules vessaren de la seva boca plenes d'efusió i de sinceritat.

-No us afligiu així, santa dona des meu cor. Tot això no ès res. Ploreu per falòrnies… creieu-me! Jo no us trobo pas pecat. Es meus diners eren ben vostros, perquè jo us els havia donats. Podíeu esmerçar-los com volguéssiu, i no me n'havíeu de recaptar cap permís. Oidà! Si m'hagués figurat que es goig més gran que podíeu haver-ne era de llençar-los as carrer, jo mateix us hauria obert es balcó i us hauria dit: «-¡Apa, divertiu-vos! tireu bateiada!» Però vós no els heu llençats, sinó què n'heu feta una obra bona. Que no ès més bonic, encara, això?

-De veres, Temme?… Tu m'ho aproves?

-I com heu pogut dubtar-ho un sol moment? Sembla que no em coneixeu, ai coi!… ¿Per què em plau de guanyar-ne, de diners, sinó perquè us alegrun? ¡Que us hajun servit de pena i turment, me dol!

-Ah, Temme!…- exclamà la dona. I s'hagué d'interrompre: una gran onada de consol i d'agraïment l'ennuegà. Després de tantes angoixes, rebre aquella absolució d'àngel, tan ampla, tan completa i tan sense recances! i sentir ensems al cor una mena de ressò de les al·leluies del cel i una frescor de vida nova que se'n puja venes amunt!… Ah, Temme, com m'estimes!

-I doncs?

Ambdós s'inclinaren i varen plorar l'un sobre el muscle de l'altre.

Després n'Àuria Maresa s'apartà els cabells del front i esguardà el seu fill amb embadaliment. Certament no l'havia conegut fins aleshores. ¿Quina mala febre l'havia emboirada? ¿Per què, d'aquell fill de les seves entranyes, ella mateixa se n'havia fet, tant de temps, una càrrega i un remordiment? ¡I tan fort i tan bo i tan assenyat com era! I àdhuc bonic… a malgrat de les parpelles ratades i de la pell gravada de verola… bonic d'una boniquesa resplendent, vinguda dels dintres. I passà per la seva ment una comparació, una percepció ràpida i profunda: en Temme era un humil fanal encès, i en Jordi un pompós salamó apagat; l'un era el fill del seu cos, i l'altre era el fill de la seva ànima. Pobre Temme! Oh el goig de contemplar-lo, d'amar-lo i de sentir-se'n mare! ¡I haver-lo tingut com abandonat!…

-Temme, caret meu! No et dolgu d'haver ajudat es teu germà. Jo encara espero que te'n pervindrà un cent per u. Però no hi hem de pensar en sa seua fortuna. Si ve… millor!; però, vingu o no vingu, tu i jo podem èsser feliços. Comprarem una barqueta. Tu pescaràs. Jo, a casa, endegant ses nostres coses, sempre esperant-te, amatent a servir-te. Alguns dies m'embarcaré amb tu: t'ajudaré a calar i llevar…- I la dona va anar tirant plans i més plans. I en Temme l'escoltava encantat, i només anava aprovant cada frase amb un moviment de cap, amb un somriure, amb una exclamació : -Això! això!

I després, tots dos, aficionats a la saborosa conversa, començaren a retreure records. -¿Te recordes, caret, d'aquell dia que vàrem anar a sa Boadella, i tu pescaves i jo fregia es peix, i…?- I sí! el xaval es recordava de tot, punt per punt; i de quan es girà mal temps i s'hagueren de soplujar dins una barraca de carrabiners, i de quan ell s'adormí a la falda de sa mare. -Oidà! I us recordeu, vós…?

¿Per què seguir-los en aquestes referències interminables? Eren dos instruments sonors i conscients, que s'agradaven de temptar llurs acords i de fruir una i cent voltes els matisos harmònics de llurs notes unides. N'Àuria Maresa no es cansava mai de provocar aquells acords i d'observar l'efecte de les seves paraules en els ulls del seu fill, ara espurnejants de joia, ara humectats de tendresa, ara somniadors, ara admiratius… I, percaçant-hi aquestes expressions, es perdia dins les puríssimes blavors d'aquells ulls, amb un goig comparable al de l'au desniada de poc que, en llançar-se a l'espai, es meravella de les immensitats que descobreix, de les suavitats i abundàncies d'aire que palpa sota les ales, i de les llums i colors que la soliciten i encanten. S'amarava de l'ànima del seu fill, i mai no se'n sentia prou impregnada; i en Temme tampoc no s'hauria sentit mai prou sadollat dels afalacs d'aquella «santa dona d'un parlar tan entrador». Projectes, records, promeses… una idea en portava una altra, i mare i fill platicaren llargament, embadalits, amb les mans entrellaçades, oblidats del món extern, sense noció de temps ni de lloc.

Últimament ja en Temme no deia res, escoltava bocabadat, i les parpelles, apesantides de son, se li abaixaven fins a mitja nineta. N'Àuria va adonar-se'n, i de cop i volta va tornar a la realitat. -Oidà, caret meu! quina hora deu èsser?- Ambdós miraren a l'entorn, estranyats de trobar-se asseguts en terra sobre les nues rajoles. Tot seguit recordaren la penosa escena, i el front se'ls aombrà i caigueren en certa confusió i rubor; però s'esguardaren, i, rebrollant en llurs ànimes la joia del moment present, esclafiren a riure. -¡Noi, Temme, quina badada! I ¡vaia quina seiedora més fresca ens hem cercat! ¡Sort que ès temps d'istiu! No era pas fàcil que caiguéssem daltabaix de ses nostres cadires. Però… ¿a quantes devem ser, de sa matinada? ¡Ni que haguéssem anat a sarau de nit!

El gat, ajagut en actitud d'esfinx sobre un escambell, amb les potes arronçades sota el pit, els esguardava amb una admiració suficient a esbatanar els seus ulls rodons i fosforescents, però no prou forta per a deixorivir-lo completament del son placèvol en què estava submergit el seu cos cotonós i calentó. La lluna ja no entrava migradament per la petita finestra teuladera, sinó a faldes esteses per la porta balconera del pati, amb una claror que, de tan intensa, arribava a groguejar.

Mare i fill es llevaren dempeus. N'Àuria, esparvillada i eixerida. Avesada a la vetlla de malalts, la son se li esvaïa fàcilment, i, amb l'emoció que sobreexcitava sos nirvis, no hi havia en ella cap sentit que no estigués més despert que d'ordinari. En Temme, en canvi, embriagat de son i de delícies, estava com estupefacte. La claror l'enlluernava. Les lleixes i el rasteller li feien l'efecte d'una lluminària: pots, xicres, ansats i tupins hi fulguraven amb perles brilladores, i el rest dels plats era un joc d'arestes de llum com aquell amb què els pintors solen nimbar les testes glorioses. I li semblava com si la nit oscil·lés amb un dolç i llarg gronxament: ara una lenta balançada n'atansava el cor i es sentia, més i més perceptible per instants, la llunyana cantúria de rossinyols que hi ressonava; ara una altra balançada l'apartava a poc a poc, i la cantúria s'anava afeblint, afeblint, fins a perdre's en un silenci immaculat.

N'Auria Maresa no s'estranyava, ni tal volta s'adonava, de cap d'aquelles coses. Va endegar els llums. Volgué que de totes passades el xaval prengués un brou de la reina; i encengué el fogonet d'esperit de vi, escalfà aigua, baté dins un vas un rovell d'ou amb sucre… i xerrotejava i reia i es movia delitosament com si es fos rejovenida. El fet d'haver passat de clar la nit tenia per a ella l'encís d'una calaverada d'amor. ¡Quin alleujament d'ànima! Quina joia! Quan el xaval s'hagué retirat, encara la dona anà rient en la solitud. Rigué amoixant el gat, rigué rentant el vas, rigué penjant el pot a la clavera… i no hauria pas sabut dir per què. Estava plena d'una aura primaveral i d'una ufanor interna, de la qual brollaven flors rioleres que pujaven a esbadellar-se als seus llavis.

No tenia ganes de ficar-se al llit. Reclinà una cadira, de respatller a la paret; s'hi va ajaure ben asseguda, aplanant-hi l'esquena; i a poc a poc s'acodormí, tot fantasiejant un idil·li de pescadora: mars d'atzur, roques daurades, platges fines i coixinoses com els flancs d'una verge… i, dins la bella solitud, una fresca barqueta que arriba amb el fill estimat. S'entrebaltia i es despertava; s'entrebaltia i es despertava… I passava pel seu pensament aquella idea d'abans: en Jordi era el fill del seu cos; en Temme el de la seva ànima. I aquesta idea s'anava reproduint, reproduint, entre els seus sons i dins els seus somnis.